El que sabem -ens expliquen- de la vida

Allà a l'horitzó s'endevinen quatre figures que avancen lentament des del més profund de la mar. Caminen per damunt l'aigua, pausadament i mirant al front fixament, volent arribar fins l'arena. Han aparegut del no-res i van agafades de la mà, que els dóna més seguretat. Quan s'apropen es pot endevinar al seu esguard una brillantor estranya, a la qual no estem acostumats. De vegades giren el cap a un costat i a un altre: són noves, no coneixen aquest món i es disposen a descobrir-lo. Fa un dia assolellat i la mar roman calmada, és primavera i encara no fa tanta calor perquè la sorra estiga abarrotada de gent. Només uns quants cossos s'estiren sobre la manta de granets marrons i rosats. Cadascú fa la seua, i ningú no se n'adona de la presència estranya que s'apropa: estan massa ocupats en els seus quefers quotidians, en els seus llibres, o en tapar-se la cara amb la tovallola, cap per avall, per concentrar tots els rajos de sol possible a l'esquena nua. 

Les visitants arriben a un món nou, del qual res no en sabem. Poc a poc aniran descobrint aquest espai que solem anomenar planeta Terra i que resultarà ser menys dolç de com l'imaginaven. Les criatures de la mar -en aquest cas, la Mediterrània- arriben a terra ferma i comencen a fer-se preguntes. Sense pressa van coneixent tot allò que els envolta: uns paisatges bonics, un clima càlid, arbres -pocs- verds i molt d'asfalt. I la gent, que no els presta massa atenció, però que creuen interessant. Han llegit als llibres les nostres històries, però els costa enquadrar la ficció amb la realitat que albiren. On guarda les històries d'amor aquesta gent? Quan és el temps de la gaubança? I les rutines que es mengen les vides, per què ningú no els havia parlat d'elles?

El món amb què es troben les figures noves és diferent del que imaginaven. Creuen fronteres i països i coneixen les diferents realitats que composen el planeta. Ningú no els havia explicat que el color carn no existeix, que la sorra no només ocupa les platges sinó també els deserts, que els arbres són molt més verds i frondosos al tròpic, que la pluja no sempre és fruit d'alegries, que els aliments no es regalen. Quan creuen la mar cap a Àfrica, després de passar per Grècia, i caminant -com només elles poden fer-ho- per damunt l'aigua, troben molts cossos morts i s'espanten. Qui és tota aquella gent amb pell morena que sura amb la sal de la Mediterrània? I a l'altra banda, per què les persones porten mocadors al cap? Per què no existeix la pell de les dones?  Per què hi ha xiquets amb armes, xiquetes sense cames, fills sense mares? 

Als seus llibres tots els protagonistes visten bé i van a l'escola. Tenen la pell blanca i els cabells rossos, i somriuen sovint. Entenen el sexe com una articulació més de l'amor, fet que es distorsiona quan pateixen la seua primera violació. No els havien contat que allò era plaenter? En recriminar-ho, un tir sona a l'interior del seu ventre: queden mutilades i ja no poden caminar més. Una d'elles escapa i aconsegueix descobrir una altra part d'aquest paradís convertit en infern: l'Àmerica Llatina, on troba persones més baixetes del que establien els cànons de les seues històries; on sovint no existeixen els cotxes sinó les burres; no hi ha botigues sinó camps de blat i gallines que corren lliures pel camp; no hi ha xiquetes sinó mares joves a qui algú els ha robat la infància. 

La visitant, solitària i decebuda, decideix tornar a la mar, el lloc d'on ha partit i que li sembla, si cap, més amable i segura, al seu propi reciente càlid. Des de la costa de Mèxic intenta caminar però ara pesa massa, la realitat ha superat els seus límits i li és impossible caminar per damunt l'aigua. Construeix la seua pròpia barca per dirigir-se al centre de l'oceà, però quan només porta uns quilòmetres de recorregut un tir li forada la base. "Ets il·legal". Com? Si jo... "No tens dret de solcar la mar, no tens dret de trepitjar la nostra terra". I un tret acaba amb una altra història.

Quin món estem construint -i destruint-? Quin món ens estan contant? Quan começarem a qüestionar-nos-ho tot de manera seriosa?

I tu, sols tu

Just ara fa sis anys i mig que arribava a València, amb una maleta plena de coses i, al fons, algunes experiències que aleshores ho eren tot per a mi. Tenia dihuit anys i encara no era conscient de les ganes que tenia de menjar-me el món, tot i que el fet d'anar a la universitat i "d'emancipar-me" (gràcies, pares) sabia que m'obriria moltes portes. Amb unes quantes amistats i tota la inexperiència vaig aterrar en aquesta ciutat, un tros de la qual acabe de recórrer en bici, al caliu d'una nit tranquil·la i primaverenca. 

Torne a casa tretze hores després d'haver eixit en un dia de feina intensa i de reflexions. Hui se'ns ha fet de nit al Consell de la Joventut, entitat en què hi participe des de fa uns mesos i de la qual crec que en podré aprendre molt. Per a la meua sort, l'autobús ha passat just un minut abans que jo arribara a la parada, i he hagut d'agafar el Valenbisi. Recorria Blasco Ibàñez sentint l'aire córrer al meu voltant i observant-ho tot, amb una parsimònia pròpia d'aquella a qui ningú l'espera. Eixa era jo, sense bateria al mòbil (gràcies també) i amb moltes coses dins del cap, mirant cada racó d'eixa avinguda que tant m'ha donat.

Pensava, mentre venia, en la gent bonica que hi ha pel món i en aquesta ciutat. El Consell és un exemple de punt de trobada de moltes d'elles. També ho és Benimaclet, el barri on em dirigisc i on hi visc també des d'aquell setembre del 2009 en què València em va obrir les portes; el meu barri, què collons. I sis anys després, encara dia a dia conec gent que em sorpren, que (re)descobrisc i que em fa aprendre continuament. Les coses han canviat molt, han passat molts anys, i per suposat moltes coses. Però com més passen els dies més convençuda estic que el procés d'aprenentatge és creixent cada dia, inacabable, i també de quantes coses em queden, encara, per desaprendre. 

Fa una nit agradable, per compartir amb tota la gent amable que m'envolta actualment, però estic sola, i això em fa estranyament feliç. Ho parlava aquesta vesprada amb la principal companya d'aventures que m'ha brindat aquesta ciutat, Alba, amb qui vaig iniciar aquest viatge i que per primera vegada hui ha vingut a visitar-me a la feina. Que sí, que tinc feina, i això també em fa molt feliç. En parlàvem de la importància de la independència, de l'autonomia de cadascuna de nosaltres, de la felicitat personal. Com hem crescut, Albeta! Com hem canviat i quant que m'alegre.

La banda sonora del viatge fins a casa dins el meu cap era El Diluvi. No sabria triar una cançó, cadascuna d'elles representa una part del que em passa per la ment ara mateix. Ningú m'espera, persones dolces i regust agredolç, i tinc molts motius, perquè vull, i l'alegria i la tres voltes rebel... Feia mesos que no trobava un moment per escriure, o més bé no em venien les ganes, i ara tinc tantes coses a dir que no sabria com condensar-les.

València, què bonica, què dolça tu i la teua gent, quantes coses he aprés i quantíssimes més em queden per saber. Gràcies per fer el dia a dia tan planer, gràcies pels somriures i les lluites que ens brindes i ens dones. Ets una dona amb els braços oberts i els punys amunt a qui cada dia vull apropar-me més i a qui admire. Ets la meua ciutat, tot i que fins fa poc no n'he sigut conscient. I, sense voluntat de possessió, vull explotar-te i respectar-te tant com puga. Sis anys i mig després m'has donat tantes coses que ja no caben a aquella maleta que portava amb mi el primer dia, però, el que és encara millor, tu i la teua gent em fareu omplir-ne moltíssimes més. Gràcies.

Què en sabem del procés d'asil dels refugiats?

Algunes notes, molt clares i senzilles, al voltant del problema humanitari dels refugiats, apreses a una taula redona celebrada a l’Octubre amb representants del govern valencià, de CEAR i un refugiat siri.

