Brutícia i desídia

Fa massa temps que no plou. L'altre dia van caure uns quants litres, però res comparat amb els que es necessiten per revifar la terra.  Crec que l'última pluja memorable que recorde a Sella és en Santa Cecília de l'any passat; és a dir, fa cosa de deu mesos. I això es nota en moltes coses: incendis, formigó calent, collites perdudes, la font major que no xorra, etc. 

Però en una altra de les coses en què es nota la falta d'aigua és en la brutícia que lluixen els carrers del poble. Com que sembla que la manguera no la coneixen massa a l'Ajuntament, en els darrers anys era l'aigua de la pluja la que netejava un poc la diversitat de carrerons i costeres que tenim a Sella. Perquè també li podríem dedicar un capítol a parlar i intentar esbrinar per què cada carrer està fet d'una manera distinta, més encara quan molts d'ells s'han renovat no fa massa. Però bé, deixem a part els misteris que segurament ens portarien massa temps de resoldre.

La qüestió és que d'un temps ençà comença a fer gonia passejar per Sella. Alguns amics que venen a la llarga ens han corroborat en les seues darreres visites allò que ja sospitàvem. "Este poble està més brut que mai, no?". Doncs això pareix: la merda se'ns menja, i la desídia també. Fa tres setmanes que s'ha acabat la fira de mostres, però al meu carrer encara hi ha una valla d'on pengen els cartellets de l'activitat. Tant de bo un dia d'estos s'apropen a llevar-los, i de pas porten una granereta per recollir les burilles de tabac de les últimes setmanes que, si han canviat de lloc, ha sigut pel vent. Perquè també és cert que els ciutadans d'este poble necessitaríem certa educació pel que respecta a la neteja col·lectiva: no tirar cigarretes a terra, arrepegar les merdes dels gossos, no apegar xiclets en les parets, etc. Però com que tampoc l'Ajuntament té pinta d'organitzar unes jornades sobre qüestions d'este estil, què menos que netejar-ho. 

Pel carrer de fora, de pas, podrien també buidar les papereres. Una d'elles té acumulades les merdes del meu gos -i d'altres- d'una setmana. I, digo yo, no deu fer massa gust viure en front d'un barrilet ple de merda. Per no parlar de la gespa artificil que algun il·luminat va decidir posar en el jardinet del carrer. Ahi caguen i pixen tots els animalets del carrer, un niu d'infeccions en tota regla. 

El tema de la brutícia és una cosa més que comentada ja per tots. Hi ha qui li posa remei casolà: Maria, la meua veïna, com moltes altres, s'agrana la part del carrer que li toca la casa. Però com bé diu ella, si ens ho hem de netejar nosaltres, per què paguem impostos?

Deveres que fa vergonya, però clar, entenc que si tu governes un poble des de la cadira cómoda d'una casa que ni tan sols està en el municipi, no te n'adones. Ni d'això ni de que, per exemple, entre els teus ciutadans hi ha un campió del món de pilota i una campiona autonòmica de caiac. Però ie!: "que visca Sella!".

Memòries d'Egipte. I part.

Sempre m’ha agradat pensar que sóc més mediterrània que europea. Veia evident que nosaltres, els valencians, ens assemblem més als algerians que als suecs, als grecs que als anglesos, als italians que als alemanys. És innegable que l’aire que bufa sobre esta mar oberta i alhora tancada ens aporta un nosequè molt particular. Sempre, o com a mínim d’un temps ençà ho havia sentit així, però no fou fins que vaig travessar la Mediterrània de punta a punta que ho vaig poder constatar més seriosament. Amb matisos, és clar.

