Les mans encara em
fan olor a la sopa d’all que vam cuinar anit. I faves tendres amb ceba, de la
caixa de verdures. L’oli, de Sella. I tot a foc lent, amb la paciència i la
cura que requereix la cuina, amb el temps que sovint no tenim i que sempre
insistim en què hem de trobar. Hi ha
una línia que ens uneix a nosaltres amb les verdures i amb les receptes, una
cançó d’Ismael que comença a Lavapiés i acaba a Granada, en un futur desconegut, una entrevista de la Directa. Un llibre de cures i un altre sobre
el cicle menstrual que ocupen les tauletes; la novel·la de Laia i un poemari dels Països Catalans. Bosses de la Índia, collars
del Sàhara, mocadors de Palestina, una hamaca de Tailàndia, encens d'Algèria. Tot un món dins la meua habitació, on encara
hi resa el vers que més li agrada a Cañizares “Contra la sagrada opressió,
estima com vulgues”. Oh, i tant! Les fotos del Quimet, les de Guatemala, les de
la família que es tria, i un altre pòster dels importants: el de la
manifestació antifeixista d’octubre: "València contra el feixisme i per les llibertats”. I tot
gràcies a vosaltres.
27 anys i ja en van
nou des del primer que em vaig fer vella a esta ciutat. Aquell any era un pis
al carrer Alfahuir, nosaltres ho consideràvem Benimaclet perquè encara no
coneixíem el que ens quedava per viure. Tants altres al Baró de Sant Petrillo,
amb la família valenciana, amb les amigues que sempre m’han acompanyat en
aquest viatge. Els sopars d’aniversari al Terra, “Laieta, sempre en gener, que
ens pilles en exàmens!” però allà estàveu totes, les imprescindibles, i encara
hi sou. “Penses que has evolucionat aquest any?”, em preguntes. “I tant, sempre
s’evoluciona”. “Però, t’has parat a pensar-hi?”. I em fas pensar-ho: són tantes
coses...i com de feliç i afortunada em sent. Enguany ens ha deixat el Quimet i
ha arribat Ona, la petitona, la
primera persona que veig arribar al món i el naixement i presència de la qual em provoca
una alegria immesurable.
Mentre la bola
terrestre continua fent voltetes al sol, mire al meu voltant i somric. Perquè
quan hi mire, hi sou vosaltres: les que m’espereu amb el dinar fet a
Benimaclet, les que toqueu al timbre sense avisar, les que pregunteu com estàs quan realment vol dir com estàs, cuineu pastissos a foc lent,
poseu música per a ballar de bon matí, les que mútuament ens cuidem cada dia i les del servei d'abraçades a domicili. Què
tindria d’especial l’any si no existira amb qui compartir-lo? I els
aprenentatges si no els posàrem en comú? Si vull brindar per alguna cosa –i assumint
que la justícia en el món no l’aconseguirem amb un brindis- és per la vostra
companyia i per moltes més felicitats compartides. Gràcies!
