Sense bitllet de tornada

Emigrar a un altre país no és com fer un viatge

Així es titulava un reportatge de El País en l'edició valenciana de hui mateix, dissabte 12 octubre: Sin billete de vuelta. 12 d'octubre sí, dia en què molts es dediquen a enaltir la pàtria espanyola i a lloar les seues virtuts, als periodistes no els (ens) queda altra que explicar la crua realitat per la qual passa aquest país. L'article, que fa un repàs per casos de diferents joves que s'han vist obligats a emigrar de les terres valencianes cap a altres ben llunyanes en els últims anys, porta el següent subtítol: "Los valencianos de las generaciones mejor formadas de la historia que buscan su oportunidad fuera no saben si volverán porque en su país no hay sitio para ellos". És a dir, un grup que se'n va sense tindre en ment, com bé diu el títol, cap bitllet de tornada.

Dins d'eixe sac estem tots nosaltres. Els que fa poc vam acabar la carrera i ens plantegem emigrar per trobar una oportunitat millor. Perquè un any sabàtic -o dos o tres o quatre- no és tan meravellós com pot semblar. Encara menys amb la crítica situació econòmica per la qual passen moltes de les nostres famílies. Si em pare a pensar, no em caben en els dits d'una mà les persones properes que conec que ja han fet el pas. Són joves, formats alguns i altres no tants, que fa pocs anys -sobretot en l'últim- van decidir canviar de terç i provar millor sort en una altra terra. I tots ells l'han tinguda. La sort de trobar una feina, és clar, tot i que no sempre del nivell per al qual estaven qualificats. Perquè emigrar no és el mateix que fer un Erasmus. No és jauja i festa. És una altra història ben diferent.

Però sembla que no ens adonem de la gravetat de la situació. Sembla que no ho veiem igual a quan fa unes cinc dècades els nostres avis també van haver de deixar els seus pobles, els seus països. Si és cert que les circumstàncies són distintes i que les comunicacions han canviat molt, també ho és que la dificultat d'abandonar ta casa continua sent considerable. Mentrestant, els nostres polítics fan jocs de paraules, i ens diuen que eixir a Europa no és emigrar, o que els salaris estan creixent moderadament; o que tenim un esperit aventurer i practiquem la mobilitat exterior.  Em pregunte fins a quan va a durar aquesta paròdia en la que nosaltres som els actors i ells el públic que es descollonen a riallades de nosaltres. També fins a quan molts de nosaltres pensem fer de titelles i anem a deixar-nos dur per aquesta quadrilla de pocavergonyes que, com va dir algun poeta urbà, "ens pixen i diuen que plou".

Sense bitllet de tornada és com segurament me n'aniré també jo d'ací a uns mesos. I mira que m'agrada viatjar, però açò no és només per pur plaer. Aquest matí, mentre escoltava Komfusió tocar cançons de la nostra terra, m'ha entrat un saudade prematur. Perquè aquesta vegada no és com quan vaig marxar a Lisboa, i sé que no serà tan fàcil. No obstant, haurem d'enfrontar-nos a aquestes situacions de la millor manera i amb el millor somriure, sobretot aquells que som de cul inquiet i incapaços de raure a casa aturats per massa temps. Ens ho prendrem com una oportunitat. Però per favor, que no ens enganyen; siguem conscients que emigrar no és com fer un viatge: el segon sempre té bitllet de tornada. 

Que fulles verdes tornen a brotar

Sembla que ja s'ha acabat l'estiu, definitivament. Per a molts sellards la fi de les festes marca l'inici del nou curs acadèmic, laboral o el que corresponga en cada cas. Però a més enguany el temps ens ha acompanyat: a pesar que anunciava pluja, el fred no ha arribat fins hui mateix, l'últim dia de festes -podria ser també que jo no l'haguera notat fins a hui, no ho negaré-. Hui, 9 d'octubre per cert, ha fet un dia gris. Amb la sensació de diumenge, cadascú ha tornat a sa casa i sembla que, ara sí, comença "l'hivern". 