• El procés d’asil comença quan les persones arriben a la frontera. Per tant, el que estan fent alguns països és “externalitzar” fronteres per a que mai no arriben a aquestes. És a dir, per exemple, aconseguir que altres països retinguen els migrants perquè no arriben als nostres. És el que ha fet Merkel amb Erdogan, a Turquia.
• Els refugiats que acollirem provenen de Iraq, Eritrea i Síria. Què passa amb la resta de persones refugiades del món que necessiten asil?
• El conjunt de la Unió Europea té previst acollir 120.000 refugiats dels 800.000 que ja han arribat de moment.
• La reubicació dels refugiats que arribaran a l’Estat espanyol es fa des de Grècia i des d’Itàlia. És lenta, molt lenta: de moment només n’han arribat ací 12. Havien de ser 56 però d’eixos, només 19 van voler pujar a l’avió i només 12 han arribat fins ací. Tal vegada hauríem de preguntar-nos si estem preparats per acollir persones que no estan segures de voler vindre al nostre estat.
• Les persones refugiades estaran arribant durant dos anys. Cal preguntar-nos qui i amb quins criteris es fa la selecció. A banda, també hauríem de preguntar-nos si realment aquelles persones van a estar dos anys esperant a que algú els done una solució al seu cas, vagant per Europa o per Àfrica. Què passa amb el que li toque arribar l’últim?
• No existeix una política europea comuna d’asil, cada país té la seua. S’estan generant màfies al voltant de la qüestió dels refugiats. Les persones són enganyades, torturades i abusades de diferents maneres, moltes vegades per la pròpia policia que s’ha d’encarregar de vetllar per la seua seguretat. Estan fent-se denúncies al respecte.
• Per les vies ordinàries, el procediment d’asil pot durar un o dos anys. Tot i que la persona que demana asil té reconeguts certs drets fins que l’aconsegueix

Quant al govern valencià:

• S’han intentat posar en marxa algunes mesures, com ara la de portar dos vaixells de Baleària amb refugiats directament a la costa valenciana i tornar-los cap allà amb medicaments i altres productes necessaris. No obstant, el govern espanyol, que és qui té la potestat per donar l’asil, ha negat tots els intents del govern valencià per anar més de presa en aquesta qüestió que no pot esperar mesos i mesos. Per tant, el govern valencià no pot acollir refugiats sense el vist-i-plau del govern espanyol. Per això ens serveix l’autonomia.
• No obstant, el govern valencià podria anar treballant d’una altra manera i des d’un altre àmbit amb els refugiats. No només es tracta de donar-los asil: ajudar aquelles organitzacions que ja treballen ací amb ells, ajudar aquelles persones que ja viuen ací i que fins i tot ja han aconseguit l’asil però no tenen recursos, sensibilitzar la població, etc.
• Hi ha en marxa algunes iniciatives com ara el Pla Valencià d’Acolliment o la Borsa d’Habitatge Solidari. A més, s’ha creat una comissió mixta de direccions generals relacionades per tal de assegurar una bona acollida i integració de les persones refugiades al territori valencià.  

I per últim:

• Aquesta nova política de refugiats se centra en aquells que “vindran”. Però, què passa amb tots els que ja estan ací? Com comentava el company de CEAR, el centre d’acollida de Cullera està desbordat i es pot anar terballant ja amb aquestes persones. Sembla que ara tots estem preocupats per la qüestió Síria quan tenim una vergonya de CIE al costat de casa i quan ja fa molts anys que els refugiats venen a demanar asil al nostre país.

Hi ha molt per fer, i no només amb aquells que estan per arribar, així que posem-nos les piles i denunciem les nefastes polítiques suposadament solidàries dels governants d’aquest estat. 

L'estret: un mur invisible, un cementiri salat

Només uns quants quilòmetres em separen d'Àfrica. Milions de litres d'aigua, una hora en ferry. La tinc tan a prop que hi puc vore fins i tot les cases i pareix que podria tocar-la si estirara un poc els braços. Veig una gran muntanya rodejada de núvols i d'ocells que volen d'un continent a l'altre com si res. Em trobe ara mateix al punt més meridional d'Europa, a la Isla de las Palomas de Tarifa, però la mar que tinc davant no és només aigua salada -a pesar que l'olor em trasllade als ports de Tabarca, Formenetra o El Campello-. Al davant tinc una frontera, un mur invisible, un cementiri. 

