Entre llibre VI: "Lo que sé de los hombrecillos", de Juan José Millás, i "Nosaltres, exvalencians", coordinat per Toni Mollà

Lisboa olora a suavizant de roba

Les hores que passe al transport públic ací em fan devorar llibres a una velocitat considerable. Lisboa, que és una ciutat que encara manté l'olor del suavizant als carrers, perquè la gent estén la roba cap a fora de casa; Lisboa, deia, és una ciutat costeruda i relativament gran, per tant el metro i els autobusos fan un bon paper. Per anar a la uni, ara, tarde quaranta minuts entre bus, metro i caminar. Els llibres em fan una gran companyia.

Vaig acabar ja fa temps Lo que sé de los hombrecillos, de Juan José Millás. M'havia arribat també amb aquella oferta del Círculo de Lectores, de tres llibres per sis euros. Me l'imaginava d'una altra manera, només coneixia a Millás en la seua versió de columnista, i creia que el llibre seria un recull  d'aquests. Però no, és un llibre de ficció, no massa gros, amb una portada de color taronja cridaner (en l'edició del Círculo) amb mini-homenets rondant entre les lletres del títol. És una novel·la que ens deixa vore el món des de dues perspectives diferents: la d'un home real, periodista, professor d'universitat i amb una vida ben formada i tranquil·la -home que podria ser el propi Millás-, i la d'un homenet fet amb la mateixa sang que el gran però que viu en una altra dimensió. Que pot fer complir tots els seus desitjos i només viu per a gaudir del sexe, drogues diverses i altres plaers, com ara matar. La connexió entre aquests dos personatges farà que la vida del real es transtoque durant un temps, modificant la tranquil·litat que regnava en sa casa. 

No m'ha impressionat, però és entretingut. La veritat és que Juan José Millás m'agrada més en la seua versió de columnista, la que ja coneixia de feia temps, però tampoc puc jutjar-lo per un llibre. Si més no, és un llibre per fer-nos reflexionar sobre el perill de voler aconseguir tot allò que desitgem. Una divertida història de ficció que ens fa riure sovint.

En acabar la novel·la de Millás, vaig començar Nosaltres, exvalencians. M'havia arribat de la mà de Marc, que abans de vindre-me'n cap ací em va carregar amb llibres d'un cert talant nacionalista, crec jo que amb la intenció que no em desapegara de la terreta. També m'havia deixat Nosaltres, els valencians, l'alabada obra de Joan Fuster, que he de confessar que vaig començar quan encara estava a Sella i no vaig poder acabar. És molt densa, aniré llegint-la poc a poc. 

Nosaltres, exvalencians, coordinada pel periodista Toni Mollà, qui ha sigut el meu professor, porta per subtítol "Catalunya vista des de baix", i a la portada es poden vore els sis autors de l'obra (Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal, Manuel Jardí), tots valencians de socarrel, contemplant des dels peus a una espècia de Marylin Monroe amb la falda a l'aire, cosa que li deixa a la vista unes bragues amb la quatribarrada. Doncs bé, els autors, que diuen que es consideren exvalencians perquè estan farts de ser encaixats, de bon grat o per força, amb els estereotips que s'alimenten dels valencians, fan diverses anàlisis de situacions distintes del País Valencià. Un capítol per autor, parlen de les relacions de l'anomenat Sud amb Catalunya, parlen dels escàndols i plats bruts del tant estimat dins del rollet nacionalista Eliseu Climent, de com va ser la Transició, de la formació del PSPV i les relacions d'aquests amb el PSOE, així com moltes aportacions sobre la identitat dels valencians. 

Sense qüestionar l'obra de Fuster ni tan sols fer-ne un anàlisi d'aquesta, els autors sí que la prenen com a base per a alguns dels seus arguments. I és que tots ells formen part d'aquella generació de valencians que es van formar sota el fenòmen del fusterianisme, d'aquells que per primera vegada després d'un franquisme cruent es preguntaven qui eren i d'on venien. L'obra és, sens dubte, un interessant anàlisi i coneixement de sis visions diferents -i no tan diferents- de la identitat dels valencians i alguns dels problemes que ens envolten (es va escriure a l'any 2005, i els problemes són si fa o no fa els mateixos que en l'actualitat). La recomane a tots aquells valencians amb cert interés per aquest tema. A més, està escrita amb l'humor que ens caracteritza, sobretot el capítol de Piera, per tant es fa amè llegir-la. Deixe ací un fragment de la contraportada. 

Reneguem de l'ampli espectre de tòpics compresos entre el meninfotisme i una jovialitat meridional mai no demostrada -malgrat els esforços d'autors de molta anomenada-, i el tortuós imaginari del català exiliat que sospira pel retorn a la pàtria "nord enllà". 

No ens reconeixem en cap de les caricatures nacionals que s'han imposat com a models durant els últims trenta anys. Renuncien doncs a la nostra condició de valencians i declarem inaugurada la pàtria del exvalencians, oberta de bat a bat a tots aquells que se senten damnificats pel penós procés polític, cultura i social que s'esdevé des de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Volem recuperar l'arquetip original i començar de nou. I si no pot ser, organitzar un èxode urgent i necessari "nord enllà", és a dir, cap a Suècia.