M'abellia mar

M'abellia mar. Sentir la sorra freda sobre els peus blanquinosos, fer dibuixos amb les petjades, resseguir les d'algú que ja ha fet abans el mateix camí. Algunes que es perden dins l'aigua, cabets que traspunten, tovalloles buides. 

M'abellia mar. Caminar vora mar amb els camals arromangats i la jaqueta baix del braç. Banyar-me els peus fent-me la valenta i, en girar el cap somrient, que no hi haja ningú per constatar la meua valentia, cap complicitat al meu somriure. Entrar fins als genolls i que un esguit m'embrute la roba. 

M'abellia mar. Triar un espai on posar el cul ni massa lluny ni massa a prop de l'aigua que, al Cantàbric, puja i baixa la marea. Mirar a l'infinit, la línia indefinida que separa l'aigua del cel. L'olor a port, a peix, a sal, que em recorda als teus llavis grans quan tot just acabes d'eixir de l'aigua i em beses, els dies d'estiu que cantem "Vuuuuull una vida dins la mar"...

M'abellia mar. La mar tranquil·la i suau, i que les ones salvatges que no em deixen avançar només apareguen als meus somnis. Treure el cap pels penya-segats i imaginar tots els que diríeu: "Laieta, per favor...!". Pintar mandales, llegir Galeano, fumar un cigarret, escriure unes línies, somriure a la gent que passa al meu davant.

La mar. Que balla al seu ritme, que no té ni principi ni fi, que igual està ací que al Canadà, freda i calenta però sempre plena, que va i torna i sempre està tot i que sovint ens oblidem d'ella.  Calmada i rebel. Tan lliure, tan seua, la mar. 

Mar d'Euskal Herria, desembre 2016