A casa ja fa olor a esclatasangs, i bolets de diferents colors omplen els voltants de Sella. Alguns ja comencen a pensar en fer llenya, i és que les nits d'hivern en Sella són molt fredes, i també molt llargues. D'esta època de l'any em quede amb les mans fredes que freguen la pell nua, de les nits vora el foc amb les galtes cremant, de les hores a la barraca amb la manta i l'estufeta, tots amuntonats... També amb les hores i hores solitàries d'aquest petit poble que hui per fi dorm i descansa després de molts dies d'activitat. Els núvols que voregen el Puig Campana, i els passejos inesperats amb olor a terra banyada -qui no tinga mocs al nas, és clar-. 

També d'aquest hivern pretenc emportar-me moltes hores de llibres i de música. De llibres, que em costen de llegir darrerament, acabe de tancar fa poc "Sí se puede", la història de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Curt però intents, interessant per conéixer la realitat d'aquells que, aquest fred hivern, no podran passar-lo ni vora la llar de foc, ni mirant la pluja per la finestra, ni tapats amb una manta al sofà de casa. Perquè per molt que ens pese pensar-ho, senyores i senyors, en aquest estat centenars de milers de persones s'han quedat sense casa en els últims anys. Que es diu prompte, però per posar una pinzellada il·lustrativa, en són més que totes les persones que viuen en la ciutat d'Alacant.

Pel que fa a la música, sembla que retorna quan menys me l'esperava. Al final, i com sempre ens diuen de menuts, l'esforç té una recompensa, i sembla que ara per ara la professió de mestre de música està millor que la de periodista -sense menysprear Cabiló Ràdio; enteneu-me -. A més, les cordes de la guitarra comencen a sonar a alguna cosa. Encara millor acompanyades d'una segona veu i en llocs bucòlics. Perquè mentre sona una havanera jo també "miro el paisatge, cerco paraules", però no per omplir versos, sinó per intentar explicar-me tot allò que de vegades em costa d'entendre. 

Hui he canviat els llençols. Com la RTVV, jo també vull fer un llavat de cara. Comença un nou curs, una nova estació, un nou moment. Aire fresc, olor a pluja, que tant m'inspira. Ara que pense, segurament si haguera plogut més fort la guitarra m'hauria sonat millor, que la inspiració sempre ajuda. Amb les piles carregades i el bon humor, que caiguen bombes! Perquè caiga qui caiga, com diu la cançó d'Òscar Briz que han triat per tancar l'especial de Canal 9 i que acompanya aquest escrit, "arriba tots els anys la primavera, i fulles noves tornen a brotar". 

Cap al sud

La minutera del rellotge de l'estació es mou. Lent però imparable, el temps avança. Aquesta minutera, gran, antiga, fins i tot rebota del moviment tan lent que fa. Però no s'atura mai. Darrere d'un minut en ve un altre, i en marcar-ne uns pocs més el meu tren eixirà en direcció a casa. Perquè, ara sí, anar cap al sud és tornar a casa, no com quan no sabia massa bé quan anava i quan tornava. 

És diumenge i, al contrari que jo, molts estudiants tornen a València. A Benimaclet hi ha enrenou: joves que entren i ixen dels edificis carregats i amb un somriure a la cara, perquè començar de nou sempre alegra. Els carrers s'omplen de reecontres i als ascensors uns i altres comenten com els ha anat l'estiu. Però a mi m'espera una minutera que no s'atura per ningú.

Puge a eixe cotxe gris que a tants llocs m'ha transportat durant els meus anys ací, i mire per la finestra. En el sisé del número u del Baró de Sant Petrillo dos cabets s'assomen per a acomiadar-me. Demà torna la vida a estos carrers, però la meua continua uns quilòmetres més al sud. Del sud, d'on jo sóc, en definitiva. Dins del cotxe, uns ulls blaus m'esperen i m'observen detingudament.