Precisament ahir ho parlava amb la meua amiga Rocio, qui va estar abans de l'estiu treballant al CETI (Centre d'Estància Temporal d'Immigrants) de Melilla (del qual m'explica que més que un centre temporal és un camp de refugiats siris). Rocio em parlava dels seus amics a Melilla, subsaharians la majoria d'ells, i m'explicava alguns esdeveniments que l'han marcada per sempre. Per exemple, em contava la por que va sentir quan un conegut li va dir que havien fet una redada de senegalesos i camerunesos per retornar-los al seu país: un dels seus millors amics era de Camerun i temia que haguera caigut en mans de la policia nacional -espanyola, sí-. M'expressava també l'alegria que va sentir quan, des de l'autobús, va poder veure a aquest amic passejant pel carrer amb la seua alegria habitual i el seu mocador que l'acompanya a tot arreu per no embrutar-se els pantalons quan s'asseu. 

La meua companya també em va parlar d'un altre amic, en aquest cas algerià, que havia aconseguit saltar la valla i esperava l'ocasió per a creuar els escassos quilòmetres que em separen d'Àfrica ara mateix. Un dia li va enviar un missatge avisant-la que se n'anava amagat en un vaixell, però només tocar sòl espanyol la policia -espanyola- el va enxampar i el va retornar a Melilla, amb la conseqüent pallissa de tres policies -espanyols- que, a més, van decidir canviar-li la nacionalitat: "a partir d'ara tu serà marroquí". Perquè ho diuen ells. I punt. 

Rocio, que és una jove forta i lluitadora i a qui aquesta experiència l'ha curtida molt, m'explicava tot això com si res. Jo, en canvi, em notava una teleta als ulls. Ara, albirant l'altre costat de l'estret no em puc traure del cap les seues històries, i em pregunte com hem arribat a aquest punt en què creuar una frontera invisible constitueix un delicte tan gran que fa, a qui delinqueix, perdre tota dignitat humana. Com podem viure d'esquenes a una humiliació que ens queda tan a prop?

A l'altre costat de la mar m'esperes tu, que per sort ni vius d'esquenes ni ignores tota aquesta realitat, totalment al contrari. En part, és per això que t'estime tant. Ens trobarem a Tànger, just allà on l'altre dia vas estar entrevistant migrants subsaharians que esperaven el seu torn per arribar on ara em trobe jo. Migrants que viuen als boscos i que dia rere dia són víctimes de redades de la policia marroquí i que són humiliats i violentats per part dels civils. Tu, en canvi, els escoltes, comparteixes amb ells el teu dinar, els ajudes. Però ací, a l'altre costat de l'estret, la vida continua amb normalitat. 

Es fa de nit, i mentre camine cap al ferry -eixe amb què jo puc creuar a Àfrica sense problemes i als africans sense el caríssim visat se'ls veta- em ve aquesta cançó al cap. La música de los Delinqüentes i la curta distància que em separa dels teus braços em fan somriure i em carreguen de ganes per seguir lluitant. 

P.D.1: Alguns dels amics de Rocio ja han aconseguit arribar a l'Estat espanyol. Ara els espera un altre gran repte: demanar assil i que els retornen al país del qual van eixir fa molts anys o viure com il·legals?

P.D.2: Aquest programa de Cuatro fa un resum de la situació a la valla. Interessant per enterar-se un poc més de com funciona tot. http://www.cuatro.com/infiltrados/a-carta/T01xP04-Melilla-muerte_2_1997655146.html

Comiat des de l'Atitlan

Els pobles que envolten el llac Atitlan, especialment Panajachel, han estat la meua segona casa a Guatemala. Sense menysprear Patzun, que és i sempre serà el meu poble d'este costat de l'Atlàntic, el ritme de vida a què estic acostumada i les ganes d'aprofitar cada segon m'han impulsat a moure'm per conéixer altres zones tots els caps de setmana lliures. La majoria, de les més turístiques, i amb una oferta d'oci més pareguda al que estem acostumats a Europa. És a dir, menys purs. Però la proximitat -sempre relativa- i la bellesa del llac, així com les amitats fetes ací, l'han convertit en el destí per excel·lència dels dies lliures.  

