Crec que va ser a la universitat on vaig prendre consciència de la importància que tenia una ràdio i televisió públiques valencianes. De menuda, com tots els de la meua generació, vaig créixer amb el Babalà i Maria Abradelo, i amb Bola de Drac. D'adolescent, com tants altres, vaig renegar d'una televisió (la ràdio no l'escoltava) que era evident que estava manipulada i que tenia una programació pèssima. Molts vam adoptar fa temps aquesta actitud amb la nostra tele, que per a res féiem ja nostra: fer com si no existira. Certament, moltes vegades no es va meréixer altra cosa.
No obstant, quan fa més de quatre anys em vaig plantar a València i vaig entrar a la carrera de Periodisme vaig començar a conscienciar-me de com de necessària era eixa televisió que jo donava per perduda. No com la teníem, sinó d'altra manera, però necessària al cap i a la fi. Recorde els primers debats a classe, encara tots molt verds, en els quals jo no gosava obrir la boca. També aquella conferència de segon on només vam assistir Mónica i jo, i en la qual Guillermo López i Andrés Boix parlaven del panorama comunicatiu valencià. Ja per aquells dies ens preguntàvem què seria de la RTVV en els mesos que seguien. Encara no hi havia cap ERO, però l'agudesa de la crisi evidenciava que, tard o d'hora, també li arribaria el seu moment. I per suposat, haver conegut alguns dels treballadors de l'ens, grans persones, grans professionals i dels millors professors que he tingut a la carrera.
Després d'això, l'any passat vaig poder vore mes sí, mes també els ja famosos petos vermells dels treballadors de la RTVV, on deien "la volem nostra: pública, valenciana, de qualitat". El tema de l'ERO em tocava, si cap, de més a prop, per això d'estar acabant la carrera i pretendre trobar una feina al meu país i, a poder ser, en la meua llengua. Les possibilitats poden comptar-se amb els dits d'una mà, i la més gran és i era sens dubte, la RTVV.
I sí, jo també renegava d'aquest mitjà. Però malgrat tot, només a Canal 9 podia vore al meu cosí Pau, a Pablo o Jesús, veïns meus, jugar una partida de pilota valenciana. Només a Canal9 van traure varies vegades el meu poble, Sella, explicant la seua història i també la seua tradició per la pilota i la música. Només a Canal9 podíem vore les mascletaes. També només a Canal9 podíem escoltar les bandes de música del País Valencià. A Canal9 es recorrien les nostres terres i els nostres camins, i Pellicer ens ensenyava la nostra flora. Malgrat que trobàvem a faltar moltes altres coses, no podrem negar que si la tancaran, en trobaríem a faltar moltíssimes més.
No negaré que els treballadors podrien haver fet més del que fins ara havien fet. Hui han demostrat que una altra RTVV era possible des de fa temps, i m'hauria agradat que no hagueren d'haver-se vist amb els dos peus al carrer per adonar-se'n. Però a pesar d'això, m'agradaria que tots tinguérem clar que els professionals no són els responsables del que ha passat en el nostre ens públic comunicatiu. La responsabilitat la tenen els gestors, els governants, aquells que mentre d'una banda ens roben amb les dos mans ben obertes, d'una altra ens diuen que es veuen obligats a tancar la RTVV per tal de mantenir una bona Sanitat i una bona Educació. De qui pretenen riure's? A qui volen enganyar a estes altures?
Ara, després de tot, repetisc el que ha dit mon pare fa un moment: "sembla que hui, a base de tocar-nos els collons, el País Valencià ha despertat". Tant de bo siga deveres, i tant mon pare, com jo i els meus fills poguem gaudir a partir d'ara d'una RTVV en valencià, de qualitat, propera i, com havia de ser des d'un principi, nostra. Ànim a tots, i a lluitar pel que ens correspon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada