Granada

Llum tènue, l'olor de l'encens recentment encetat i la música d'una fadista coneguda recentment. O mar fala de ti, diu la cançó, tot i que ací no hi ha mar. És la primera vegada que visc tant lluny de l'aigua salada, però de moment no suposa cap trauma. Perquè, tot i que situada entre montanyes i no massa gran, Granada és una ciutat oberta. A més, des d'este escenari on ara em trobe puc observar les teulades del barri, i eixa sensació de poder volar per damunt d'elles em dóna llibertat. El plànol el completen una planta que des que vaig arribar cuide com si fóra la meua filla sense massa bons resultats i el soroll de la rentadora que trenca l'harmonia del moment. No tot podia ser dolç. 

Malgrat això, sí que és dolça la sensació d'habitar esta ciutat. Una ciutat tranquil·la i alhora amb molt de moviment, amb diferents barris quin amb més encant que l'altre i amb l'aura i el pes de la Història, en majúscules, que la fan més especial. De carrers estrets i tortuosos que, he de reconéixer, el primer dia em van fer perdre el nord mentre buscàvem aparcament (missió impossible). I mira que ens havien advertit: ací, el cotxe, no fa falta. Però d'eixa sensació d'estar completament desubicada que vaig tindre quan vaig baixar de l'auto per primera vegada ja en queda ben poc. Granada mola, i tal vegada és que idealitzem tots els llocs on anem, però tant fa. 

A l'alegria d'haver trobat una gran ciutat -i no pel tamany- es suma la d'haver anat a parar a un màster que em motiva tant com poques classes de la carrera ho han fet i de poder gaudir d'una activitat cultural i acadèmica molt interessant. I també la tranquil·litat, la calma i la diversió de saber qui m'acompanya en esta aventura. A més, les amistats recentment articulades prometen molt per descobrir tots els secrets d'este indret al ritme del jazz, el reggae i el flamenc. Unes coneixences que d'alguna manera ajuden a recordar les arrels d'una i la trajectòria passada -València, Lisboa- que algun dia tornarà a ser present. Mentrestant, i si el fred no m'enterra, gaudirem de l'ocasió.  

La mutilació de la dona com arma de guerra

"Va arribar un moment que ens vam adonar que al Congo es soterraven moltes dones, i vam començar a preguntar-nos per què. Aleshores ens va arribar a les oïdes que estaven violant-ne moltes, torturant-les massivament, especialment a través dels seus òrgans sexuals. A la ciutat no havia arribat esta barbàrie, però necessitàvem donar-la a conéixer i saber de primera mà què estava passant". Així parlava ahir en la seua intervenció Caddy Adzuba, una periodista i activista congolesa que amb a penes trenta-tres anys ha patit situacions que cap humà hauria de viure i s'ha encarregat de difondre eixe patiment arreu del món. Recentment s'ha reconegut el seu treball amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia i ahir va estar en una conferència a la Fundación Euroárabe de Granada, on va aconseguir remoure les consciències de tots els presents. La història que carrega Caddy és la de la utilització de les dones i els seus cossos com a armes de guerra per a destruir una societat. 

El Congo és un país molt ric en mercuri, or i coltan, mineral utilitzat per a la construcció dels mòbils i per a l'obtenció del qual moren milers de xiquets per la dificultat de la seua extracció. No obstant, la seua població mai no s'ha vist enriquida per estes matèries de gran vàlua; han sigut les potències de la meitat nord del planeta així com les grans multinacionals (també d'esta meitat nord) les que d'unes dècades ençà han explotat els recursos congolesos i s'han enriquit. Amb l'afegit que per a fer-ho han extirpat la vida a moltíssima gent; especialment a les que sempre són més desafavorides: les dones. Unes dones que, per cert, han sigut les que aportaven els ingressos principals -i informals- a les famílies. Un blanc perfecte al qual atacar per tal de destruir una societat sencera. Així que d'esta manera continuava el relat de Caddy.

"Jo treballava en la ràdio i junt amb altres dones periodistes vam comentar als nostres caps que calia donar a conéixer esta problemàtica, causada pels militars i les empreses dels països que volien quedar-se amb els nostres recursos. Però davant la seua negativa, vam decidir unir-nos i investigar pel nostre compte. Així que ens vam dirigir a una població situada a vint quilòmetres de la ciutat on sabíem que havien hagut incidents. Quan vam arribar el poble estava desert, semblava deshabitat, i només d'algunes cases eixia fum. Vam obrir la porta d'una d'estes cases i vam escoltar algú que cridava. En dirigir-nos cap a la direcció d'on venia la veu, vam trobar una dona estirada damunt d'un llit que demanava ajuda. Estava tapada de cintura per avall amb un llençol ple de sang, i no podia moure's. Li vam alçar el llençol i vam poder corroborar la barbàrie: la seua vagina es confonia amb el seu anus, no hi havia diferència, l'havien violada i l'havien destrossada per dins amb les armes, de tal manera que no podia ni moure's. 

En preguntar a la dona què podíem fer per ella, ens va demanar que l'ajudàrem a deixar de respirar per sempre més. No obstant, vam intentar alçar-la del llit, una tasca que resultaria impossible de portar a terme: feia tres setmanes que estava estirada i immòbil allà, de manera que la seua pell estava plena de llagues i apegada al matalàs, i no podíem alçar-la. Ens vam dirigir a altres cases i vam trobar un total de huitanta dones en la mateixa situació, així que vam decidir tornar a la ciutat per buscar ajuda mèdica. De tot l'equip que érem, un company i una companya van restar al poble amb algunes de les dones que havíem trobat. En tornar, amb l'equip mèdic, veuríem el nostre company assassinat i la nostra companya desapareguda. Mesos després la vam trobar, violada i torturada també pels mateixos militars. 

Cinquanta d'estes huitanta dones van poder sobreviure a la situació, gràcies a l'atenció dels metges congolesos que es van desplaçar a la zona, ja que elles no podien moure's del llit. No obstant, en esta i moltes altres poblacions, milers de dones han mort en situacions semblants, al mateix temps que els seus fills han sigut reclutats per a les mines o per a fer de soldats en plena infantesa. No vos sembla injust que per a que vosaltres pugueu tindre mòbils i diamants que regalar als vostres amants hagen de passar estes coses?". 

I no cal dir massa més coses. 

Loco, que el tiempo es muy poco

Des del llit, hui l'habitació sembla diferent. La taula més ordenada, o tal vegada només més buida. Les estanteries amb alguns forats pels llibres que m'emporte, el cofre sense massa "ato" damunt, i la tauleta de nit que fa honor a aquella dita popular i festera de "fora bragues i sostens". El terra està més ple que de normal: maletes i caixes, una vegada més, ocupen des del llit fins el balcó -el meu balcó, al qual per cert ja he canviat les cortines-. No tinc massa clar si cabrà tot al cotxe, però haurem de fer lloc. Marxe una vegada més, i hi ha moltes coses que sempre venen amb mi: tota la roba d'abric, el disc de Komfusió i altres acompanyants, llibretes i carpetes que espere siguen útils, el material d'escalada i algun que altre llibre, tot i saber que allà n'adquiriré de nous. A l'observació tranquil·la de l'habitació l'acompanya una música de fons: Loco, de Calamaro, senzilla però clara.

Toca marxar un cop més, esta vegada amb un peu ací i l'altre allà i amb la incertesa de saber si és el més adient. No obstant, els que em coneixeu sabeu que mai m'ha anat allò de que una està millor tranquil·la a casa. Així que com qui no arrisca no guanya, allà anem, a intentar guanyar experiències, coneixements nous i -per intentar-ho que no siga- algun treballet que ens permeta sobreviure. Sembla que amb els anys s'apaivaga eixa ànsia de recórrer món que tinc des de ben joveneta, o tal vegada és que cada vegada tinc més clar on m'agradaria que estiguera el meu lloc: ací, a la meua terra. No obstant, encara em queda molt per assentar els peus i el cap, i com diu la cançó, el tiempo es muy poco i cal aprofitar-lo.

M'acomiade de la meua terra en un dia bastant complet, en què he gaudit de bona companyia: els amics i companys de la banda, i també un passeig per la Vila, amb mon pare, adobat amb un xocolatet de la Valor amb vistes a la mar. De pluja, però també de sol radiant que il·lumina la penya de Sella i l'Aitana. Ah! I la primera conducció de la furgona de la cristal·leris. Xe, quin luxe conduir des d'allà dalt! Què més es pot demanar? I és que com més me la conec més certesa tinc que que esta és la millor terreta del món. I si no que em diguen on, un 14 d'octubre, hi ha xiquets en banyador pegant "xirimbeles" en l'arena de la mar. 

A pesar d'això, tinc l'esperança que la terra on em trasllade, només uns quants quilòmetres al sud, no em deceba. Tothom hi parla bé, i el contacte que he tingut fins ara ha sigut molt bo. Així que si voleu trobar-me vos espere en la ciutat de l'Alhambra -no, la cervesa no, malpensats-, des d'on de ben segur tornaré amb una maleta carregada d'històries noves per contar. 

Voy a salir a caminar solito

sentarme en un parque a fumar un porrito

y mirar a las palomas comer

el pan que la gente les tira

Passeig per València

Un dissabte de matí de qualsevol dia a València. Bé, no de qualsevol, sinó d'un dia de setembre, quan fa bon temps i encara no hi ha feina de classe -perdoneu-me, metges-. 

Un dissabte de matí d'un dia qualsevol de setembre a València. Saluda la ressaca acumulada de dos nits de festa seguides, dijous i divendres, que este cap de setmana la gent no torna als pobles. Ressaca de les retrobades amb els companys de classe, els amics del BEA, els veïns de "la terreta"; tant fa, en definitiva, d'hores al Glop (més bé a la plaça a la qual el bar dóna nom popularment), al Pink, a l'Standby. 

Però fa bon dia i no hi ha massa a fer, i les passejades al centre sempre senten bé. Com si d'un ritual es tractara, de la casa dels Caramels a les torres de Serrans, plaça Manisses, plaça de la Mare de Déu i de la Reina, i entre una i l'altra el Micalet. Més avant la de l'Ajuntament, o tal vegada carrer Sant Vicent o el del Baró de Càrcer, a través de Sant Ferran i passant per davant de l'Octubre, la Llotja i el Mercat Central. Qualsevol dels tres ens serveix, com tres extensions que parteixen de la mateixa mà: el carrer Xàtiva, on també s'hi concentren molts records, carreres davant la policia, manifestacions, ràbia, força, lluita...

I en la mateixa mà, l'essència, el principi de tot: Sant Agustí. Perquè abans de la universitat, per a mi València era Sant Agustí i les manifestacions del 25 d'abril que sempre partien d'allí; amb botella de calimotxo baix del braç i otros tantos, que sí, ara ja m'han ensenyat que això no està bé, que l'acohol el deixem per al concert de després. I en Sant Agustí un dels primers records a la ciutat amb quinze anys, el d'un taxista que ens portava als meus pares, a Iris i a mi, i apuntava: "n'hi ha que vore, els catalanistes estos que venen a manifestar-se ací...". , i la resposta de ma mare, orgullosa de ser una d'eixos catalanistes: "pare ací, que nosaltres també anem amb ells". I amb els anys acabar participant en el parlament final d'eixa manifestació que tant anhelava en la primerenca joventut. 

I enfront l'FNAC, un bon resguard on deixar passar les hores entre l'olor a llibre i la música nova i vella, i també on comprar una llibreta per poder anotar totes estes coses que em passen pel cap mentre passege València, amb por de què se m'obliden. I un conjunt de regals per a una nova ciutat que tant de bo puga plenar-me tant com esta, però que assumisc que ho té ben complicat. 

Ai, València...sospire una vegada més. 

Brutícia i desídia

Fa massa temps que no plou. L'altre dia van caure uns quants litres, però res comparat amb els que es necessiten per revifar la terra.  Crec que l'última pluja memorable que recorde a Sella és en Santa Cecília de l'any passat; és a dir, fa cosa de deu mesos. I això es nota en moltes coses: incendis, formigó calent, collites perdudes, la font major que no xorra, etc. 

Però en una altra de les coses en què es nota la falta d'aigua és en la brutícia que lluixen els carrers del poble. Com que sembla que la manguera no la coneixen massa a l'Ajuntament, en els darrers anys era l'aigua de la pluja la que netejava un poc la diversitat de carrerons i costeres que tenim a Sella. Perquè també li podríem dedicar un capítol a parlar i intentar esbrinar per què cada carrer està fet d'una manera distinta, més encara quan molts d'ells s'han renovat no fa massa. Però bé, deixem a part els misteris que segurament ens portarien massa temps de resoldre.

