dilluns, 19 de setembre del 2011

Saleres, eixe gran complex urbanístic

Amb l'ànsia d'aprofitar els últims dies al meu poble i donada la sol·litud que n'hi ha -pròpia de setembre entre setmana-, aquesta vesprada m'he decidit a pegar una volteta amb Quimet. Hem anat pel Bolillo, sense tindre clara la destinació, i caminant caminant ens hem trobat cara a cara amb l'entrada al que a hores d'ara hauria de ser un complex urbanístic que quasi doblaria la població de Sella. Per sort o per desgràcia, segons per a qui, tot allò només ha quedat en quatre carrers d'asfalt i moltes faroles. I cara a cara amb "allò", m'ha picat la curiositat: mai m'havia passejat completament la "urbanització", així que fent-li burla al cartell que, en un perfecte castellà, diu: "Prohibido el paso a cualquier persona ajena a la obra", he entrat cap a dins a indagar per aquelles terres. 

La veritat és que la visió n'és desoladora, més si recordem que eixos bancals ara tenyits d'asfalt eren fa uns anys camps preciosos d'ametlers, que en arribar febrer li donaven un color preciós al poble. Però bé, ara ja no hi podem fer res. En caminar entre aquells blocs d'algeps i pedres que s'han després de la muntanya, em venen un fum de coses al cap. Anem per parts.



La primera de totes és: on pensaven construir les cases? Perdoneu la meua ignorància arquitectònica i enginyera, però per més que mire i remire no entenc on dimonis s'anaven a col·locar les vivendes. I no estic de conya, és per a mi un misteri. Potser algú me'l pot resoldre. Anaven enmig del carrer i no passarien cotxes, només gent per les voreres? Anaven encaixades dins la muntanya, com si es tractés d'unes cases-cova molt rústiques? O tal volta eren cases de dos metre de profunditat i molt, molt altes?

En segon lloc, em sobta la imatge de Saleres, la casa. Bé, de la casa no perquè ja no hi és, però sí l'espai on estava situada. Recorde els darrers anys de la seua existència quan, nosaltres, menuts, anàvem a jugar de nit, i ens feia una por de mil dimonis. Ens inventàvem històries, i fugíem si veiem algun cotxe passar. Encara hi és la palmera, però res més, només quatre blocs de ciment s'amuntonen al solar del que haguera pogut convertir-se en una preciosa masia, aprofitada per exemple com a escoleta d'estiu, tan a prop de la piscina i el frontó. 



Seguidament, i una vegada girada la corva, m'endinse pel carrer que encara mai no havia visitat. La veritat és que tampoc és massa digne de vore: alguns segments de la vorera han desaparegut, ja que ha hagut enderrocaments i aquests han anat a parar al carrer de baix. A més, a dos metres de la querena, hi ha una escletxa enorme que anuncia que pròximament n'hi haurà més, d'enderrocaments. Senyores i senyors de l'Ajuntament, supose que això està controlat. 

I caminant, caminant, em trobe amb un parquet que desconeixia. Una espècie de jardí amb flors (sí, es van arribar a plantar flors) pansint-se i herbes per tot arreu. Tot s'ha de dir: això sí, té una fonteta. Apunte, per si interessa, que hi ha un matalaf brut i foradat pel parc. No sé si se'n trau ús, però mira, potser encara n'hi ha algú que ha aconseguit viure -o almenys dormir- en aquest gran complex urbanístic. 

Per últim, abans d'anar-me'n, busque un lloc per llegir Fuster, ja que aquesta era la meua intenció quan he eixit de casa. No n'hi ha massa de llocs, així que m'assente damunt d'un muret i baix de la muntanya. No arribe ni a obrir el llibre: la incomoditat, la por al despreniment i les ganes d'escriure que m'han entrat mentre passejava em fan tornar a casa. De camí, descobriré que encara no ho havia vist tot: de comiat em trobe unes malles grises horroroses i molts trencades que intenten evitar despreniments però li donen al lloc un to molt tètric. Fan por, la veritat és que no m'aproparé mai de nit per allà. Això sí: de faroles, moltes, i precioses, i l'Ajuntament anar pagant-ne el manteniment. 



Senyores i senyors, supose que tots hem assumit ja que cases, ahi, no se'n faran. Almenys no en una llarguíssima temporada (espere que siga eterna, però). Tal vegada es podria replantejar fer alguna cosa, no sé exactament què, però aprofitar tot eixe entramat que ara mateix fa mal a la vista per fer quelcom profitós. Però bé, com que a aquest poble passen coses molt estranyes, tampoc m'atreviria a animar a fer res ahi, que qui sap què en poden fer. Què me'n dieu, si no, d'aquella manifestació en contra de la urbanització a la qual va acudir el propi alcalde, principal promotor d'aquesta?

3 comentaris:

  1. Com sempre un article brillant, però per desgràcia, d'una tristesa massa coneguda.

    ResponElimina
  2. Saps Laia que m'agradaria que es fera en la "no-urba"¿?¿ UN GRANDIÓS BOSC. Sí, com sona, UN GRAN I FRONDÓS BOSC. És més, si fos molt rica, molt rica ho compraria i ho convertiria en un autèntic BOSC MEDITERRANI per a que tots puguerem gaudir d'ell...

    ResponElimina
  3. M'agrada la idea, Amparo. I si no es pot un bosc, almenys es podien replantar ametlers...

    ResponElimina