Gymnopédies: peces lleugeres però atípiques que desafien deliberadament nombroses regles de la música clàssica i la contemporània mateixa. Aquest rebuig desvergonyit per les convencions és tanmateix poc perceptible per a l'oient car la música és portada per una forta càrrega emocional i l'elegància de la narració.
Has marxat sense fer a penes cap soroll. Has dit "adéu", com solem dir nosaltres quan ens acomiadem. Abans de fer-ho, he tocat fugaçment els teus dits gelats. Tres segons, quatre segons acàs, recolzada la teua mà al meu muscle mentre algú altre et feia una pregunta que no he escoltat. Hi ha persones amb qui només cal eixe breu espai de temps per connectar-se i transmetre emocions. Tu n'ets una d'elles, pur sentiment, art fet persona.
Ens has sorprés. Una vegada més ens has sorprés a tots. Ja ho has ben vist: ens has deixat sense paraules; bocadats. Escric tot açò com si estiguera llegint-ho, com hem estat fent durant tota la vesprada, com hauria d'haver fet anit, ja ho sé. Et costarà perdonar-me la falta. Potser t'hauria d'haver portat algunes lletres meues per a hui. M'ho vas demanar i no t'he fet cas. Quina ràbia oblidar aquelles petites coses que poden fer feliç algú molt gran.
Tu, que t'estimes tant la vida i tant lluites per ella, escrius banalment de la mort. Deixa-la a un racó, a aquesta amiga. Treu-la només si és per versar joies com amb la que ens has silenciat hui. Li has demostrat ja moltes vegades que pots amb ella; res no tinc més clar que això des del dia en què, darrere d'unes teles, et vaig sentir llegir un poema de Miguel Hernàndez com no li ho havia vist fer a ningú. Encara puc recordar els primers versos, si no em falla la memòria: "Una querencia tengo por tu acento, una apetencia por tu compañía...". Quina força, quina potència. Rebutja-la desvergonyidament.
Mentre marxes, continuen sonant veus en aquella sala. Hui hem fet una nova troballa: una altra gran escriptora fins ara desconeguda que també ens ha sorprés. Dones, dones, poques però bones. Al cap, de fons, encara em sona Satie i eixa cançó amb un nom impronunciable: Gymnopédie Nº1. En algun moment es creuen mirades còmplices de dos caps que no escolten res del que senten les seues oïdes, a pesar de l'enrenou. La gent marxa a poc a poc, i mentre algú baixa les escales al cap sona una altra cançó: "Si tu me dices ven lo dejo todo". L'art, collons, com ens plena l'art.
Va ser impresionant, ens va deixar a tots flipats, sense paraules. Quan van sonar els primers acords de la Gymnopédie Nº1, després de llegir la seua poesia, ens vam mirar tots, còmplices i bocabadats, alguns més que altres, sense saber què dir o què pensar. Va ser un silenci respectuòs amb l'ambient que s'acabava de crear. Màgia. De fet, vaig tindre la sensació de que tot, poesia i música, ho havia escoltat abans...
ResponEliminaI de ella no puc dir que la conega molt, però és una persona que ho viu tot d'una manera molt apasionada i sincera; d'eixes que ho donen tot en cada cosa que fan. Ens ho va tornar a demostrar.