Cascais, on el sol es pon per la mar

No fa massa que vaig arribar, però la veritat és que ja ho estranye tot. És difícil haver de parlar sempre en altres llengües (beneïts els moments en què et trobes algun valencià/català), és complicat no estranyar-te. Però més enllà de tot allò que estranye, estic descobrint moltes coses que em fan gaudir molt i aprofitar cada instant al màxim. La vida, de vegades, ens dóna petits regals que hem d'aprofitar. O més bé hem d'intentar convertir molts moments en petits regals. Un d'aquests podria ser Cascais.

Ací, sembla que els plans naixen d'un moment a un altre. De repent estàs  acasa, asseguda, sense res que fer, i algú et proposa un plan. Que no t'agrada? Continues a casa. Que t'agrada? Doncs vas. Més o menys així va sorgir la idea d'anar a Cascais a escalar ahir. Cascais és un poble de la costa portuguesa, molt proper a Lisboa, al qual s'hi pot anar en tren. Encara que molts creuen que Lisboa té mar, el que realment té és riu, el riu Tejo (Tajo per a nosaltres), i per tant encara no havia vist la mar des que estava ací. I m'abellia. Més tard, asseguda mirant-la, pensava (i intentava explicar-li al meu company norueg) que no seria capaç de viure sense la mar, que no m'imaginava vivint enmig de l'Espanya profunda on s'han de fer vore dos-cents quilòmetres per veure l'aigua salada.

Quan arribes a Cascais i vas caminant cap a la zona on s'escala, el paisatge és molt bonic. Creues pel port, tot ple de barques de colors, i t'encares amb un tot de penya-segats que donen a l'oceà atlàntic, que en aquell moment està més o menys en el seu punt àlgid, ben amunt. Continues caminant i passes per zones relativament riques (pel que vaig poder vore Cascais és un lloc on molta gent va a estiuejar), i et trobes amb molt turistes que aprofiten els darrers dies de calor (perquè encara en fa molta, de calor, pel sud de Portugal) per anar a la platja o fer una passejada pel port. Més enllà alguns barets, com el que nosaltres solem anomenar xiringuitos, obrin pas a caminets que porten a la platja. La Boca do Inferno et saluda al teu pas, on es concentren uns quants turistes (és del més turístic que té el poble). I al final del camí, unes escaletes estretes i empinades et porten a un lloc de roques escampades per tot arreu, algunes d'elles tacades de magnesi, on s'hi pot fer boulder. Entre les roques, alguns banyistes aprofiten per prendre el sol, com si de sargantanes es tractés, estirades damunt les pedres.

La veritat és que cada vegada crec més en allò de mente sana i corpore sano. És increïble com de feliç em pot fer de vegades anar a escalar. Ni que siga amb algú que no conec i amb qui em costa comunicar-me (ara me n'adone de veres: quina merda d'educació d'anglés tenim a l'estat espanyol!). Intentar pujar quatre roques, aconseguir-ho en tres, deixar-me caure damunt del crashpad i, finalment, acabar mullant les mans en l'aigua i mirant com baixa la marea utilitzan el mateix crashpad a mode de sofà. Em crida també molt l'atenció com descendeix l'aigua: és increïble, i tant diferent del mediterrani...

Quan et disposes a marxar, el sol està a punt de tocar l'aigua. És preciós, també, vore com es pon per la mar. A les nostres terres és una imatge inusual, i potser per això encara té més encant. Mires i remies la mar, i t'estranyes de com tot allò que feia un parell d'hores estava ben cobert d'aigua ara és totalment sec. Camines per damunt les pedres descalça , t'asseus i lliges una estona. I mentre ho fas de prop sona un "ouch". I és que les roques de Cascais son puntiagudes i fan mal a la mà, i ni tan sols el norueg, que està fort com un roure, ho pot suportar. Reculls les coses, mires el paisatge per darrera vegada (hui, perquè esperes tornar prompte) i t'encamines de nou cap al port, que està al costat de l'estació de tren. De tornada, els camins tenen un altre color, el color de la posta de sol. La gent et mira estrany, perquè el teu company porta una colxoneta enganxada a l'esquena, però no t'importa, perquè després d'escalar, normalment, ets molt felíç. Així que seguixes caminant i parlant de banalitats en una espècie de llengua esperanto (una barreja d'anglés, castellà i portugués, amb tocs de català i norueg). Arribes a Lisboa i ja és fosc, però la ciutat encara és viva. Et perds entre metros i autobusos (literalment, et perds), però finalment arribes a casa sana i salva, on un grapat de persones de diferents nacionalitats (búlgares, indis i portuguesos) t'esperen per a sopar.