El llac d'Atitlan ha sigut catalogat per no sé massa bé qui com el més bonic del món -si coneixes algun habitant dels pobles que l'envolten, t'ho contaran segur-. Al seu voltant hi ha una dotzena de pobles, quin més bonic que l'altre, i cadascun amb la seua pròpia idiosincràcia. A alguns d'ells només s'hi pot accedir en barca, transport poc recomanable per la vesprada, per cert, quan el vent Xocomil pentina el llac i s'hi produeixen més ones. Xocomil, que en cakchiquel vol dir "vent que s'emporta els pecats". També l'envolten tres volcans a més de moltes muntanyes, de manera que el propi llac sembla el cràter d'un volcà. És també allà on hi trobem alguns dels contrastos més grans del país: el llac viu del turisme, però els grans beneficis se'ls emporte els de sempre. Els indígenes, que represten la immensa majoria de la població, són explotats per a la producció artesanal i manufacturera, i molts tracten de sobreviure en el mercat informal. Un exemple clarificador és que a molts hostals del llac costa trobar algun treballador/a que parle en espanyol: molts d'ells estan gesitonats per gringos, amb treballadors voluntaris, que passen l'estiu treballant allà a canvi d'un allotjament en aquest paratge natural. 

Em queda una setmana a Guatemala i tinc la sort de poder estar hui a Panajachel. Estic ja un poc nerviosa, ahir ho parlàvem...com serà tornar a casa, a la normalitat, després de viure tot açò? El nerviosisme m'ha fet saltar del llit aviat i fer el que no havia fet des que estic ací: passejar sola, seure a observar tranquil·lament, llegir mentre gaudisc del silenci que envolta el llac. Tot i que ja he perdut tota por i inseguretat, el passeig em serveix també per comprovar en la pròpia pell com de difícil ho tenen les dones en aquest país: una dona que passeja sola habitualment és víctima d'agressions verbals o fins i tot sexuals. Precisament en això hem estat treballant els darrers dies, amb dones violentades que no reben cap atenció per part de la justícia.  La qüestió de gènere és una assignatura pendent a Guatemala.

Algunes -poques- persones gaudeixen del sol del dissabte de matí com jo. Cal dir que aquesta costum de gaudir la soledat i deixar les hores passar en passejos no és el més habitual a la cultura popular d'ací: una costum quasi burgesa, podríem dir, per aquells que han d'invertir cada minut en intentar sobreviure. Allà al fons, cap a la civilització, s'escola un mítin polític: diumenge que ve són les eleccions i el país està convuls, enmig de fortes protestes que exigeixen la renúncia del president, immers fins al coll en una trama de corrupció. Els amics d'ací ens comenten que estem vivint un moment històric. És curiós també viure tota la campanya electoral, de la qual algun dia escriuré més tranquil·lament. 

A banda del mítin, només els bots d'un peix trenquen la tranquil·litat i l'harmonia que m'acompanyen hui. Tinc eixe sentiment de malenconia d'abans d'haver deixat un lloc que saps que trobaràs a faltar. Però al mateix temps tinc la certesa que hi tornaré: això no és un adéu, perquè hi ha quelcom dins de mi que em diu que algun dia no massa llunyà tornaré per estes terres; hi ha molta feina per fer i és impossible no comprometre's amb aquesta població. 

Ja de nit, de retirada cap a l'hotel, mire la lluna: és brutal. Me'n recorde d'aquell dia abans de vindre que vaig escriure sobre ella, com seria la lluna a Guatemala? Ara veig que igual de impressionant que a la resta de parts del món, i al seu interior intente buscar algun reflex del que haja arreplegat passant per Sella, Granada, València... Recorde també tots els dubtes que tenia abans de vindre, no podia imaginar-me que tot aniria tan bé. Amb la tranquil·litat d'haver fet la feina ben feta i d'haver passat ací dels millors moments de ma vida, dic bona nit ara des de l'altra punta del llac, a San Lucas Toliman, on ens havien convidat a una festa d'aniversari molt típica. Fins aviat, Guatemaya. 

