Comiat des de l'Atitlan

Els pobles que envolten el llac Atitlan, especialment Panajachel, han estat la meua segona casa a Guatemala. Sense menysprear Patzun, que és i sempre serà el meu poble d'este costat de l'Atlàntic, el ritme de vida a què estic acostumada i les ganes d'aprofitar cada segon m'han impulsat a moure'm per conéixer altres zones tots els caps de setmana lliures. La majoria, de les més turístiques, i amb una oferta d'oci més pareguda al que estem acostumats a Europa. És a dir, menys purs. Però la proximitat -sempre relativa- i la bellesa del llac, així com les amitats fetes ací, l'han convertit en el destí per excel·lència dels dies lliures.  

El llac d'Atitlan ha sigut catalogat per no sé massa bé qui com el més bonic del món -si coneixes algun habitant dels pobles que l'envolten, t'ho contaran segur-. Al seu voltant hi ha una dotzena de pobles, quin més bonic que l'altre, i cadascun amb la seua pròpia idiosincràcia. A alguns d'ells només s'hi pot accedir en barca, transport poc recomanable per la vesprada, per cert, quan el vent Xocomil pentina el llac i s'hi produeixen més ones. Xocomil, que en cakchiquel vol dir "vent que s'emporta els pecats". També l'envolten tres volcans a més de moltes muntanyes, de manera que el propi llac sembla el cràter d'un volcà. És també allà on hi trobem alguns dels contrastos més grans del país: el llac viu del turisme, però els grans beneficis se'ls emporte els de sempre. Els indígenes, que represten la immensa majoria de la població, són explotats per a la producció artesanal i manufacturera, i molts tracten de sobreviure en el mercat informal. Un exemple clarificador és que a molts hostals del llac costa trobar algun treballador/a que parle en espanyol: molts d'ells estan gesitonats per gringos, amb treballadors voluntaris, que passen l'estiu treballant allà a canvi d'un allotjament en aquest paratge natural. 

Em queda una setmana a Guatemala i tinc la sort de poder estar hui a Panajachel. Estic ja un poc nerviosa, ahir ho parlàvem...com serà tornar a casa, a la normalitat, després de viure tot açò? El nerviosisme m'ha fet saltar del llit aviat i fer el que no havia fet des que estic ací: passejar sola, seure a observar tranquil·lament, llegir mentre gaudisc del silenci que envolta el llac. Tot i que ja he perdut tota por i inseguretat, el passeig em serveix també per comprovar en la pròpia pell com de difícil ho tenen les dones en aquest país: una dona que passeja sola habitualment és víctima d'agressions verbals o fins i tot sexuals. Precisament en això hem estat treballant els darrers dies, amb dones violentades que no reben cap atenció per part de la justícia.  La qüestió de gènere és una assignatura pendent a Guatemala.

Algunes -poques- persones gaudeixen del sol del dissabte de matí com jo. Cal dir que aquesta costum de gaudir la soledat i deixar les hores passar en passejos no és el més habitual a la cultura popular d'ací: una costum quasi burgesa, podríem dir, per aquells que han d'invertir cada minut en intentar sobreviure. Allà al fons, cap a la civilització, s'escola un mítin polític: diumenge que ve són les eleccions i el país està convuls, enmig de fortes protestes que exigeixen la renúncia del president, immers fins al coll en una trama de corrupció. Els amics d'ací ens comenten que estem vivint un moment històric. És curiós també viure tota la campanya electoral, de la qual algun dia escriuré més tranquil·lament. 

A banda del mítin, només els bots d'un peix trenquen la tranquil·litat i l'harmonia que m'acompanyen hui. Tinc eixe sentiment de malenconia d'abans d'haver deixat un lloc que saps que trobaràs a faltar. Però al mateix temps tinc la certesa que hi tornaré: això no és un adéu, perquè hi ha quelcom dins de mi que em diu que algun dia no massa llunyà tornaré per estes terres; hi ha molta feina per fer i és impossible no comprometre's amb aquesta població. 

Ja de nit, de retirada cap a l'hotel, mire la lluna: és brutal. Me'n recorde d'aquell dia abans de vindre que vaig escriure sobre ella, com seria la lluna a Guatemala? Ara veig que igual de impressionant que a la resta de parts del món, i al seu interior intente buscar algun reflex del que haja arreplegat passant per Sella, Granada, València... Recorde també tots els dubtes que tenia abans de vindre, no podia imaginar-me que tot aniria tan bé. Amb la tranquil·litat d'haver fet la feina ben feta i d'haver passat ací dels millors moments de ma vida, dic bona nit ara des de l'altra punta del llac, a San Lucas Toliman, on ens havien convidat a una festa d'aniversari molt típica. Fins aviat, Guatemaya. 

Inspecció a cor obert a l'Amèrica Llatina de Galeano

No asistimos en estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo, es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Així tanca l'epíleg del llibre Las venas abiertas de América Latina de l'escriptor Eduardo Galeano, un dels més reconeguts a nivell del subcontinent americà. Aquest paragràf resumeix l'essència del que Galeano presenta en aquest llibre que va escriure l'any 1971 però que a dia de hui continua sent quasi d'estricta actualitat. L'escriptor ens proposa un viatge per la història més cruenta dels països que conformen Llatinoamèrica, fent especial èmfasi en aquells fragments d'eixa història que expliquen la situació actual -la del moment en què escrivia-. És a dir, els escenaris que, des de la meitat del mil·leni passat, han donat lloc a la submissió  i la pobresa en aquestes terres. 

Els habitants d'aquesta part del món han patit l'opresió i l'explotació per part de diversos actors, sent-te l'imperialisme espanyol sens dubte el més important de tots. A través de petits exemples i anècdotes, Galeano ens fa entendre per què hui hi ha tantes persones que caminen descalces entre els camps de café i de blat de moro, posant en primer plànol l'expoliació de tots els recursos -que no són pocs- i la dominació sense miraments d'uns i altres, que com bé intuïa l'autor ha continuat present quaranta anys després de la publicació del llibre.

Las venas abiertas de América Latina és un llibre per a llegir amb calma i deteniment, assimilant cada episodi de la història dels països de la zona, si bé és cert que una podria passar per alt algunes de les històries i el llibre continuaria tenint sentit, ja que no és una novel·la línial sinó un conjunt de pinzellades que ajuden a comprendre millor la realitat que es presenta. 

Situant-me a Guatemala, el llibre cobra, per suposat, molt més sentit encara. El vinc fullejant des de Sant Jordi, quan tan encertadament Javi me'l va regalar després de prendre la decisió de vindre-me'n cap ací, però ha sigut aquestes últimes setmanes quan l'he llegit amb més èmfasi. Ací és possible viure en primera persona el que es pot llegir a les línies i entre línies, i trobar-se amb situacions que confirmen, sempre, les tesis de Galeano. Aquest mateix matí, desdejunant a casa d'un amic, sa mare es queixava que amb la de café bo que tenen a aquest país a ells només els arriba el més dolent: el millor el guarden per a l'exportació o el venen ací a preu d'or. Un dels temes en què Galeano hi posa més èmfasi és precisament aquest: un dels vertaders mals de la regió és i ha sigut d'un temps ençà l'exportació i la liberalització del comerç, que irònicament impossibilita als habitants d'un país consumir els productes que ells mateixos produeixen. 

D'aquestes contradiccions i d'altres ironies podreu trobar a una obra més que recomanable, especialment per a aquells que algun dia heu passat o passareu a fer una volteta per aquesta gran regió del planeta i al que vos interessa saber per què el món està tan mal repartit -per aprendre que no es trata d'un repartiment, sinó d'un robatori constant-. Com a mi, segur que vos deixa amb ànsia de saber-ne més. Ja en tinc un de nou a la tauleta de nit i té molt bona pinta: Breve historia de Centroamérica, d'Héctor Pérez Brignoli. Benvingudes siguen més recomanacions.

Ací deixe un fragment d'un altre dels seus llibres, El libro de los abrazos, que parla de "Los Nadies", llegit pel propi escriptor.

 

Més enllà dels camps de café

Més enllà dels camps de cafés s'amaga un món desconegut per a la majoria. Des de la comunitat de Panibaj, pertanyent al poble de Patzún, i després de recórrer uns quants quilòmetres a peu o en pick up, una arriba a un conjunt de finques de cultiu del café des dels quals s'hi accedeix a diferents belleses. El terreny de Víctor Hugo, no el famós, sinó l'home patzuner que ens ofereix sa casa per descarregar les motxil·les, acull de tant en tant rituals maies; els seus avis van descobrir soterrades a la plantació sis escultures fetes pels maies que representen diferents nahuals, nom amb què les cultures mesoamericanes es refereixen a una simbologia semblant al zodíac. Ara, les escultures, difícils de desxifrar, ocupen un bancal ocult rere les plantes de café -no me les imaginava així, per cert- on només els qui ho coneixen hi poden accedir.