Saleres, eixe gran complex urbanístic

Amb l'ànsia d'aprofitar els últims dies al meu poble i donada la sol·litud que n'hi ha -pròpia de setembre entre setmana-, aquesta vesprada m'he decidit a pegar una volteta amb Quimet. Hem anat pel Bolillo, sense tindre clara la destinació, i caminant caminant ens hem trobat cara a cara amb l'entrada al que a hores d'ara hauria de ser un complex urbanístic que quasi doblaria la població de Sella. Per sort o per desgràcia, segons per a qui, tot allò només ha quedat en quatre carrers d'asfalt i moltes faroles. I cara a cara amb "allò", m'ha picat la curiositat: mai m'havia passejat completament la "urbanització", així que fent-li burla al cartell que, en un perfecte castellà, diu: "Prohibido el paso a cualquier persona ajena a la obra", he entrat cap a dins a indagar per aquelles terres. 

La veritat és que la visió n'és desoladora, més si recordem que eixos bancals ara tenyits d'asfalt eren fa uns anys camps preciosos d'ametlers, que en arribar febrer li donaven un color preciós al poble. Però bé, ara ja no hi podem fer res. En caminar entre aquells blocs d'algeps i pedres que s'han després de la muntanya, em venen un fum de coses al cap. Anem per parts.

La primera de totes és: on pensaven construir les cases? Perdoneu la meua ignorància arquitectònica i enginyera, però per més que mire i remire no entenc on dimonis s'anaven a col·locar les vivendes. I no estic de conya, és per a mi un misteri. Potser algú me'l pot resoldre. Anaven enmig del carrer i no passarien cotxes, només gent per les voreres? Anaven encaixades dins la muntanya, com si es tractés d'unes cases-cova molt rústiques? O tal volta eren cases de dos metre de profunditat i molt, molt altes?

En segon lloc, em sobta la imatge de Saleres, la casa. Bé, de la casa no perquè ja no hi és, però sí l'espai on estava situada. Recorde els darrers anys de la seua existència quan, nosaltres, menuts, anàvem a jugar de nit, i ens feia una por de mil dimonis. Ens inventàvem històries, i fugíem si veiem algun cotxe passar. Encara hi és la palmera, però res més, només quatre blocs de ciment s'amuntonen al solar del que haguera pogut convertir-se en una preciosa masia, aprofitada per exemple com a escoleta d'estiu, tan a prop de la piscina i el frontó. 

Seguidament, i una vegada girada la corva, m'endinse pel carrer que encara mai no havia visitat. La veritat és que tampoc és massa digne de vore: alguns segments de la vorera han desaparegut, ja que ha hagut enderrocaments i aquests han anat a parar al carrer de baix. A més, a dos metres de la querena, hi ha una escletxa enorme que anuncia que pròximament n'hi haurà més, d'enderrocaments. Senyores i senyors de l'Ajuntament, supose que això està controlat. 

I caminant, caminant, em trobe amb un parquet que desconeixia. Una espècie de jardí amb flors (sí, es van arribar a plantar flors) pansint-se i herbes per tot arreu. Tot s'ha de dir: això sí, té una fonteta. Apunte, per si interessa, que hi ha un matalaf brut i foradat pel parc. No sé si se'n trau ús, però mira, potser encara n'hi ha algú que ha aconseguit viure -o almenys dormir- en aquest gran complex urbanístic. 

