Lisboa, cidade bonita

Últimament a Lisboa plou molt. Plou dia rere dia, descansant-ne algun, i d'una manera bastant agressiva. Això, sumat al vent atlàntic, de vegades fa por. Però açò és Portugal. Nosequi ens ha contat que fa uns anys va estar setanta dies seguits ploent, així que ens haurem d'acostumar. Una vegada superada la incipient depressió per la pluja, una vegada ja ens hem fet a la idea que això és el que hi ha i que, amb un bon paraigües i un bon abric, tampoc està tan malament, seguir descobrint Lisboa és el millor que podem fer. I si torna a eixir el sol, doncs somriurem i gaudirem dels colors que ens ofereix la ciutat.

Hui ha eixit. Encara queden mil racons per visitar, però què millor que, quan disposa de poc temps, eixir a conéixer el barri propi. Un barri proper al riu i on el sol es pon més tard, ja que queda a la part oest de la ciutat. En passejar pels carrers, es descobreix que és un barri qualsevol, com molts altres, amb un parell d'esglésies, un parell de miradors, cases caient-se, raconets en tots els carrers, i de repent un parell de places àmplies i boniques. I un museu, és clar. És l'encant d'aquesta ciutat, on pots per una banda de cel pots vore el color rosat de l'ocàs i per l'altre es presenta imponent una lluna plena; molt plena. 

 Comença a fer-se fosc, i els carrers s'omplen de gent que aprofita per fer l'últim passeig o la compra. Des del mirador que hi ha a la rua das Janelas Verdes es pot vore com alguns aprofiten el bon temps per a córrer pel passeig del riu, ample i separat de la resta de la ciutat per les vies del tren. Les dones majors parlen de finestra a finestra, i algunes d'elles ixen a arreplegar la roba que tenien estesa al carrer. En passar per costat d'una casa de color groc m'he d'apartar de la vorera, perquè la roba que penja d'uns fils de la façana em tapa el camí. Pense que la tinc tan a prop que fins i tot podria emportar-me alguna peça, però díficilment passarà això a Lisboa, perquè al contrari del que es puga pensar els portuguesos són gent bastant honesta. 

Les campanes de l'Església marquen les sis. És hora de tornar cap a casa, ja és pràcticament de nit. El dia, ací, acaba molt més prompte, i Lisboa és diferent quan perd els seus colors. No pitjor, només diferent. I per tornar a casa, en aquest barri, cal pujar escales, ho mires per on ho mires, arribes per on arribes. Caminant-lo, reflexionava que no està fet per a persones amb cadira de rodes (bé, la ciutat en general no està gens adaptada per a això). I al capdamunt de les escales i un parell de costeres, la casa. En caure els últims tocs rossats del cel, és l'hora de fer el sopar. Sí, tan prompte. Però la majoria no ens hem acostumat. Nosaltres berenarem, ja que a la Universitat hem dinat a les 12.30 i ja tenim fam. I després, mentre intentem cuinar alguna cosa de profit, entre cerveses, algú dir: ai Lisboa, cidade bonita.