Quan totes les cançons sonen bé

Hi ha una cosa que em soprén i alhora em desagrada de les cançons. I és que segons el moment en què les escoltes, poden sonar d'una manera o d'una altra, fer-te sentir millor o pitjor. Creiem alguns que les balades d'amor sempre ens farien plorar i que la música de discoteca mai no ens deixaria estar quiets, però allò cert és que depenent de l'instant en què escoltem una cançó, els efectes que produeix en nosaltres canvien totalment. 

Ho pensava tot això l'altre dia, quan ni tan sols la millor rumba de La Troba Kung-Fú aconseguia alçar-me l'ànim. Anava pel carrer, passant una cançó rere l'altra en mode aleatori, i cap no m'agradava. "Merda de música", vaig pensar. Ho pensava hui també, però, quan tornava a casa sentint La Gossa Sorda i qualsevol melodia em feia sentir bé, feliç. La conclusió, doncs, és que és major l'efecte del meu estat d'ànim sobre la música, que el de la música sobre el meu estat d'ànim.

Doncs el que deia: que hui totes les cançons em sonaven bé. Igual que tots els paisatges em semblaven bonics. En eixir de l'Escola Superior de Comunicaçao Social, he observat les magnífiques vistes de Benfica que hi ha, i durant el camí de tornada a casa he fet cada pas d'una manera distinta. Era, segurament, l'última vegada que el feia, aquest camí. I és que dins dels canvis, també hi ha canvis, i hui he canviat de casa. 

Trobar el barri de Lapa amb cotxe no ha sigut fàcil, però entre converses en les quals destronàvem el nostre tan estimat estat espanyol, al qual no esperàvem que hores després ETA donara una notícia tan important, hem arribat. Carrers sinuosos, estrets i, per descomptat, amb les típiques baldoses portugueses. Aquestes baldoses tan encantadores però alhora punyeteres, que sempre falten en algun tram de la vorera, i per tant és impossible arrastrar la maleta amb normalitat. Però bé, això és Lisboa, i això és també el seu encant. Com també ho són les precioses vistes que hi ha des de tot arreu: caminant per Lapa a les hores en què es pon el sol, hi queda una imatge preciosa del Pont 25 d'abril i el riu. 

Ací, la casa ja no és tan multicultural. No obstant -he de confesar- això m'alegra: els meus recursos en anglés començaven a esgotar-se. A més, poder parlar català a casa, com sempre, també s'agraeix. Ara, en despertar-me pels matins em saludaran dos cabelleres rissades amb qui tinc el gust de compartir el nou habitatge i amb qui espere guadir d'una agradable convivència. Demà, per a més inri, una altra cabellera rissada vindrà de visita a aquesta casa. 

Potser és per aquest conjunt de cabelleres que hui totes les cançons em sonaven bé. I de totes les cançons, em quede amb aquesta. Perquè s'acaba el temps. El temps que ens queda per vore'ns.