-Està guapa Alba, pareix Ava Gardner.

-No sé qui és Ava Gardner. I si fem tard i perd el tren?

De ruta: L'Atzúvia-Xillibre-L'Atzúvia, i visita al Castell de Gallinera

Amb aquesta entrada em decidisc a encetar un nou apartat al meu blog personal: "De ruta", un espai on descriure els camins que vaig fent que, ara que tinc temps, espere que en siguen molts. Mentre caminava per les penyes del Comtat i la Marina fa un parell de dies, vaig pensar que seria interessant plasmar ací les impressions i descripcions d'algunes rutes interessants, tant per al meu record com perquè puguen servir-li a algú que les vulga fer. A més, el recentment estrenat blog del veí Jaume Soriano, "Caminar per Sella", m'ha animat encara més a obrir aquest nou raconet dins "Olora la pluja". Que el dia que ho vaig decidir, per cert, també plovia. 

Així doncs, "De ruta" pretén servir de guia per aquells que ho consideren útil, i també de curiositat per aquells que vulguen saber-ne més sobre els nostres camins sense necessitat de moure's de casa. A més, a mi em valdrà per posar "sobre paper" les impressions de les excursions, que moltes vegades cauen en l'oblit passat un temps.  També per intentar resoldre -si algú m'ajuda- alguns dels molts dubtes que li sorgeixen a una mentre camina.  Començarem hui per la Marina Alta, concretament pel xicotet poble de l'Atzúvia, situat en la Vall de Pego. 

Quant a la valoració del temps i la dificultat, crec que és quelcom relativament personal. Intentaré ser tan objectiva com puga, però advertisc que són rutes fetes a un pas mitjà (ni amb pressa ni de passeig) que ens permet gaudir del camí i aturar-nos de ves en quant. 

Ruta circular: De l'Atzúvia al Pla de Miserà, les faldes del Xillidre, el Castell de Galliners i retorn a l'Atzúvia. 

Distància: 10 km

Temps: 3h 

Dificultat: Mitjana-Baixa

Aquesta caminada comença al poble de l'Atzúbia, un municipi de la Marina Alta de poc més de 700 habitants al qual podrem accedir fàcilment en cotxe des de Pego, com es veu a la imatge superior. El cotxe el podem aparcar a la carretera principal, i iniciarem la ruta des del camí asfaltat que hi ha al final del carrer La Font. La primera etapa serà de pujada, per tant cal agafar-ho amb calma i i gaudir de les vistes del poble i la Vall que aniran ampliant-se conforme anem pujant pel camí d'asfalt [Imatges 01 i 02]. La pujada fins al Pla del Miserà ens portarà prop d'una hora, i poc abans d'arribar-hi trobarem la Font de les Mallaes, només desviant-nos uns segons a l'esquerra del camí (ens ho marca un cartell amb el nom de la font). Al final de la costera, trobarem el pla, des d'on hi ha molt bones vistes i on podem aprofitar per parar a descansar uns minuts.

Imatge 01. Vistes a l'Atzúvia des de la pujada al Pla del Miserà

Imatge 02. Pujada al Pla del Miserà

Imatge 03. Pla del Miserà

Una vegada en el Pla del Miserà, seguirem el camí d'asfalt [Imatge 03] fins trobar-nos amb un encreuament de camins, i agafarem el que va cap a la dreta. Uns metres més endavant hi ha una senyal que marca totes les rutes que passen per allà. La nostra s'emmarca a partir d'ara dins del PR-CV 58, en direcció cap al Castell de Gallinera . A uns 500 metres de la senyal deixarem la carretera d'asfalt i agafarem un camí a la dreta [Imatge 04] fins arribar, uns 200 metres més endavant, a un bancal ple de colmenes. Just abans, a l'esquerra, ix la senda que ens portarà per baix de les parets del Xillibre fins al Castell de Gallinera [Imatge 05]. Aquesta part del camí és segurament la més perillosa però també la més interessant, amb vistes a tota la Vall. El camí és bastant estret i en alguns punts trobem el que a Sella es coneix com "rastrelleres": espais de despreniments on trossos relativament menuts de la roca s'obren pas des de dalt de la penya fins ben avall, i on correm el perill de caure si donem un pas en fals [Imatge 06].