Inspecció a cor obert a l'Amèrica Llatina de Galeano

No asistimos en estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo, es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Així tanca l'epíleg del llibre Las venas abiertas de América Latina de l'escriptor Eduardo Galeano, un dels més reconeguts a nivell del subcontinent americà. Aquest paragràf resumeix l'essència del que Galeano presenta en aquest llibre que va escriure l'any 1971 però que a dia de hui continua sent quasi d'estricta actualitat. L'escriptor ens proposa un viatge per la història més cruenta dels països que conformen Llatinoamèrica, fent especial èmfasi en aquells fragments d'eixa història que expliquen la situació actual -la del moment en què escrivia-. És a dir, els escenaris que, des de la meitat del mil·leni passat, han donat lloc a la submissió  i la pobresa en aquestes terres. 

Els habitants d'aquesta part del món han patit l'opresió i l'explotació per part de diversos actors, sent-te l'imperialisme espanyol sens dubte el més important de tots. A través de petits exemples i anècdotes, Galeano ens fa entendre per què hui hi ha tantes persones que caminen descalces entre els camps de café i de blat de moro, posant en primer plànol l'expoliació de tots els recursos -que no són pocs- i la dominació sense miraments d'uns i altres, que com bé intuïa l'autor ha continuat present quaranta anys després de la publicació del llibre.

Las venas abiertas de América Latina és un llibre per a llegir amb calma i deteniment, assimilant cada episodi de la història dels països de la zona, si bé és cert que una podria passar per alt algunes de les històries i el llibre continuaria tenint sentit, ja que no és una novel·la línial sinó un conjunt de pinzellades que ajuden a comprendre millor la realitat que es presenta. 

Situant-me a Guatemala, el llibre cobra, per suposat, molt més sentit encara. El vinc fullejant des de Sant Jordi, quan tan encertadament Javi me'l va regalar després de prendre la decisió de vindre-me'n cap ací, però ha sigut aquestes últimes setmanes quan l'he llegit amb més èmfasi. Ací és possible viure en primera persona el que es pot llegir a les línies i entre línies, i trobar-se amb situacions que confirmen, sempre, les tesis de Galeano. Aquest mateix matí, desdejunant a casa d'un amic, sa mare es queixava que amb la de café bo que tenen a aquest país a ells només els arriba el més dolent: el millor el guarden per a l'exportació o el venen ací a preu d'or. Un dels temes en què Galeano hi posa més èmfasi és precisament aquest: un dels vertaders mals de la regió és i ha sigut d'un temps ençà l'exportació i la liberalització del comerç, que irònicament impossibilita als habitants d'un país consumir els productes que ells mateixos produeixen. 

D'aquestes contradiccions i d'altres ironies podreu trobar a una obra més que recomanable, especialment per a aquells que algun dia heu passat o passareu a fer una volteta per aquesta gran regió del planeta i al que vos interessa saber per què el món està tan mal repartit -per aprendre que no es trata d'un repartiment, sinó d'un robatori constant-. Com a mi, segur que vos deixa amb ànsia de saber-ne més. Ja en tinc un de nou a la tauleta de nit i té molt bona pinta: Breve historia de Centroamérica, d'Héctor Pérez Brignoli. Benvingudes siguen més recomanacions.

Ací deixe un fragment d'un altre dels seus llibres, El libro de los abrazos, que parla de "Los Nadies", llegit pel propi escriptor.

 

Més enllà dels camps de café

Més enllà dels camps de cafés s'amaga un món desconegut per a la majoria. Des de la comunitat de Panibaj, pertanyent al poble de Patzún, i després de recórrer uns quants quilòmetres a peu o en pick up, una arriba a un conjunt de finques de cultiu del café des dels quals s'hi accedeix a diferents belleses. El terreny de Víctor Hugo, no el famós, sinó l'home patzuner que ens ofereix sa casa per descarregar les motxil·les, acull de tant en tant rituals maies; els seus avis van descobrir soterrades a la plantació sis escultures fetes pels maies que representen diferents nahuals, nom amb què les cultures mesoamericanes es refereixen a una simbologia semblant al zodíac. Ara, les escultures, difícils de desxifrar, ocupen un bancal ocult rere les plantes de café -no me les imaginava així, per cert- on només els qui ho coneixen hi poden accedir.

