L'any 1969 Vjekoslav Luburic és assassinat al poble de Carcaixent. El general croat, que per aquella altura ja feia uns anys que havia arribat a aquest poble de La Ribera Alta buscant refugi sota el franquisme, és mort a sa casa el mateix dia que Ilija Stanic, un iugoslau instaurat allà un temps enrere i amb qui Luburic mantenia una amistat molt propera, desapareix per sempre més del mapa. A partir d'aquest crim, del qual l'únic possible culpable en resulta Stanic, la policia, els serveis d'espionatge i la Interpol es dediquen a buscar-lo durant anys, sense cap mena d'èxit. Tot i això, Ilija Stanic, a qui la premsa franquista espanyola titlla d' "espia comunista enviat per la Iguoslàvia comunista de Tito" és designat com l'autor del crim. De l'assassinat no és dubta en cap moment que és de caire polític: Maks Luburic, com era conegut el general croat, havia estat al comandant d'un dels camps d'estermini a l'estat croata pronazi i havia portat a terme pràctiques molt bèsties amb els reclusos. Tant que alguns el calificaven de "sàdic extrem" i "malalt mental".
Aquest és el punt de partida del darrer llibre que he llegit, Cita a Sarajevo, del periodista valencià Francesc Bayarri. L'autor, tres dècades després del curiós crim de Carcaixent, es proposa descobrir la vertadera història i s'embarca cap a Sarajevo per encontrar aquell que tothom va assenyalar com el culpable del crim. El llibre és, així, el resultat d'un gran treball periodístic d'investigació que es tradueix en una història captivadora i de gran interés públic i històric. Bayarri, que arriba a la capital del complex estat de Bòsnia i Hercegovina a l'estiu del 2003, troba Ilija Stanic i aconsegueix una entrevista amb ell. Amb l'Ilija Stanic que ni la policia, ni els serveis d'espionatge ni la Interpol havien sigut capaços de trobar. El pressumpte autor del crim, que ja ha prescrit, li confessa que ha tingut moltes altres ocasions de contar la veritat però que aquell és el moment adequat, amb un periodista de la terra on va ocórrer tot allò, que és la que realment ha de conéixer què va passar. El "revolucionari croat" -així és com ell s'autodenomina- li relata la història amb pèls i senyals, primer a Sarajevo i un temps més tard a València. Trenta-quatre anys després de la mort de Luburic, qui encara hui en dia té una estàtua al cementiri de Carcaixent, un periodista valencià aconsegueix saber la veritat. O no. 
Crim a Sarajevo és un llibre que m'ha fet capficar-me des del principi. El periodista ens fa entrar en la història com si fórem nosaltres mateixos els que hi som a aquell Sarajevo encara devastat per la guerra, descrit al més mínim detall, i ens fa estar en un ai en tot moment. Ens sorprén també, ja que sempre tendim a pensar que les històries de pel·lícula només passen lluny de nosaltres. Llegint Bayarri, un home a qui no conec personalment però a qui he vist vàries vegades i em resulta proper, pel fet de ser valencià, periodista, treballar a la UV i haver llegit algun altre llibre d'ell, m'és encara més fàcil posar-me en la seua pell i imaginar-me'l a un país desconegut, una llengua desconeguda i diverses cultures desconegudes, en busca d'un autèntic desconegut que li fera de protagonista. Allò que sembla utòpic es fa real, i Bayarri aconsegueix el que busca. Al final del llibre, però, l'autor farà una reflexió sobre si ha aconseguit realment el que volia i si certament ha descobert la veritat de la història del crim de Carcaixent. No obstant, siga com siga -segurament mai no ho sabrem- d'aquell gran treball d'investigació en queda aquest gran assaig periodístic.
El llibre me'l vaig comprar perquè ens l'havien recomanat vàries vegades a la Universitat, alguns professors com Francesc A. Martínez. La veritat és que la recomanació era encertada: a banda de que és agradable de llegir, és interessant per a motivar els futurs periodistes, per mostrar-nos un bon treball d'investigació i per fer-nos vore que també nosaltres podem fer grans descobriments. I ja que això va de la Universitat, aprofite per dir que he publicat una ressenya del llibre "Viure sense el meu fill", de Josep Gironés, en l'últim número de la revista Caràcters de la UV, una revista de llibres. 
Et falta prou per a dominar el tema de la puntuació.
ResponElimina