Quotidianitat d'un estiu primerenc

M’agrada quan arriba l’estiu primerenc o es fa càlida la primavera. Els dies són molt llargs i hi ha moltes hores de sol. I a mi que m’agrada dormir molt hi ha dies en què quasi com veig la foscor de la nit. Em desperte quan el sol ja està bastant amunt però encara es pot percebre la frescor de la matinada, pròpia d’esta època de l’any i que deixarà d’existir en només uns dies. Al llit, els llençols han estat apartats als peus quasi tot el temps de descans, però en despertar-me hi ha una cama fora i l’altra dins i igual passa amb els braços: a l’hora del reixiu –“reixiu”, que ara me n’assabente que és una paraula que no apareix als diccionaris de català-  l’he estirat cap amunt de manera instintiva. És temps de tos i alguns constipats, però no hi ha res com sentir la frescor del matí en obrir la finestra. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes, però que al final una acaba fent també seua: puc observar si ja s’ha alçat la meua veïna, escoltar el que parlen al bar del carrer o saludar Vinyals si coincideix que va al lavabo o està al menjador de sa casa. 

Cau el dia i el barri de Benimaclet cobra la vida. La meua companya i amiga arriba a casa feliç d’eixa vida que es respira al nostre barri, perquè des d’enguany és també el seu barri –beneïda decisió d’una altra nit d’estiu com aquesta ara fa un any, la d’anar a viure juntes-. A casa, cadascú amb els seus maldecaps, tractem de contagiar-nos les nostres alegries: Jordi i Sumaya es veuen i comencen a ballar com si de repent el pis s’haguera transformat en una discoteca, o de vegades en un gimnàs. Des de la taula, el sofà o la cuina, amb el mànec de la paella a la mà, els mire i somric: no hi ha res com tindre gent alegre al teu voltant. Mentre sopem ens contem les nostres cabòries amb la finestra oberta de bat a bat.  La finestra que, enguany, no té molt bones vistes i que ens fa d’altaveu a tot el veïnat. La del pis d’enfront deu conéixer-se ja totes les nostres vides i, perquè no dir-ho: ha d’estar flipant. I Sumaya, quan se n’adona que ens escolten, saluda amb un somriure d’orella a orella: “holaaaa!”. 

Adri estén la roba i, com és habitual –com a mínim ho és en mi- li cau un calcetí tres pisos més avall. Un altre divertiment es planta davant les nostres cares: pescar-lo amb el cordell improvisat que ha fet el meu company, amb una granera com a mànec i un ganxo al final per poder atrapar la roba. És molt entretingut, però també molt difícil en la foscor de la nit. Amb la felicitat de les coses quotidianes, cadascú torna a la seua habitació: “bona nit”, “fins demà”, “que descanseu”. M’assec al llit i ho mire tot: les flors, les fotos, el quadre de Frida i el de Marroc, tots els records de Guatemala, els llibres que he anat llegint des que vaig arribar ací a setembre. Ja arriba l’estiu i un curs més a la motxilla –sí, per a mi els anys encara es compten en cursos-. Han passat tantes coses des que vaig aterrar a Barcelona des de Guatemala City a setembre de l’any passat...què em depararan els mesos que venen? Una certa gelor em talla els pensaments. Merda, la finestra està oberta i se m’ha oblidat engegar l’aparell que em salva de l’atac imperdonable dels mosquits cada nit. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes però em permet agafar aire quan crec que m’ofegue, em permet sentir-me part del món quan crec que estic sola i em permet aïllar-me d’aquest quan –sovint- ho necessite.