Continuant el camí cap al riu, uns quants quilòmetres més endavant i on ja només les pròpies cames ens poden portar s'hi troba el naixement d'una font d'aigua calenta i termal, als peus de la qual hi han construït una basseta que fa l'efecte d'un jacuzzi natural. Inevitablement em ve al cap la Font Major de Sella, racó tan visitat en aquestes èpoques de l'any. Aquells que ho coneixen, com el nostre amic Jairo que hui ens fa de guia, saben que la bassa s'ha de buidar de tant en tant perquè si no l'aigua crema, i tenen controlades les botelles de plàstic que, acompanyades d'unes quantes herbes, fan de tapó. En deixar córrer l'aigua, el salt arriba fins el riu, on també hi podem anar a través d'unes pintoresques i improvisades escaletes. L'aigua del riu corre color terra però no és perquè estiga bruta, sinó és que arrastra molt de fang. Els guatemaltecs que ens acompanyen són més prudents a l'hora d'entrar al riu, i fins i tot a la bassa -són bastant més pudorosos que nosaltres, especialment les dones- però a nosaltres ens ve de gust provar, també, l'aigua gelada. 

Anem descalços, caminem per la terra sentint-la al màxim, i ens deixem caure junt amb la corrent del riu com si fórem xiquets una vegada i una altra. Estem feliços, molt feliços de poder gaudir de meravelles de la natura com és aquest entorn: un riu que corre depressa, aigües termals naturals i per a nosaltres sols, arbres quilomètrics que arriben al cel, el verd de la selva -quin verd...!!-, de nou els arbres, amb fulles que els pengen quasi fins al riu, i -no tot podia ser perfecte- els zancudos, mosquits gegants, ens roseguen les cames. A uns més que a altres: com sempre m'ha passat, ací a Guatemala també m'unflen tots els bitxos existents, i li servisc de repelent al meu company Pablo, a qui enveje per això i per poder dormir com un tronc als autobusos bojos d'aquest país. 

Quan arriba l'hora de tornar, hem invertit tantes hores dins de la basseta d'aigua calenta que estem fins i tot marejats. Tampoc ha ajudat el menú que portàvem, cuinat per una dona del poble, de cuixeta de pollastre, frijoles i un poquet d'ensaladeta, però és el que tenim. El camí sembla més llarg de tornada, costera per amunt, i a més sembla que no tindrem la sort que una pick up ens arreplegue en aquesta ocasió. Caminem amunt fins que dos companys convencen a l'home que ens ha dut per a que ens torne a la comunitat per un preu mòdic. No està massa convençut perquè, segons ell mateix, Víctor Hugo, qui ens cedia sa casa, és el seu enemic perquè van tindre una baralla fa unes setmanes, i no està segur de voler ajudar a persones relacionades amb ell. Finalment ens porta per cinc quetzals per cap, amb la condició de parar a mig camí i ensenyar-nos les seues terres, amb orgull: quatre-centes cordes té, que jo no sé quant és això, però les meues companyes geògrafes m'expliquen que és moltíssim terreny. Cultiva alvocats, i tot i que ara no estan madurs, ens convida a tastar-los més endavant. Lili, que ens acompanya, li pregunta de broma si té fills: això del terreno pot assegurar-te, ací, un bon futur.  

Per arribar a casa -i recorde que estem dins del terreny del mateix poble- haurem d'agafar encara una altra furgoneta que ens transporte pels caminals cap al centre urbà d'aquest municipi que té més d'una vintena de comunitats on la gent viu en díficils condicions. Una furgoneta per a onze persones on fàcilment hi viatgen vint, més algun infant que va volant de braç en braç. I uns quilòmetres més enllà cotxes luxosos i blindats es passegen pels carrers de la capital..."País de contrastos", pense novament, mentre l'últim passatger que ha pujat es veu obligat a obrir la porta i traure part del seu cos fora per a que puguem cabre tots.