I deixes la mirada quieta, en l'aire, mirant a l'infinit, però en realitat no veus res. Ho veus tot borrós perquè un tel humit t'ho tapa i perquè tampoc no t'hi fixes en res. Les mosques volen al voltant, carronyaires, com si oloraren la mort que s'apropa. Dels teus llavis ix un fil de veu, suau, dolç com sempre. Fa calor i les mosques no et deixen en pau. Et sents incòmode i intentes centrar la mirada, però les paraules no et deixen. I quan acaben, et cau un pes immens a sobre, i et sents cansat sense haver fet res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada