Síl·labes de vidre

Era un dia com hui. Plovia, plovia moltíssim, però en una altra ciutat. Va ploure dia i nit sense aturar-se ni un segon, perquè com bé va dir aquell, al meu país la pluja no sap ploure. Vam passar el matí a casa, mirant com caia la pluja, i ploent també els meus ulls. Tot era pena, per fora i per dins, però tu m'acaronaves per tranquil·litzar-me. Des d'aquella finestra miràvem les vies, i com cada vegada que passava el tramvia arruixava uns quants dels vianants. Quan caia la fosca, veiem les llums borroses a través del vidre. No sé a què dedicàvem les hores, a banda de mirar-nos i acaronar-nos. Potser a l'ordinador hi havia algun capítol de Cuéntame, o alguna pel·lícula d'aquelles que mai acabàrem de vore. No recorde tampoc què vam dinar, ni si ho vam fer. Puc aventurar que no tindríem molta gana. A les set, com sempre, hi havia manifestació. Però la pluja va fer que la pancarta no arribara a temps, i nosaltres ni tan sols vam arribar a eixir del cotxe. Eixe cotxe...quantes confidències que ens guarda encara a dia de hui. Em vas portar a un altre lloc, amb menys gent i altres aires, perquè estiguera més tranquil·la. A la nit, abans de sopar, hi havia un concert de Pau Alabajos. Tu havies marxat a dutxar-te per a més tard i no em feies companyia. En silenci, mentre sonava Síl·labes de vidre, dos rius salats em corrien galtes avall. No recorde un concert tan trist; aquella nit vaig odiar a Pau. Abans d'anar-me'n a dormir, en un atac de nervis al portal de casa, vas amanéixer com per art de màgia. Eixa beneïda capacitat de trobar-me quan més ho necessite... Vam pujar al pis i em vas tapar amb l'edredó. Em vas fer un bes tendre i, quan jo em vaig adormir, vas marxar a ta casa.