Imatge 04. Agafem la senda que ix a la
 dretade la imatge

Imatge 05. El Xillibre

Imatge 06. Rastrellera

Imatge 08. La Vall de Gallinera

Imatge 07. Pujada al Castell de
Gallinera

Una hora després d'haver eixit del Pla del Miserà, tot havent recorregut el Xillibre a l'ample, arribarem als peus del Castell de Gallinera. En aquest punt haurem de triar entre dues opcions: agafar la senda que, a mà dreta i seguint les indicacions del PR-CV 58 ens porta de nou cap a l'Atzúvia; o seguir apropant-nos al castell i agafar, un poc més endavant, l'estret camí que trobarem a mà esquerra just baix de les restes d'aquest [Imatge 07]. Cal saber que aquest tros de 15 minuts de camí és de dificultat alta: caldrà escalar un poc en algun tram per poder arribar a la part de dalt de les restes del castell. Això sí: paga la pena. Les vistes a l'altre costat cap a la Vall de Gallinera són espectaculars [Imatge 08]. No obstant, no haurem d'intentar fer aquest trosset camí amb xiquets o gent poc experimentada. En cas de pujar al castell, per a seguir la ruta cap a l'Atzúvia haurem de tornar enrere fins el darrer encreuament i agafar la senda que abans havíem deixat a mà dreta i ara trobarem a l'esquerra. Una pedra amb la senyal del PR ens marca el camí.

Imatge 09. Pou d'aigua

En aquest punt ens quedarà aproximadament una hora més per arribar de nou al punt de partida. Baixarem primer per una senda tortuosa i, en arribar a la terrassa amb vistes al poble i tota la Vall, en una curta desviació a mà dreta veure la teulada d'un pou del qual, en teoria, es pot beure (compte si l'aigua porta molt de temps estancada!) [Imatges 14]. Seguim baixant i, després d'una caseta blanca amb una gran figuera, trobarem la pista forestal que, tirant a mà esquerra, ens porta de nou cap a l'Atzúvia. En el camí de tornada passarem pel costat d'una gran bassa, punt des del qual podrem observar tot el camí que portem fet, ja que està just enfront del Xillibre [Imatge 15]. 

Anotacions personals: Aquesta ruta és interessant perquè passem per diferents tipus de camins i trobem vistes a diferents valls de la Marina Alta. Tota aquesta zona és molt completa quant a rutes i hi ha molts càmpings i cases rurals: pot ser una bona opció per aquells que volen passar uns quants dies caminant. A més, a només 15 minuts de l'Atzúvia en cotxe està el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva, una visita molt interessant també. 

Recomanacions: 
-Portar molta aigua perquè no en trobarem pel camí (només al pou cap al sisé quilòmetre, però advertisc que quan jo vaig anar l'aigua no estava bona). 
-No fer la ruta en dies de molt de sol i molta calor perquè no hi ha massa ombres, especialment en la part central del camí. 
-Mamprendre la ruta amb bona actitud i ganes de passar-ho bé!

Mirar enrere durant el llarg viatge

He vingut a la part estreta de la platja, on estan les pedres on solíem anar i on vaig perdre unes de tantes arracades. He buscat la barca vella, que ja s'ha sedimentat i forma part del paisatge i, a mi, em serveix per recolzar l'esquena mentre escric. Fa olor a mar, este poble de pescadors -què coses, tu-. A mar salà, com en la que ens caguem sovint. 