Per últim, abans d'anar-me'n, busque un lloc per llegir Fuster, ja que aquesta era la meua intenció quan he eixit de casa. No n'hi ha massa de llocs, així que m'assente damunt d'un muret i baix de la muntanya. No arribe ni a obrir el llibre: la incomoditat, la por al despreniment i les ganes d'escriure que m'han entrat mentre passejava em fan tornar a casa. De camí, descobriré que encara no ho havia vist tot: de comiat em trobe unes malles grises horroroses i molts trencades que intenten evitar despreniments però li donen al lloc un to molt tètric. Fan por, la veritat és que no m'aproparé mai de nit per allà. Això sí: de faroles, moltes, i precioses, i l'Ajuntament anar pagant-ne el manteniment. 

Senyores i senyors, supose que tots hem assumit ja que cases, ahi, no se'n faran. Almenys no en una llarguíssima temporada (espere que siga eterna, però). Tal vegada es podria replantejar fer alguna cosa, no sé exactament què, però aprofitar tot eixe entramat que ara mateix fa mal a la vista per fer quelcom profitós. Però bé, com que a aquest poble passen coses molt estranyes, tampoc m'atreviria a animar a fer res ahi, que qui sap què en poden fer. Què me'n dieu, si no, d'aquella manifestació en contra de la urbanització a la qual va acudir el propi alcalde, principal promotor d'aquesta?

Entre llibres III: Tòquio Blues, Haruki Murakami

"Notava la rodonesa dels seus pits contra el meu pit. Llavors li vaig començar a resseguir el cos per sobre la bata una vegada i una altra. Vaig anar passant el palmell de l'espatlla a l'esquena, i de l'esquena als malucs, mentre m'aprenia de memòria els perfils i la suavitat del seu cos". 

Amb Haruki Murakami és difícil no deixar volar la imaginació. Les descripcions com aquesta ens detallen perfectament escenes que, sense voler, es dibuixen a la nostra ment. Plagada d'aquestes escenes, de vegades tan quotidianes, està la novel·la d'ell que he llegit recentment, Tòquio Blues. Una història llegida a deshora: en primer lloc perquè ja fa temps que és una gran novel·la i no en sabia de la seua existència; en segon lloc perquè me la van deixar amb la condició que me la llegira a Lisboa. Però el bon sabor de boca que em va deixar Kafka a la platja, del mateix autor, m'ha impedit l'espera.

Si Kafka a la platja em va sorprendre, Tòquio Blues m'ha encisat. A partir del testimoni d'un japonés adult, es fa un recorregut pels seus anys d'estudiant a Tòquio, on descobreix que cada persona és un món i on aconsegueix evadir-se dels pocs tòpics que hi tenia a la ment.  Ens pinta el Tòquio de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en què hi hagué moltes revoltes estudiantils i alguns canvis, encara que tot això queda fora de la vida del protagonista, qui rarament participa de les actuacions de la resta de la societat. Des de l'amistat més profunda fins el sexe més personalitzat i diferent, Toru Watanabe és un jove que ens obre la seua ment melancòlica i solitària. Una ment que s'ha quedat estancada des de la mort del seu millor i únic amic i que només obrirà a poques persones més. 

Quan llegim la coberta del llibre, el segon paràgraf s'enceta amb les següents paraules: "Tendra, escrita en un to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil[...]". I la veritat és que és una descripció més que adient: la novel·la és tendra, és melancòlica i és, sobretot, molt sensual. Recorre no només la ment del Watanabe, sinó també la de la Midori, una japonesa molt viva i molt cosmopolita, i la de la Naoko, una noia amb problemes psicològics a qui li encanta la música, en concret la cançó Norwegian Wood del Beatles, subtítol que l'autor li posa al llibre per la seua importància en la història. 