Mai abans no havia estat al continent africà. La primera vegada que el vaig vore era de nit. Des de l’avió s’endevinava el litoral nord del continent, tot i que no podia reconéixer el país. Per lògica, suposava que era Egipte, la meua destinació. A través de les llums podia endevinar-se el contorn d’alguns pobles, ciutats i ports. La meua imaginació dibuixava al seu cap la realitat que podria haver-hi allà en fer-se de dia. En avançar un poc més cap endins, la negror més absoluta envaïa el paisatge nocturn. “Serà això el desert?”, em preguntava, tot imaginant l’avió sobrevolant un mapamundi amb zoom a la Mediterrània. En aquell moment em sentia realment emocionada, per veure Àfrica per primer cop i per tindre la sensació d’estar fent el que realment m’agrada: el viatge no el feia per vacances, sinó per fer d’observadora a les eleccions presidencials que tindrien lloc en uns dies. Les segones des de l’enderrocament de la dictadura de Hosni Mubarack durant el que fou anomenat la primavera àrab, l’any 2011.

D’Egipte em van sorprendre tantes coses que em costaria molt transmetre-ho tot ací. Però ho intentaré. Entre els apunts que vaig prendre a la meua llibreteta, en trobe un ben curiós sobre el café. “El café egipci es pren com m’agrada a mi”, apuntava. “Has de deixar-te el culet en la tassa. I, per cert, està boníssim: és aromatitzat”. I és que quan el meu company va tirar a acabar-se la tassa sencera, els egipcis que ens acompanyaven es van tirar les mans al cap. El solatge –que en queda molt- no es pot beure.

Una altra de les coses que més em va sorprendre és la conducció. Des que vaig posar els peus en territori africà que vaig patir molt més per la meua vida quan anava dins del cotxe que quan em trobava militars carregats amb metralletes. Les carreteres egípcies són l’anarquia absoluta, o més bé això ens sembla als que estem acostumats a una altra cosa. Cert és que El Cairo –on m’allotjava- està considerada una de les ciutats del món on pitjor es condueix, però també ho és que amb un temps allà una podria arribar a comprendre com funcionen les normes del tràfic. Qui mana és el clàxon: si pites, tens la preferència. I encara que no ho semble, la gent ho respecta. El resultat, però, és que dia i nit la ciutat és un seguit de pitits que se’t fiquen dins del cap i et turmenten fins que t’acostumes i formen part de tu. Les velocitats són extremes, i no és que els cotxes tinguen les majors seguretats. En vaig vore des d’alguns sense portes fins d’altres que les portaven obertes perquè si no, no cabien tots els passatgers.

Era difícil escriure dins d’eixos vehicles que anaven a 130 per hora per un carretera l’estat de la qual s’assemblava a la de la Font de l’Arc de Sella. I on, per cert, no és necessari dur cinturó. Però els llargs viatges fins les ciutats que visitàvem durant les eleccions eren dels millors moments per reflexionar. Aquests són alguns dels apunts que vaig prendre en un dels trajectes:

Les ciutats que veig a través de la finestra tenen unes particularitats precioses. En ataüllar-les, es veu una mar de casa de color roig rajola o gris ciment, coronades per diversos minarets que sobreïxen en el paisatge. A més, hui, a moltes d’elles hi volen milotxes. El nostre guia, un egipci cristià, ens explica que joves i xiquets competeixen per veure qui la vola més alt, i realment les altures que assoleixen són impressionants. No ens abandona en cap moment el soroll del clàxon, més necessari que el cinturó si vols conduir per ací. Des de la carretera es veuen moltes coses, i dos hores d’anada i tornada cada dia donen per a molt. Em criden l’atenció els cotxes colorits, amb sanefes i dibuixos. N’hi ha moltes i són molt més divertits que els nostres. La decoració de l’interior dels camions mereix un capítol a part. Una breu descripció: rococó, carregamenta i coentor. Pelusses, colors cridaners i brillantines. Per no parlar de les furgonetes diminutes o els minitaxi sense porta.

