L'home de camisa blava, jaqueta fosca i corbata rallada que ignora el món

Com si d'una processó es tractara, l'home amb camisa blava, jaqueta fosca i corbata ratllada fa cada dia el mateix recorregut. Religiosament ix de sa casa, creua el carrer, segueix a la dreta i travessa l'avinguda gran fins arribar al lloc de treball, deu minuts després. Pel camí, també religiosament, hi ha qui destorba el seu pas accelerat de bon matí. En arribar a l'avinguda, hi ha tres punts crítics que passa ràpidament i amb la mirada fixa en l'horitzó, sense mirar ni a un costat ni a l'altre.

 

Es tracta de persones que demanen al carrer: unes des dels portals, altres assegudes a terra. La primera que es troba al seu pas és més orgullosa, més silenciosa: no demana res, només espera que la gent li done alguna cosa dins la seua gorra posada cap per avall a la punta del portal on es troba ell. Una gorra que fa conjunt amb la resta dels complements que porta l'home: tot es de la marca España, de "la roja", de la selecció. Perquè aquest espanyol -orgullós com a bon nacionalista- vol destacar la seua diferència respecte als dos que vindran després: ell és d'ací. Una raó de pes per alguns, de menys valor per a altres; al nostre protagonista tant li fa: alça el cap, ignora l'humà i continua el camí.

 

El següent en el trajecte se situa directament al terra, a la vorera de l'avinguda gran. En aquest cas és una dona, pel seu aspecte i accent diríem que d'algun país del centre o est d'Europa. Aquesta, menys discreta, demana a viva veu l'ajuda de les persones, asseguda sobre una manta i amb pocs complements. És major,deu tenir prop setanta anys; tal vegada menys, segurament la vida l'ha castigada bastant. Però al senyor de jaqueta fosca tampoc no li importa aquesta conciutadana que sol·licita auxili dia rere dia al carrer, en un lloc on alguns quasi la trepitgen i d'altres canvien de vorera per no passar pel seu costat.

 

Només uns metres més endavant es troba el tercer i darrer obstacle en el camí del treballador -perquè ell sí que ho és, de treballador, no com aquells que demanen-. Aquest és africà, i bastant més jove que la dona anterior: segurament el més jove dels tres. Habitualment s'asseia a la porta de l'església de l'avinguda, però sembla que darrerament li han cridat l'atenció i, com la seua companya, també seu a terra. "Ayúdame por favor, señora, señor, qualquier ayuda es buena. Buenos días señorita, ayúdame a salvar a mi familia. Que Dios le ayude señor, que tenga un buen día". Però al senyor que es dirigeix a la seua oficina amb la corbata ratllada no li arriben les paraules, perquè fa l'oïda sorda i mira endavant com qui no veu més enllà de l'horitzó. 

 

Altres, com jo, entrem a classe amb un remordiment infinit per sentir-nos corresponsables de la pobresa d'aquesta gent i sense saber massa bé què fer per ajudar-los. I ens taladren eixes paraules.

 

 

La generació dels precaris

Som la generació dels precaris. Molt preparats, molt creatius, que hem recorregut món i tenim uns estudis que superen els dels nostres pares. Però som precaris, sí senyor. Som una generació que hem nascut tenint-ho tot (massa) per arribar a un punt de no tindre res. I no tots, està clar. Parle d'aquells que som fills d'obrers, agricultors i gent de tercera per al sistema. Alguns hem tingut la sort d'anar a la universitat; d'altres no podran ni accedir-hi després de les grans retallades en beques i la pujada de taxes que han portat a terme els nostres governants. Als quals, per cert, l'Educació no és que els importe una merda, és que preferixen que no accedim a ella: com menys sabem, més controlables som, així que no cal ser massa llest per a fer la regla de tres. 

Som una generació a la qual no han preparat per a veure als pares aturats, potenciant la seua inventiva per a traure un negoci de baix de les pedres -i en negre, sí, en negre-, tirant-los de la casa que estan pagant des d'abans que nasquérem o compartint pis amb gent amb situacions similars. I nosaltres, que estem mooolt preparats, com bé ens repeteixen constantment, ens trobem en una situació un poc dantesca. Amb una carrera baix del braç, o sense ella, no és que hem de potenciar també eixa inventiva per a tirar endavant, sinó que ens veiem en la tan normal situació d'haver de buscar feina per a sobreviure. Una feina, per suposat, per a la qual estem sobrequalificats (no feia falta que haguérem estudiat tant) i per la qual, massa habitualment, ens paguen una misèria. Però ho acceptem, i encara donant gràcies: no ens queda altra opció per a sobreviure. 

