Até breve, cidade bonita

Exactament no és saudade da te, sinó saudade de ti, però t'he entés. Ja t'ho veia a la mirada, quan has pujat a l'autobús, que en els propers mesos ens tindríem saudades. Em fa pensar, tot això, en com d'important es poden fer per a nosaltres algunes persones en ben poc de temps. Uns anys, uns mesos, tal vegada dies o hores. Hi ha persones que les coneixem de tota la vida i mai no ens han aportat res; persones que amb dues converses ja ens marquen per sempre. Ací n'he conegut de tots els tipus, però com sempre passa, quan me'n vaja em quedaran al record amb les millors, que no són poques.  

Estava ara asseguda a la taula central del Portas Larga, a la Rua Atalaia de Bairro Alto, i reflexionava sobre estos mesos. No em faig a la idea, però em queden poc més de dos dies a Lisboa abans d'anar-me'n per sempre. Estava sola, allà enmig, gaudint de la música brasilera en directe, i no podia evitar somriure als músics. Llàstima descobrir aquest local dues setmanes abans d'anar-me'n. D'haver-ho sabut abans, li hauria tret més partit. Però ara ja no valen els "anirem demà", "ja tornarem la setmana que ve", "potser em passe per allí en uns dies". En uns dies, senyores i senyors, ja no hi haurà tramvies que et remouen d'un costat cap a l'altre, minuters dels autobusos que sempre fallen, costeres inacabables ni la humitat que banya els carrers. No hi haurà Cais do Sodré, ni Praça do Comércio, ni finestres que donen al riu. Ni tampoc Bacalhoeiro ni Chapito, ni les endemoniades escaletes que porten fins l'escola de comunicação social, que fins i tot a elles les trobaré a faltar. En el record quedaran totes aquestes coses, que un dia no molt llunyà espere reviure. 

La idea de tornar a la vida de sempre em fa certa por. Intente pensar que darrere d'unes etapes en venen unes altres, i que sempre hi ha coses noves per fer i descobrir allà on estiguem. Però després d'una experiència tan excitant com pot ser un Erasmus, és un poc frustant haver de tornar a casa amb poques motivacions especials. Hi ha qui diu que sempre vull el que no tinc: quan vaig arribar que si me'n volia tornar, ara que és hora de tornar que em vull quedar per damunt de tot. Potser té raó, i el que em passa és que la proximitat amb el dia de partida em fa valorar moltíssim més totes aquelles coses que deixaré ací. Entre les més importants, moltes amistats. La majoria amistats amb persones d'aquelles que, com comentava abans, t'omplen amb només dues converses. Si haguera de triar la millor de  totes les coses que m'emporte d'esta experiència, segurament serien totes eixes amistats i els moments viscuts amb elles. Noentanto, que dirien ací, espere que ningú no em faça decidir què ha sigut allò millor, perquè seria molt difícil. 

Ara, mentre esperava una amiga a Praça Camões, se m'ha assegut al costat un brasiler i m'ha contat la seua vida. Diu que parle bé el portugués, i que no hauria de deixar de practicar-lo. Que té una caseta a Rio de Janeiro i una altra a Ipanema. Ara que a Brasil sembla que les coses van tan bé, una es planteja no desaprofitar ocasions com aquestes. Bogeries, supose, com ho ha sigut tota aquesta experiència, que va començar un dia en una subhasta quan tu em vas posar "Carcaixent" davant de tota la meua llista de destins escrits per ordre de preferència; i acaba ara, un any després i amb milers d'anècdotes a la motxila.

Tot acaba, i això ja ho sabia abans de vindre-me'n. Ara només puc demanar que els dos dies que em queden isca un sol radiant per a poder guardar en la retina les últimes i millors imatges d'una Lisboa que m'ha acollit i m'ha sorprés molt positivament durant tots aquests mesos. Até breve, cidade bonita.