Mirava abans la immensitat de la mar des de la finestra i amb les ones m'arribaven molts records, segurament massa. En un intent d'esborrar-los de la ment, ara mire l'horitzó tot imaginant que hi ha algú a l'altra banda de la Mediterrània exactament igual que jo estic ací. Mirant l'aigua sense més. Deixant trencar les ones que tant diuen i alhora no diuen res. Buscant nosequè dins d'un mateix. El sol li pegarà de cara a aquella persona que, en el meu imaginari, està en la costa italiana. Ací ja comença a pondre's a la meua esquena i s'enceta la frescor de la nit d'agost que està a punt de caure. D'un agost que ja s'acaba i m'aboca -ens aboca- a la incertesa. D'un altre estiu carregat d'històries. Hem perdut tota seguretat i, potser és per això, una mínima maror ja ens desestabilitza. Però malgrat tot, sentir la mar encara em tranquilitza i em transmet la pau que abans buscàvem per estos racons. 

Em pregunte si de vegades no volem menjar-nos el món amb massa ànsia. Cada dia em debatisc entre l'esperit lliure i rebel, i la pau de la costum i d'allò quotidià. Però, podré jo ser algun dia quotidiana i tindre una mínima, petita rutina? Deveres ho dubte, també respecte a estos maleïts i canviants sentiments. Mira la mar: tan quotidiana i tan salvatge alhora; tan rutinària i tan lliure, i amb mil secrets per descobrir, molts d'ells incomprensibles també. Però sembla que de nosaltres, de carn i ossos, i més bé terrenals, no s'espera que ens permetem eixos canvis d'estat -d'ànim en el nostre cas-. 

En aquesta part estreta de la platja continua sense haver-hi massa gent. Segueixen les algues amuntonades, i estan també les mateixes pedres, que marquen el camí. I el far a l'altra punta, tot i que encara no hi he anat. Això, com tantes altres coses, ho tinc pendent. Però tard o d'hora tot arriba: mira la guitarra, que pensava que mai arribaria el dia d'aprendre'n i ara ja sé tocar "Viatge a Itaca". Viatge, sí, guitarrista. Com a Itaca, a un lloc imaginari, on qui sap si mai arribarem. Mentrestant, seguirem fent camí, com a la cançó. 

Entre llibres VIII: "Orient, Occident. Dues històries d'amor", de Maria de la Pau Janer

Maria de la Pau Janer va escriure Orient, Occident. Dues històries d’amor quan es complien deu anys de la seua estrena com a escriptora. Era l’any 98 quan es publicava aquesta novel·la de l’autora mallorquina que, tot deixant a banda les nostres divergències ideològiques, sempre m’ha ofrenat bons moments de lectura, especialment a l’estiu. Perquè les històries de Janer són d’aquelles que a mi m’agrada etiquetar com estiuenques, sempre amb un peu dins les seues illes i de fàcil lectura. Agradables, tot i que no sempre amb final feliç. D’eixes que no et fan pensar excessivament però tampoc t’avorreixen.

Orient, Occident. Dues històries d’amor ha estat l’última tria que he fet d’aquesta escriptora, que m’ha ocupat bona part de l’estiu pel poc temps que darrerament li dedique a la lectura. Com bé diu el títol, es tracta de dos romanços situats l’un a Barcelona i l’altre a Palestina. Dues històries diferents protagonitzades per personatges diferents, però plagades d’uns paral·lelismes sorprenents i molt ben treballats. En Carles, un escriptor mallorquí que viu a Barna i s’enamora de na Lara, l’amor de sa vida. N’Aixa, una palestina de Jerusalem a qui li canvia la vida en conéixer en Tarik, activista per la causa palestina que viu a la ciutat veïna de Betlem. No obstant, el curs de la vida d’aquests quatre personatges es truncarà conforme avancen les pàgines del llibre, tot portant-nos a un final inesperat en el qual s’entrecreuen ambdues històries. Si haguera de posar especial èmfasi en alguna cosa d’aquest llibre, ho faria en com d’aconseguits estan els paral·lelismes entre les dues històries i també en el final, sens dubte sorprenent, si bé no massa feliç. Aquesta novel·la té uns aires a la que Janer va escriure uns anys després i amb la qual va guanyar el Premi Planeta 2005, i que a mi em va tindre capficada fa dos estius: Passions Romanes. Es tracta una vegada més de l'amor difícil, truncat i amb olor a mort. Perquè com diu la cançó, "ses coses no són fàcils per ningú". No contaré més per no desvelar la història als lectors d’aquest blog ni a ma mare, que ha decidit començar a llegir el llibre ara mateix.