Passem la setmana o buscant feina o en la feina precària que ens roba molt temps però ens dóna pocs beneficis, i arriba el cap de setmana i, a pesar d'haver treballat durant cinc dies seguits, ens sentim malament en demanar una cervesa i pagar dos euros per ella. Ens sentim culpables, perquè estem vivint "per damunt de les nostres possibilitats". Però ens fem la cervesa, perquè ens ajuda a portar-ho tot un poc millor i a socialitzar amb els amics. Després ja restarem eixos dos euros de la compra, que la fem, per cert, analitzant el preu per quilo de tots els productes del supermercat.

Després, per aquells que estudien i treballen, arribarà l'època d'examens i hauran de deixar-se'n algun, perquè els que no treballen ho saben: segons a quines titulacions, cal dedicar-li moltes hores. Aleshores, l'any vinent, l'Estat determinarà que eixes persones no tenen dret a cap beca malgrat que no són autosuficients i que tenen els dos pares en l'atur: "perdona, no has superat el 80% dels crèdits". I sí, encara que no vos ho cregueu, existim les persones que no podem estudiar sense beques, no és només una història dels sindicats. 

Mentrestant, a la premsa i la televisió hem d'escoltar dia rere dia la de milers de milions que els polítics han robat en els darrers anys, una quantitat de diners que a nosaltres ens donaria per a viure mil vides. Observar la mala educació d'alguns regidors i la falta de respecte dels diputats. Estudiar les injustícies i assumir que serà molt -moltíssim- complicat canviar aquest món en els anys que venen, perquè els que estan dalt no pensen deixar-nos fer-los fora. I encara hem de tolerar les opinions que diuen que si estem malament és perquè volem, que si tenim depressió intentem buscar-li solució i que si marxem fora de la nostra terra és perquè ens dóna la gana.

Però al capdavall sobreviurem, perquè és cert que som creatius, que hem inventat alternatives en tots els àmbits i que tard o d'hora trobem la manera d'eixir-nos-en. A mi, per exemple, després d'un dia de feina precària i gens relacionada amb la meua titulació que no em dóna per a més que per a pagar-me el lloguer, escriure m'ajuda a canalitzar tota la meua ràbia. O això, o agafe una metralleta i comence a pegar tirs.

Granada

Llum tènue, l'olor de l'encens recentment encetat i la música d'una fadista coneguda recentment. O mar fala de ti, diu la cançó, tot i que ací no hi ha mar. És la primera vegada que visc tant lluny de l'aigua salada, però de moment no suposa cap trauma. Perquè, tot i que situada entre montanyes i no massa gran, Granada és una ciutat oberta. A més, des d'este escenari on ara em trobe puc observar les teulades del barri, i eixa sensació de poder volar per damunt d'elles em dóna llibertat. El plànol el completen una planta que des que vaig arribar cuide com si fóra la meua filla sense massa bons resultats i el soroll de la rentadora que trenca l'harmonia del moment. No tot podia ser dolç. 

Malgrat això, sí que és dolça la sensació d'habitar esta ciutat. Una ciutat tranquil·la i alhora amb molt de moviment, amb diferents barris quin amb més encant que l'altre i amb l'aura i el pes de la Història, en majúscules, que la fan més especial. De carrers estrets i tortuosos que, he de reconéixer, el primer dia em van fer perdre el nord mentre buscàvem aparcament (missió impossible). I mira que ens havien advertit: ací, el cotxe, no fa falta. Però d'eixa sensació d'estar completament desubicada que vaig tindre quan vaig baixar de l'auto per primera vegada ja en queda ben poc. Granada mola, i tal vegada és que idealitzem tots els llocs on anem, però tant fa. 

A l'alegria d'haver trobat una gran ciutat -i no pel tamany- es suma la d'haver anat a parar a un màster que em motiva tant com poques classes de la carrera ho han fet i de poder gaudir d'una activitat cultural i acadèmica molt interessant. I també la tranquil·litat, la calma i la diversió de saber qui m'acompanya en esta aventura. A més, les amistats recentment articulades prometen molt per descobrir tots els secrets d'este indret al ritme del jazz, el reggae i el flamenc. Unes coneixences que d'alguna manera ajuden a recordar les arrels d'una i la trajectòria passada -València, Lisboa- que algun dia tornarà a ser present. Mentrestant, i si el fred no m'enterra, gaudirem de l'ocasió.  

La mutilació de la dona com arma de guerra

"Va arribar un moment que ens vam adonar que al Congo es soterraven moltes dones, i vam començar a preguntar-nos per què. Aleshores ens va arribar a les oïdes que estaven violant-ne moltes, torturant-les massivament, especialment a través dels seus òrgans sexuals. A la ciutat no havia arribat esta barbàrie, però necessitàvem donar-la a conéixer i saber de primera mà què estava passant". Així parlava ahir en la seua intervenció Caddy Adzuba, una periodista i activista congolesa que amb a penes trenta-tres anys ha patit situacions que cap humà hauria de viure i s'ha encarregat de difondre eixe patiment arreu del món. Recentment s'ha reconegut el seu treball amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia i ahir va estar en una conferència a la Fundación Euroárabe de Granada, on va aconseguir remoure les consciències de tots els presents. La història que carrega Caddy és la de la utilització de les dones i els seus cossos com a armes de guerra per a destruir una societat. 

El Congo és un país molt ric en mercuri, or i coltan, mineral utilitzat per a la construcció dels mòbils i per a l'obtenció del qual moren milers de xiquets per la dificultat de la seua extracció. No obstant, la seua població mai no s'ha vist enriquida per estes matèries de gran vàlua; han sigut les potències de la meitat nord del planeta així com les grans multinacionals (també d'esta meitat nord) les que d'unes dècades ençà han explotat els recursos congolesos i s'han enriquit. Amb l'afegit que per a fer-ho han extirpat la vida a moltíssima gent; especialment a les que sempre són més desafavorides: les dones. Unes dones que, per cert, han sigut les que aportaven els ingressos principals -i informals- a les famílies. Un blanc perfecte al qual atacar per tal de destruir una societat sencera. Així que d'esta manera continuava el relat de Caddy.

"Jo treballava en la ràdio i junt amb altres dones periodistes vam comentar als nostres caps que calia donar a conéixer esta problemàtica, causada pels militars i les empreses dels països que volien quedar-se amb els nostres recursos. Però davant la seua negativa, vam decidir unir-nos i investigar pel nostre compte. Així que ens vam dirigir a una població situada a vint quilòmetres de la ciutat on sabíem que havien hagut incidents. Quan vam arribar el poble estava desert, semblava deshabitat, i només d'algunes cases eixia fum. Vam obrir la porta d'una d'estes cases i vam escoltar algú que cridava. En dirigir-nos cap a la direcció d'on venia la veu, vam trobar una dona estirada damunt d'un llit que demanava ajuda. Estava tapada de cintura per avall amb un llençol ple de sang, i no podia moure's. Li vam alçar el llençol i vam poder corroborar la barbàrie: la seua vagina es confonia amb el seu anus, no hi havia diferència, l'havien violada i l'havien destrossada per dins amb les armes, de tal manera que no podia ni moure's. 

En preguntar a la dona què podíem fer per ella, ens va demanar que l'ajudàrem a deixar de respirar per sempre més. No obstant, vam intentar alçar-la del llit, una tasca que resultaria impossible de portar a terme: feia tres setmanes que estava estirada i immòbil allà, de manera que la seua pell estava plena de llagues i apegada al matalàs, i no podíem alçar-la. Ens vam dirigir a altres cases i vam trobar un total de huitanta dones en la mateixa situació, així que vam decidir tornar a la ciutat per buscar ajuda mèdica. De tot l'equip que érem, un company i una companya van restar al poble amb algunes de les dones que havíem trobat. En tornar, amb l'equip mèdic, veuríem el nostre company assassinat i la nostra companya desapareguda. Mesos després la vam trobar, violada i torturada també pels mateixos militars. 

Cinquanta d'estes huitanta dones van poder sobreviure a la situació, gràcies a l'atenció dels metges congolesos que es van desplaçar a la zona, ja que elles no podien moure's del llit. No obstant, en esta i moltes altres poblacions, milers de dones han mort en situacions semblants, al mateix temps que els seus fills han sigut reclutats per a les mines o per a fer de soldats en plena infantesa. No vos sembla injust que per a que vosaltres pugueu tindre mòbils i diamants que regalar als vostres amants hagen de passar estes coses?". 

I no cal dir massa més coses. 

Loco, que el tiempo es muy poco

Des del llit, hui l'habitació sembla diferent. La taula més ordenada, o tal vegada només més buida. Les estanteries amb alguns forats pels llibres que m'emporte, el cofre sense massa "ato" damunt, i la tauleta de nit que fa honor a aquella dita popular i festera de "fora bragues i sostens". El terra està més ple que de normal: maletes i caixes, una vegada més, ocupen des del llit fins el balcó -el meu balcó, al qual per cert ja he canviat les cortines-. No tinc massa clar si cabrà tot al cotxe, però haurem de fer lloc. Marxe una vegada més, i hi ha moltes coses que sempre venen amb mi: tota la roba d'abric, el disc de Komfusió i altres acompanyants, llibretes i carpetes que espere siguen útils, el material d'escalada i algun que altre llibre, tot i saber que allà n'adquiriré de nous. A l'observació tranquil·la de l'habitació l'acompanya una música de fons: Loco, de Calamaro, senzilla però clara.

Toca marxar un cop més, esta vegada amb un peu ací i l'altre allà i amb la incertesa de saber si és el més adient. No obstant, els que em coneixeu sabeu que mai m'ha anat allò de que una està millor tranquil·la a casa. Així que com qui no arrisca no guanya, allà anem, a intentar guanyar experiències, coneixements nous i -per intentar-ho que no siga- algun treballet que ens permeta sobreviure. Sembla que amb els anys s'apaivaga eixa ànsia de recórrer món que tinc des de ben joveneta, o tal vegada és que cada vegada tinc més clar on m'agradaria que estiguera el meu lloc: ací, a la meua terra. No obstant, encara em queda molt per assentar els peus i el cap, i com diu la cançó, el tiempo es muy poco i cal aprofitar-lo.

M'acomiade de la meua terra en un dia bastant complet, en què he gaudit de bona companyia: els amics i companys de la banda, i també un passeig per la Vila, amb mon pare, adobat amb un xocolatet de la Valor amb vistes a la mar. De pluja, però també de sol radiant que il·lumina la penya de Sella i l'Aitana. Ah! I la primera conducció de la furgona de la cristal·leris. Xe, quin luxe conduir des d'allà dalt! Què més es pot demanar? I és que com més me la conec més certesa tinc que que esta és la millor terreta del món. I si no que em diguen on, un 14 d'octubre, hi ha xiquets en banyador pegant "xirimbeles" en l'arena de la mar. 

A pesar d'això, tinc l'esperança que la terra on em trasllade, només uns quants quilòmetres al sud, no em deceba. Tothom hi parla bé, i el contacte que he tingut fins ara ha sigut molt bo. Així que si voleu trobar-me vos espere en la ciutat de l'Alhambra -no, la cervesa no, malpensats-, des d'on de ben segur tornaré amb una maleta carregada d'històries noves per contar. 

Voy a salir a caminar solito

sentarme en un parque a fumar un porrito

y mirar a las palomas comer

el pan que la gente les tira

Passeig per València

Un dissabte de matí de qualsevol dia a València. Bé, no de qualsevol, sinó d'un dia de setembre, quan fa bon temps i encara no hi ha feina de classe -perdoneu-me, metges-. 

Un dissabte de matí d'un dia qualsevol de setembre a València. Saluda la ressaca acumulada de dos nits de festa seguides, dijous i divendres, que este cap de setmana la gent no torna als pobles. Ressaca de les retrobades amb els companys de classe, els amics del BEA, els veïns de "la terreta"; tant fa, en definitiva, d'hores al Glop (més bé a la plaça a la qual el bar dóna nom popularment), al Pink, a l'Standby. 

Però fa bon dia i no hi ha massa a fer, i les passejades al centre sempre senten bé. Com si d'un ritual es tractara, de la casa dels Caramels a les torres de Serrans, plaça Manisses, plaça de la Mare de Déu i de la Reina, i entre una i l'altra el Micalet. Més avant la de l'Ajuntament, o tal vegada carrer Sant Vicent o el del Baró de Càrcer, a través de Sant Ferran i passant per davant de l'Octubre, la Llotja i el Mercat Central. Qualsevol dels tres ens serveix, com tres extensions que parteixen de la mateixa mà: el carrer Xàtiva, on també s'hi concentren molts records, carreres davant la policia, manifestacions, ràbia, força, lluita...