La qüestió és que d'un temps ençà comença a fer gonia passejar per Sella. Alguns amics que venen a la llarga ens han corroborat en les seues darreres visites allò que ja sospitàvem. "Este poble està més brut que mai, no?". Doncs això pareix: la merda se'ns menja, i la desídia també. Fa tres setmanes que s'ha acabat la fira de mostres, però al meu carrer encara hi ha una valla d'on pengen els cartellets de l'activitat. Tant de bo un dia d'estos s'apropen a llevar-los, i de pas porten una granereta per recollir les burilles de tabac de les últimes setmanes que, si han canviat de lloc, ha sigut pel vent. Perquè també és cert que els ciutadans d'este poble necessitaríem certa educació pel que respecta a la neteja col·lectiva: no tirar cigarretes a terra, arrepegar les merdes dels gossos, no apegar xiclets en les parets, etc. Però com que tampoc l'Ajuntament té pinta d'organitzar unes jornades sobre qüestions d'este estil, què menos que netejar-ho. 

Pel carrer de fora, de pas, podrien també buidar les papereres. Una d'elles té acumulades les merdes del meu gos -i d'altres- d'una setmana. I, digo yo, no deu fer massa gust viure en front d'un barrilet ple de merda. Per no parlar de la gespa artificil que algun il·luminat va decidir posar en el jardinet del carrer. Ahi caguen i pixen tots els animalets del carrer, un niu d'infeccions en tota regla. 

El tema de la brutícia és una cosa més que comentada ja per tots. Hi ha qui li posa remei casolà: Maria, la meua veïna, com moltes altres, s'agrana la part del carrer que li toca la casa. Però com bé diu ella, si ens ho hem de netejar nosaltres, per què paguem impostos?

Deveres que fa vergonya, però clar, entenc que si tu governes un poble des de la cadira cómoda d'una casa que ni tan sols està en el municipi, no te n'adones. Ni d'això ni de que, per exemple, entre els teus ciutadans hi ha un campió del món de pilota i una campiona autonòmica de caiac. Però ie!: "que visca Sella!".

Memòries d'Egipte. I part.

Sempre m’ha agradat pensar que sóc més mediterrània que europea. Veia evident que nosaltres, els valencians, ens assemblem més als algerians que als suecs, als grecs que als anglesos, als italians que als alemanys. És innegable que l’aire que bufa sobre esta mar oberta i alhora tancada ens aporta un nosequè molt particular. Sempre, o com a mínim d’un temps ençà ho havia sentit així, però no fou fins que vaig travessar la Mediterrània de punta a punta que ho vaig poder constatar més seriosament. Amb matisos, és clar.

Mai abans no havia estat al continent africà. La primera vegada que el vaig vore era de nit. Des de l’avió s’endevinava el litoral nord del continent, tot i que no podia reconéixer el país. Per lògica, suposava que era Egipte, la meua destinació. A través de les llums podia endevinar-se el contorn d’alguns pobles, ciutats i ports. La meua imaginació dibuixava al seu cap la realitat que podria haver-hi allà en fer-se de dia. En avançar un poc més cap endins, la negror més absoluta envaïa el paisatge nocturn. “Serà això el desert?”, em preguntava, tot imaginant l’avió sobrevolant un mapamundi amb zoom a la Mediterrània. En aquell moment em sentia realment emocionada, per veure Àfrica per primer cop i per tindre la sensació d’estar fent el que realment m’agrada: el viatge no el feia per vacances, sinó per fer d’observadora a les eleccions presidencials que tindrien lloc en uns dies. Les segones des de l’enderrocament de la dictadura de Hosni Mubarack durant el que fou anomenat la primavera àrab, l’any 2011.

D’Egipte em van sorprendre tantes coses que em costaria molt transmetre-ho tot ací. Però ho intentaré. Entre els apunts que vaig prendre a la meua llibreteta, en trobe un ben curiós sobre el café. “El café egipci es pren com m’agrada a mi”, apuntava. “Has de deixar-te el culet en la tassa. I, per cert, està boníssim: és aromatitzat”. I és que quan el meu company va tirar a acabar-se la tassa sencera, els egipcis que ens acompanyaven es van tirar les mans al cap. El solatge –que en queda molt- no es pot beure.

