Vint-i-un anys

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys (que es compleixen durant tot el dia), algú em deia que s'estaven fent els retalls més grans en la història de la democràcia de l'estat espanyol. No sabia jo, per tot això, si hi havia massa que celebrar. Quedaven enrere dotze mesos en què haguera pogut cantar aquella cançó de Serrat que deia "ara que tinc vint anys" i no ho havia fet ni una sola vegada, i començava una etapa que no em feia massa gràcia, una vegada trencada la barrera dels vint, que diuen que a partir d'ara tot va molt de pressa. Quedava enrere tot un any de records i de detalls, un any ple i complet com els que més, un any tan gran que si em pare a pensar com va començar sembla que n'hagen passat desenes. Però per sort només n'ha sigut un. 

Obria els ulls en un llit estrany i massa gran per a la solitud d'aquesta habitació. O quarto, que li diuen ací, tant fa. Aquesta habitació tan gran també, i tan diferent d'aquella que m'acollia ara fa un any, quan mirava per la finestra i veia la pluja reflexada en el carrer i en les vies del tramvia els pocs dies que plovia, i podia veure quasi quasi la mar i totes les teulades del barri de Benimaclet, i la porta del Jacky Chen, que tot i estar a prop sempre el cridàvem perquè ens portara el sopar a casa, o anàvem a desdejunar. Ahir, deia, obria els ulls en un llit massa gran, enguany que estic tan sola, i en una habitació tan gran, enguany que ningú ve a fer-me companyia. En aquell caixonet passàvem les hores, tots dos, totes tres i fins i tot les quatre, apurant el poc espai disponible i amb la persiana oberta per arreplegar la calentoreta del sol. Ací el sol tampoc no arriba, i des de la finestra, que dóna al carrer des d'una planta baixa, no puc vore cap teulada, i encara menys la mar. La pluja, els pocs dies que plou, la veig córrer carrer avall, però no té aquell efecte lluminós que tant m'agradava als carrers de València. Aquella pluja que tant m'ispirava.

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys, que es diuen prompte però tarden en passar, passaven moltes coses. Tu pensaves en mi, maleint no haver tingut aquell mòbil a mà a l'hora exacta. Tu també, en les darreres hores de la vesprada, per deixar caure quatre parauletes que et retornarien el dia següent i que, sabies, em caurien en gràcia. Tu també m'escrivies, d'una manera més curta però més colpidora, i m'obries les portes a una realitat en part coneguda que, també sabies -tal vegada ho dubtaves-, m'agradaria. Tu m'agafaves el telèfon amb alegria, i em donaves les gràcies per tot i per res, i em treies el més gran dels somriures. I jo, ara ja fora d'aquell llit gran i aquella habitació solitària, em sentia per un dia important. Somreia, i tu, petita, somreies també des de l'altra punta de la taula de la biblioteca. Em somreies a mi, mentre li feies mala cara a aquelles portugueses que no callaven i no et deixaven concentrar-te ara que, després de quinze dies sense fer res, havies decidit estudiar per a l'examen de divendres. Els amics preparaven el sopar i s'encaminaven a ma casa, i cantàvem i ballàvem un poquet només, menejant les caderes, i menjàvem, sobretot menjàvem molt, tu i jo més que ningú, que ja ens havíem fet un litro de cervesa esperant al personal i ara només volíem que fer gala d'aquella merendinha que havíem fet amb tot l'amor del món i sobretot amb moltes rises. 

Passaven les hores, i jo deixava de complir vint-i-un anys, primer ahi i després ací, que anem una hora per darrere. De les retallades més grans de la història de la democràcia no me'n sabia res. Tampoc no volia recordar que l'endemà, o més bé en unes hores, tenia un examen. Mirava al meu voltant i somreia. Fa tot just un any també ho feia: tota envoltada d'amics, uns d'ací i altres d'allà, aleshores sopant al Terra, ara a Lisboa, tant fa. I tu, i tu, i tu, i tu també ja dormíeu, i jo no volia tancar els ulls perquè no s'acabara aquell dia per tornar al llit gran de l'habitació solitària, ni que fora en companyia.