I en la mateixa mà, l'essència, el principi de tot: Sant Agustí. Perquè abans de la universitat, per a mi València era Sant Agustí i les manifestacions del 25 d'abril que sempre partien d'allí; amb botella de calimotxo baix del braç i otros tantos, que sí, ara ja m'han ensenyat que això no està bé, que l'acohol el deixem per al concert de després. I en Sant Agustí un dels primers records a la ciutat amb quinze anys, el d'un taxista que ens portava als meus pares, a Iris i a mi, i apuntava: "n'hi ha que vore, els catalanistes estos que venen a manifestar-se ací...". , i la resposta de ma mare, orgullosa de ser una d'eixos catalanistes: "pare ací, que nosaltres també anem amb ells". I amb els anys acabar participant en el parlament final d'eixa manifestació que tant anhelava en la primerenca joventut. 

I enfront l'FNAC, un bon resguard on deixar passar les hores entre l'olor a llibre i la música nova i vella, i també on comprar una llibreta per poder anotar totes estes coses que em passen pel cap mentre passege València, amb por de què se m'obliden. I un conjunt de regals per a una nova ciutat que tant de bo puga plenar-me tant com esta, però que assumisc que ho té ben complicat. 

Ai, València...sospire una vegada més. 

Brutícia i desídia

Fa massa temps que no plou. L'altre dia van caure uns quants litres, però res comparat amb els que es necessiten per revifar la terra.  Crec que l'última pluja memorable que recorde a Sella és en Santa Cecília de l'any passat; és a dir, fa cosa de deu mesos. I això es nota en moltes coses: incendis, formigó calent, collites perdudes, la font major que no xorra, etc. 

Però en una altra de les coses en què es nota la falta d'aigua és en la brutícia que lluixen els carrers del poble. Com que sembla que la manguera no la coneixen massa a l'Ajuntament, en els darrers anys era l'aigua de la pluja la que netejava un poc la diversitat de carrerons i costeres que tenim a Sella. Perquè també li podríem dedicar un capítol a parlar i intentar esbrinar per què cada carrer està fet d'una manera distinta, més encara quan molts d'ells s'han renovat no fa massa. Però bé, deixem a part els misteris que segurament ens portarien massa temps de resoldre.

La qüestió és que d'un temps ençà comença a fer gonia passejar per Sella. Alguns amics que venen a la llarga ens han corroborat en les seues darreres visites allò que ja sospitàvem. "Este poble està més brut que mai, no?". Doncs això pareix: la merda se'ns menja, i la desídia també. Fa tres setmanes que s'ha acabat la fira de mostres, però al meu carrer encara hi ha una valla d'on pengen els cartellets de l'activitat. Tant de bo un dia d'estos s'apropen a llevar-los, i de pas porten una granereta per recollir les burilles de tabac de les últimes setmanes que, si han canviat de lloc, ha sigut pel vent. Perquè també és cert que els ciutadans d'este poble necessitaríem certa educació pel que respecta a la neteja col·lectiva: no tirar cigarretes a terra, arrepegar les merdes dels gossos, no apegar xiclets en les parets, etc. Però com que tampoc l'Ajuntament té pinta d'organitzar unes jornades sobre qüestions d'este estil, què menos que netejar-ho. 

Pel carrer de fora, de pas, podrien també buidar les papereres. Una d'elles té acumulades les merdes del meu gos -i d'altres- d'una setmana. I, digo yo, no deu fer massa gust viure en front d'un barrilet ple de merda. Per no parlar de la gespa artificil que algun il·luminat va decidir posar en el jardinet del carrer. Ahi caguen i pixen tots els animalets del carrer, un niu d'infeccions en tota regla. 

El tema de la brutícia és una cosa més que comentada ja per tots. Hi ha qui li posa remei casolà: Maria, la meua veïna, com moltes altres, s'agrana la part del carrer que li toca la casa. Però com bé diu ella, si ens ho hem de netejar nosaltres, per què paguem impostos?

Deveres que fa vergonya, però clar, entenc que si tu governes un poble des de la cadira cómoda d'una casa que ni tan sols està en el municipi, no te n'adones. Ni d'això ni de que, per exemple, entre els teus ciutadans hi ha un campió del món de pilota i una campiona autonòmica de caiac. Però ie!: "que visca Sella!".