Aquest escrit és també un intent de reprendre les ressenyes que vaig anar escrivint durant molt de temps en els meus blogs i que havia abandonat des de feia cosa d’un any. 

Fent nous camins

Hui que Víctor s'ha emportat l'ordinador per arreglar-lo sembla que és el dia que més ganes tinc d'escriure al meu blog, després de tant de temps. Serà que quan tinc l'ordinador, la màquina em roba massa temps; també pot ser que tinc tantes coses a dir últimament que mai trobe el moment de començar, o que Pere ha représ hui el seu blog abandonat i m'ha fet enveja. No ho sé, però la qüestió és que ací em trobe, davant d'una llibreteta de quadrts i un boli de Bancaixa (que porta per lema "compromís social", imagina si té anys), escrivint com quan escrivia un diari fa ja molts anys. 

Han canviat tantes coses en ma vida en els últims mesos que he hagut de deixar córrer el temps per assimilar-les, per assentar el cap mínimament. Fa un mes vaig arreplegar tot el que tenia a València i vaig tancar amb pany i clau la porta d'una etapa molt intensa però que, mai sabré si per sort o per desgràcia, ha acabat. Ara visc a Sella, on havia viscut sempre fins fa quatre anys, i en passar l'estiu la meua vida haurà de readaptar-se a les noves condicions del dia a dia del que ni fa carrera ni té faena (mai m'ha agradat això de ni-ni) en este poble.

Que ningú m'ho torne a preguntar, per favor: no, encara no sé què faré a partir de setembre. Un màster era una bona opció, però el sou d'una mare governanta (que no governa, sinó neteja) i el d'un pare la cristalleria del qual es debat cada dia entre la vida i la mort, no donen per a cobrir les elevades taxes de la universitat ni l'estada en una altra ciutat. I a vore qui es fia de les beques! (a qui, d'altra banda, he d'agrair quatre anys de carrera). 

Així que amb tot això ací estic jo, entre treballs temporals que res tenen a veure amb la meua formació i un dubte immens sobre el meu futur, i amb la intenció d'exercir la professió de periodista a poc a poc i a petita escala pel meu propi compte, de moment. Ara m'han donat, com caiguda del cel, una plaça a la Universidad Mayor de Santiago de Chile per al 2014, per a seguir formant-me. Però lamentablement, i a pesar de les ganes que tinc d'anar-me'n, és més que probable que per la situació econòmica a casa i les escasses ajudes públiques no puga cursar-la. Ja veus, serà que els meus pares són d'aquell grup que va malgastar diners quan la cosa anava bé. No, senyor Rajoy?

Sense més, mentre passen els dies jo sóc feliç ací als peus de l'Aitana, amb una tranquil·litat i una pau que mai no hauria trobat a la ciutat, i amb un temps lliure que vinc buscant des del dia en què vaig entrar al BEA, jo crec. La música, la ràdio, l'escalada, la Font Major i la meua gent m'acompanyen en aquest nou viatge. Perquè sí, encara que estiga aturada (en doble sentit), mai deixe de fer camí. I per acabar, si em premeteu, em desitjaré molta sort per al futur. I a vosaltres també, és clar!

P.D: Ara he recordat que a casa hi havia també l'ordinador de mon pare, que va heretar de mi (sí, en açò de les noves tecnologies les herències van a l'inrevés). Bon estiu!