Una altra de les coses que més em va sorprendre és la conducció. Des que vaig posar els peus en territori africà que vaig patir molt més per la meua vida quan anava dins del cotxe que quan em trobava militars carregats amb metralletes. Les carreteres egípcies són l’anarquia absoluta, o més bé això ens sembla als que estem acostumats a una altra cosa. Cert és que El Cairo –on m’allotjava- està considerada una de les ciutats del món on pitjor es condueix, però també ho és que amb un temps allà una podria arribar a comprendre com funcionen les normes del tràfic. Qui mana és el clàxon: si pites, tens la preferència. I encara que no ho semble, la gent ho respecta. El resultat, però, és que dia i nit la ciutat és un seguit de pitits que se’t fiquen dins del cap i et turmenten fins que t’acostumes i formen part de tu. Les velocitats són extremes, i no és que els cotxes tinguen les majors seguretats. En vaig vore des d’alguns sense portes fins d’altres que les portaven obertes perquè si no, no cabien tots els passatgers.

Era difícil escriure dins d’eixos vehicles que anaven a 130 per hora per un carretera l’estat de la qual s’assemblava a la de la Font de l’Arc de Sella. I on, per cert, no és necessari dur cinturó. Però els llargs viatges fins les ciutats que visitàvem durant les eleccions eren dels millors moments per reflexionar. Aquests són alguns dels apunts que vaig prendre en un dels trajectes:

Les ciutats que veig a través de la finestra tenen unes particularitats precioses. En ataüllar-les, es veu una mar de casa de color roig rajola o gris ciment, coronades per diversos minarets que sobreïxen en el paisatge. A més, hui, a moltes d’elles hi volen milotxes. El nostre guia, un egipci cristià, ens explica que joves i xiquets competeixen per veure qui la vola més alt, i realment les altures que assoleixen són impressionants. No ens abandona en cap moment el soroll del clàxon, més necessari que el cinturó si vols conduir per ací. Des de la carretera es veuen moltes coses, i dos hores d’anada i tornada cada dia donen per a molt. Em criden l’atenció els cotxes colorits, amb sanefes i dibuixos. N’hi ha moltes i són molt més divertits que els nostres. La decoració de l’interior dels camions mereix un capítol a part. Una breu descripció: rococó, carregamenta i coentor. Pelusses, colors cridaners i brillantines. Per no parlar de les furgonetes diminutes o els minitaxi sense porta.

Pel que fa a les coses indispensables per a ser egipcis, resulta que una altra és menjar molt. Hui, que suposadament era l’últim dia de les eleccions -el govern acaba de decidir allargar-ho un dia més-, els nostres amfitrions de Kafr El-Zayat ens han convidat a un dinar que només puc descriure amb una foto -que ara no trobe-. I s’han enfadat amb mi per no acabar-m’ho tot. Són tan hospitalaris que els molesta que rebutges qualsevol cosa que et donen. I, certament, ens n’han donat moltes en estos dies. Quan li he dit al “gentleman” egipci que ens acull en esta ciutat –li dedicaré un capítol a part, perquè se’l mereix- que no podia menjar més, després d’intentar inútilment convéncer-me, ha tractat d’explicar-me una de les seues normes per a ser un autèntic egipci. Ha dit “Egyptian women” mentre feia senyes amb els braços –gesticulen molt- al voltant del seu cos i posant forts el músculs. I entre senyes i l’anglés que xampurreja, ha dit que les dones egípcies estan fortes, i després ha bromejat en àrab sobre això amb els seus companys. “We want to give you the Egyptian nationality, Laia”. S’han aprés prompte el meu nom, ja que ells tenen una expressió amb les mateixes lletres que usen sovint. Es podria escriure “iala”, i vindria a ser el que per als sellardos és “mone”, els valencians “au” o els estàndard “anem-hi”. 

Així que jo no puc ser egípcia, però a Javi sí que li cedeixen l’honor: s’ha menjat tots els plats i a més ha aprés prompte ha utilitzar bé el “salam alecum” o el “shucran” –ho escric com sona-, gràcies, entre altres. “Egyptian Carlos”, comenta entre rises el macarra baixet que també ens acompanya. Per a ells “Carlos” és el nom i “Javier” el cognom. Però de ves en quant l’anomenen amb algun mot paregut a “Javi”, perquè és el que em senten dir a mi.I mentre escric açò ens ha faltat l’aire per tindre un accident. Però el crack i alhora boig del nostre xofer ha salvat la situació. Akran, un egipci moré de poc més de cinquanta anys que s’encarrega de portar-nos a tot arreu i que ens ha ensenyat moltes paraules en àrab. Un home amb qui em sent molt protegida i de qui em farà molta pena acomiadar-me.

Del viatge tinc moltes més coses a dir, però aniré escrivint-les poc a poc que si no vos avorriré. Per ara, si voleu saber-ne alguna coseta més sobre la situació actual, en el darrer article que he publicat a la revista digital País Valencià, Segle XXI, podreu trobar-ne. Ací vos deixe l’enllaç: "La cara oculta del pla egipci per a Gaza" 

Fer poble

De fons sona el nou disc del Diluvi. El papa no el coneixia i mentre parlàvem de Carlos Fabra i aquells que tard o d'hora hauran de pagar pel que han fet m'ha vingut al cap la Cúmbia de la presó de Tibi. Ja fa un temps que la música substitueix les notícies a l'hora de dinar, més encara si l'àpat té lloc a les tres menys elquesiga, quan a la televisió o bé parlen d'esports o bé els programes del cor (qui els va posar eixe nom?) estan arribant a la seua fi. També, alguns dies, posem el programa de Cosins Germans, de TV3. Perquè sí, encara que ens la vulguen silenciar, nosaltres encara continuem veient-la. El concurs del Gran Dictat el papa no se'l perd mai. I no veges tu com s'apren!

Com bé diu la cançó i com ara parlàvem, els lladres i els llepons tard o d'hora aniran a la presó, o això esperem. A tots els porcs els arriba l'hora, i sincerament espere que no se'n salve cap. El que no pot ser, sentint-ho molt, és que alguns volgueu viure a costa de les desgràcies i la misèria de la resta. I no cal anar-se'n fins Castelló per trobar un cas com el de Fabra. Allò cert és que no és precís ni eixir del poble. Cert i trist, perquè aprofitar-se de la pobresa dels propis veïns per a fer-se d'or és molt trist.

Però sembla que alguns no tenen vergonya, i com que estes coses a voltes passen, se li haurà de buscar alguna solució. Tal vegada no farà falta anar als jutjats. Els polítics també són avaluats pel poble de ves en quant. A la llarga, sí, però cada quatre anys tenim l'oportunitat de fer-ho. Amb un vot podem castigar aquells que s'ho mereixen. I durant la resta del temps també podem intentar canviar les coses, o bé anant als plenaris de l'Ajuntament, posant queixes, fent oposició o simplement manifestant les nostres opinions, al carrer o a les xarxes socials. I sí, ja sé que sembla senzill, però moltes vegades, a nivell local i en pobles xicotets com el nostre, tot això costa de fer. 

Em venen estes reflexions al cap després de vore els carrers de Sella plens de merda; després de passejar pel que havia de ser la urbanització de Saleres, ara uns carrers buids i llejos on les herbes creixen entre l'asfalt. També quan llig paraules com les del periodista del Superdeporte Alberto Soldado, alabant el nostre Club de Pilota, tota una institució reconeguda arreu del País Valencià i que passa bastant desapercebuda pel nostre Ajuntament. Em pregunte, i sense ironia, si aquells que ens governen pensen que ho estan fent bé, i també què és el que entenen ells per fer poble. I tal vegada els ho podria preguntar en qualitat de periodista, però allò cert és que les vegades que hem intentat accedir a ells des de la ràdio no ho hem aconseguit. 

A través dels magazins de Cabiló Ràdio he tingut l'oportunitat d'assabentar-me de part d'allò que es cou per dins del consistori, i vos recomane escoltar-los tots, la vintena amb què ja contem, perquè és digna d'analitzar l'evolució de les notícies. Hi ha temes com el de la gestió de la brossa o la dissolució de la Mancomunitat de la Bonaigua que ens acompanyen des que fa any i mig vam encetar este noticiari. D'altres que ens persegueixen de fa dècades: el despoblament de Sella i l'esforç nul dels governants per facilitar als joves que es queden a viure ací. I sí, el poble és xicotet, però amb 1.800 euros al mes crec que es pot trobar temps per solucionar algunes qüestions.

En poc més de mig any tornarem a passar per les urnes. Serà la segona vegada que vote en les locals, i ho faré amb la mateixa il·lusió que la primera. Amb l'esperança que la gent es pare a pensar algunes coses abans de posar un paperet dins la caixa de vidre. Amb la seguretat que no hauré de tornar a escriure unes reflexions com les que em van vindre al cap després de les darreres eleccions. Que, per fi, la gent done veu a aquells que tinguen ganes de fer poble.