A València, on hi rauen tantes coses

No sé què serà de mi l'any que ve. No sé on estaré ni què faré, ara que acabe la carrera. Només sé que si me n'he d'anar, enyoraré molt València. Però tornaré, tornaré sempre o tornaré algun dia. Hui que plou i estic lluny he escrit sobre València, per començar a tindre un repertori gran que et llegiré el dia que torne.

He tornat a València esta nit entre les dotze i la una

ha arribat el tren que para prop de ta casa.

He tornat a València després de tants anys

i he mirat la lluna, que ni és plena ni buida,

és només la lluna de València.

He tornat a València per buscar-te en la nit

per recórrer els carrers que ja vam recórrer

i per pujar-me a una bici d'aquelles antigues

com les de fa tants anys, quan féiem carreres

pels carrers més estrets de la ciutat vella.

He tornat, sí, amb la cara més arrugada que mai

i amb l'esperança d'agradar-te encara

tot i amb els pits caiguts, com em juraves

que t'agradaria per molt que passaren els anys

per molt que passaren les coses.

T'he buscat per València tímidament, 

i quan ha clarejat el dia t'he trobat,

gran i alt com sempre, però més vell que mai,

agafat d'una mà que no és la meua,

una mà jove i verge, i suau.

Havia tornat a València per dir-te "t'estime"

com vaig jurar que faria fa cinquanta anys

quan junts somniàvem estimar-nos per sempre

innocents i joves, creent-nos en possessió

de tota la veritat sobre l'amor

Però no m'has vist, a València esta vegada,

perquè una altra mà centrava la teua atenció

que abans sempre em dedicaves a mi.

Només tenies ulls, quan començava a eixir el sol,

per aquella mà nua i tendra.

T'he trobat a València amb una xiqueta a la mà,

amb una néta menuda que porta els teus cabells

i el meu nom, doncs t'he sentit nomenar-la.

Fugaçment m'ha paregut sentir que em cridaves a mi

però ja no sóc jo qui ocupa els teus pensaments