La veritat és que cada vegada em sorprén (i també corprén) més aquest Murakami. No deixaria de llegir-lo mai. M'ha fet escoltar moltes cançons (en nomena moltes a les seues novel·les), així com buscar algunes paraules per acabar d'entendre els petits matissos de les seues descripcions (mai no m'havia plantejat la diferència entre espatlla i esquena, per exemple). Aquesta novel·la m'ha transmés un pau que crec que ha reforçat la meua pròpia pau, si més no mentre la llegia a la Font Major o a la platja, tranquil·lament.

La pel·lícula basada en la novel·la s'estrenarà a l'estat espanyol a l'abril de 2012. Anirem a vore-la, però a aquells que no l'heu llegida vos recomane fer-ho abans d'anar-hi. És quasi una obligació.

Homenatge a Estellés

Fa ara huitanta-set anys naixia al poble de Burjassot Vicent Andrés Estellés, un valencià que no massa temps després es convertiria en una de les figures més importants de la nostra literatura. Són molts els escrits que s'han fet hui per homenatjar-lo -n'he trobat a faltar als mitjans de comunicació-. Jo també em vull sumar.

Estellés és el poeta de la quotidianitat per excel·lència. Eixa quotidianitat que demostra als seus versos ens fa viure la seua poesia com si fora nostra, com si descriguera cadascun dels moviments que fem durant el dia. A més, les seues lletres estan plagades d'un sabor mediterrani que és impossible que ens deixen indiferents als que habitem aquestes terres.

L'artista, qui abans de dedicar-se a la poesia també va escriure teatre, va haver de deixar d'estudiar per la guerra, però tot i això, conten que mai no va deixar de llegir: Garcia Lorca, Teodor Llorente o Josep Carner van ser alguns dels autors en què el poeta de Burjassot es va formar. D'aquesta avidesa per les lletres naixia anys més tard la seua poesia, i també els seus articles. Perquè Estellés, a més d'escriptor, fou també periodista, arribant a ser redactor en cap de Las Províncias cap a la década dels seixanta.

Com bé diu Joan Fuster, “Estellés escriu des del poble”. I és que les seues descripcions quotidianes encaixen perfectament amb la vida als pobles valencias. Per a més inri, el poeta també escriu molt sobre València. A aquells que hem viscut al Cap i Casal, ni que siga per dos anys, els passatges que se situen a la ciutat ens fan identificar-nos plenament. Més encara si a la capital també ens hem enamorat. Qui no s'ha sentit mai identificat amb “No hi havia a València dos amants com nosaltres”? Tots ens hem sentit aquests amants especials alguna vegada, corrent pels carrers del Carme agafats de la mà. 

Estellés, a més, escriu sense tabús sobre el sexe. Marc em diria que era un vell verd, però si ho mirem més profundament i amb més seriositat, podem dir que no té vergonya de parlar de la carnalitat i el sexe en el seu estat més brut, qüestions que, es nota, el commouen, i que, per molt que ens coste de parlar-ne, també reflexa l'esperit valencià. I si parlem de valenciania, cal no oblidar el gran amor que el poeta hi demostra pel seu País Valencià.

Vicent Andrés Estellés és el poeta que més he llegit en llengua catalana, i la seua poesia té un valor molt especial per a mi. A banda de sentir-me molt reflexada en el que diu, m'agrada molt la manera en què escriu, eixa capacitat de descriure minuciosament els detalls més insignificants del dia a dia. És per això que jo també li ret hui el meu petit homenatge, i convide a tothom a llegir aquest gran escriptor. 

Me la mamaves fins el cep: tenies

tota la boca plena, i amb la llengu

iniciaves moviments, i et vares

posar més blava que altre cop: llavors

te la vaig treure, i respiraves, i altre

cop retornaves i me la mamaves

i, extenuada, desistires: no

podies més; i pel forat darrer,

ben agafada a la barana, et vaig

iniciar la penetració,

que fou penosa, dolorosa i lenta

fins que va entrar-te per complet, i jo

evoque els pèls de l'entrecuix pegant

cops a les teues rodonors invictes

Acariciar les roques. O escalar, tant fa

Arribes a la zona d'escalada i t'apegues a la roca. Mmmm. Fa olor a penya, a natura, a tranquil·litat. Fa uns minuts, des de la finestreta del cotxe, observaves el paratge amb pau, investigant cada raconet. Uns cordons de la Generalitat trencaven la normalitat del paisatge, però tampoc no t'ha importat massa. Arribes i t'apegues a la roca, trepitges l'arena. Et carregues la motxilla i els afers necessaris -més bé, cal confessar, això dels afers ho fa el teu company- i camines per les sendetes que altres escaladors, entre ells vosaltres mateixos, ja han dibuixat al terra. No te'n recordes dels graus de les vies, però això no és res nou. Confies en l'altre, que ja et coneix. “Ens quedem ací”. Ací? Doncs perfecte.

Et mires la roca amb respecte. No saps si seràs capaç, fa cosa d'un any que no t'hi poses. Però tens ganes, i ho intentaràs amb totes les teues forces. Arnés cames amunt, corda fora i gri-gri ben lligat a la corda. Un cos morè que comença a escalar la roca, i uns ulls que observen cada moviment. Un pas, dos, quatre estirons de braços, algun pas complicat, i ja hi és dalt. Angoixa pensar que tu sempre hi tardes més, però no hi ha res a fer. “Dona'm corda!”, “Agafa'm!”. I ja ha baixat. Ara és el teu torn.

Et mires els peus de gat des de lluny, com si no t'atrevires a tocar-los. N'has portat dos parells, perquè no saps quins t'aniran millor, i finalment et decideixes pels nous. Et venen un poc grans, però ja ho sabies. Apretes bé els cordons i mous un poc els peus blau quasi-fluorescent per comprovar que hi ha mobilitat. N'hi ha. Agafes la corda i fas el nuc huit, que no saps per quina raó per molt de temps que passe mai se t'oblida. Ja està? Quan comences a pujar te n'adonaràs que no, que se t'ha oblidat la bosseta de magnesi, i te l'hauran de tirar des de baix. És llei de vida, així que anem-hi.

Et mires la roca de nou, amb respecte de nou. Acaricies la pedra, per fer-li vore que no tens males intencions, i comences a pujar-hi. Poc a poc, mirant on posar cada extremitat. La veritat és que l'escalada no és tan brusca com sembla, moltes vegades es tracta d'acariciar la roca lentament fins que trobes un forat adient, i de jugar amb les seues escletxes i els seus escalons per tal de mantenir l'equilibri i aconseguir que el teu cos no es faça enrere. Cal entendre's amb ella. Així que forat a forat vas pujant, i de tant en tant t'arrapes a ella, per por a caure, que això d'estar un any sense escalar es nota. Tu mous els malucs lentament, que saps que això d'equilibrar-te movent-los no se't dona tan malament, i que qui no té força -o siga, tu- ha d'utilitzar altres mètodes. Has de deixar caure el pes del cos d'un peu a l'altre, i així ja podràs estirar els braços fins on cal. Des de baix et donen ànims: “vinga, que ja ho tens”. I amb una forçada més, hi arribes. Amb els braços carregats i els dits dels peus ressentits, això sí, però hi has arribat.

Et mires el fabulós paisatge amb admiració. Com la terra d'una no hi ha res. I què bonic, xe! Ja feia temps que no gaudies d'eixa visió, i et quedaries uns minuts més mirant-ho. El company, que ho sap, espera la teua senyal per començar a baixar-te. “Baixem!”. Una via, una altra, passos que es resisteixen i l'orgull d'arribar a tocar la reunió. I en començar a fer-se fosc, que cada vegada és abans, cap a casa. En la tornada, en què les últimes penyes es veuen del color blau fosc de la vesprada, el silenci desapareix en posar rumbeta de La Pegatina al cotxe. I després d'un bona dutxa, un sentiment fabulós que es podria resumir en una frase, com bé m'has dit: “mens sana in corpore sano”.

Fotos: Escalada a Rodellar l'any passat