Continuant el camí cap al riu, uns quants quilòmetres més endavant i on ja només les pròpies cames ens poden portar s'hi troba el naixement d'una font d'aigua calenta i termal, als peus de la qual hi han construït una basseta que fa l'efecte d'un jacuzzi natural. Inevitablement em ve al cap la Font Major de Sella, racó tan visitat en aquestes èpoques de l'any. Aquells que ho coneixen, com el nostre amic Jairo que hui ens fa de guia, saben que la bassa s'ha de buidar de tant en tant perquè si no l'aigua crema, i tenen controlades les botelles de plàstic que, acompanyades d'unes quantes herbes, fan de tapó. En deixar córrer l'aigua, el salt arriba fins el riu, on també hi podem anar a través d'unes pintoresques i improvisades escaletes. L'aigua del riu corre color terra però no és perquè estiga bruta, sinó és que arrastra molt de fang. Els guatemaltecs que ens acompanyen són més prudents a l'hora d'entrar al riu, i fins i tot a la bassa -són bastant més pudorosos que nosaltres, especialment les dones- però a nosaltres ens ve de gust provar, també, l'aigua gelada. 

Anem descalços, caminem per la terra sentint-la al màxim, i ens deixem caure junt amb la corrent del riu com si fórem xiquets una vegada i una altra. Estem feliços, molt feliços de poder gaudir de meravelles de la natura com és aquest entorn: un riu que corre depressa, aigües termals naturals i per a nosaltres sols, arbres quilomètrics que arriben al cel, el verd de la selva -quin verd...!!-, de nou els arbres, amb fulles que els pengen quasi fins al riu, i -no tot podia ser perfecte- els zancudos, mosquits gegants, ens roseguen les cames. A uns més que a altres: com sempre m'ha passat, ací a Guatemala també m'unflen tots els bitxos existents, i li servisc de repelent al meu company Pablo, a qui enveje per això i per poder dormir com un tronc als autobusos bojos d'aquest país. 

Quan arriba l'hora de tornar, hem invertit tantes hores dins de la basseta d'aigua calenta que estem fins i tot marejats. Tampoc ha ajudat el menú que portàvem, cuinat per una dona del poble, de cuixeta de pollastre, frijoles i un poquet d'ensaladeta, però és el que tenim. El camí sembla més llarg de tornada, costera per amunt, i a més sembla que no tindrem la sort que una pick up ens arreplegue en aquesta ocasió. Caminem amunt fins que dos companys convencen a l'home que ens ha dut per a que ens torne a la comunitat per un preu mòdic. No està massa convençut perquè, segons ell mateix, Víctor Hugo, qui ens cedia sa casa, és el seu enemic perquè van tindre una baralla fa unes setmanes, i no està segur de voler ajudar a persones relacionades amb ell. Finalment ens porta per cinc quetzals per cap, amb la condició de parar a mig camí i ensenyar-nos les seues terres, amb orgull: quatre-centes cordes té, que jo no sé quant és això, però les meues companyes geògrafes m'expliquen que és moltíssim terreny. Cultiva alvocats, i tot i que ara no estan madurs, ens convida a tastar-los més endavant. Lili, que ens acompanya, li pregunta de broma si té fills: això del terreno pot assegurar-te, ací, un bon futur.  

Per arribar a casa -i recorde que estem dins del terreny del mateix poble- haurem d'agafar encara una altra furgoneta que ens transporte pels caminals cap al centre urbà d'aquest municipi que té més d'una vintena de comunitats on la gent viu en díficils condicions. Una furgoneta per a onze persones on fàcilment hi viatgen vint, més algun infant que va volant de braç en braç. I uns quilòmetres més enllà cotxes luxosos i blindats es passegen pels carrers de la capital..."País de contrastos", pense novament, mentre l'últim passatger que ha pujat es veu obligat a obrir la porta i traure part del seu cos fora per a que puguem cabre tots.