Pel que fa a les coses indispensables per a ser egipcis, resulta que una altra és menjar molt. Hui, que suposadament era l’últim dia de les eleccions -el govern acaba de decidir allargar-ho un dia més-, els nostres amfitrions de Kafr El-Zayat ens han convidat a un dinar que només puc descriure amb una foto -que ara no trobe-. I s’han enfadat amb mi per no acabar-m’ho tot. Són tan hospitalaris que els molesta que rebutges qualsevol cosa que et donen. I, certament, ens n’han donat moltes en estos dies. Quan li he dit al “gentleman” egipci que ens acull en esta ciutat –li dedicaré un capítol a part, perquè se’l mereix- que no podia menjar més, després d’intentar inútilment convéncer-me, ha tractat d’explicar-me una de les seues normes per a ser un autèntic egipci. Ha dit “Egyptian women” mentre feia senyes amb els braços –gesticulen molt- al voltant del seu cos i posant forts el músculs. I entre senyes i l’anglés que xampurreja, ha dit que les dones egípcies estan fortes, i després ha bromejat en àrab sobre això amb els seus companys. “We want to give you the Egyptian nationality, Laia”. S’han aprés prompte el meu nom, ja que ells tenen una expressió amb les mateixes lletres que usen sovint. Es podria escriure “iala”, i vindria a ser el que per als sellardos és “mone”, els valencians “au” o els estàndard “anem-hi”. 

Així que jo no puc ser egípcia, però a Javi sí que li cedeixen l’honor: s’ha menjat tots els plats i a més ha aprés prompte ha utilitzar bé el “salam alecum” o el “shucran” –ho escric com sona-, gràcies, entre altres. “Egyptian Carlos”, comenta entre rises el macarra baixet que també ens acompanya. Per a ells “Carlos” és el nom i “Javier” el cognom. Però de ves en quant l’anomenen amb algun mot paregut a “Javi”, perquè és el que em senten dir a mi.I mentre escric açò ens ha faltat l’aire per tindre un accident. Però el crack i alhora boig del nostre xofer ha salvat la situació. Akran, un egipci moré de poc més de cinquanta anys que s’encarrega de portar-nos a tot arreu i que ens ha ensenyat moltes paraules en àrab. Un home amb qui em sent molt protegida i de qui em farà molta pena acomiadar-me.

Del viatge tinc moltes més coses a dir, però aniré escrivint-les poc a poc que si no vos avorriré. Per ara, si voleu saber-ne alguna coseta més sobre la situació actual, en el darrer article que he publicat a la revista digital País Valencià, Segle XXI, podreu trobar-ne. Ací vos deixe l’enllaç: "La cara oculta del pla egipci per a Gaza" 

Fer poble

De fons sona el nou disc del Diluvi. El papa no el coneixia i mentre parlàvem de Carlos Fabra i aquells que tard o d'hora hauran de pagar pel que han fet m'ha vingut al cap la Cúmbia de la presó de Tibi. Ja fa un temps que la música substitueix les notícies a l'hora de dinar, més encara si l'àpat té lloc a les tres menys elquesiga, quan a la televisió o bé parlen d'esports o bé els programes del cor (qui els va posar eixe nom?) estan arribant a la seua fi. També, alguns dies, posem el programa de Cosins Germans, de TV3. Perquè sí, encara que ens la vulguen silenciar, nosaltres encara continuem veient-la. El concurs del Gran Dictat el papa no se'l perd mai. I no veges tu com s'apren!

Com bé diu la cançó i com ara parlàvem, els lladres i els llepons tard o d'hora aniran a la presó, o això esperem. A tots els porcs els arriba l'hora, i sincerament espere que no se'n salve cap. El que no pot ser, sentint-ho molt, és que alguns volgueu viure a costa de les desgràcies i la misèria de la resta. I no cal anar-se'n fins Castelló per trobar un cas com el de Fabra. Allò cert és que no és precís ni eixir del poble. Cert i trist, perquè aprofitar-se de la pobresa dels propis veïns per a fer-se d'or és molt trist.

Però sembla que alguns no tenen vergonya, i com que estes coses a voltes passen, se li haurà de buscar alguna solució. Tal vegada no farà falta anar als jutjats. Els polítics també són avaluats pel poble de ves en quant. A la llarga, sí, però cada quatre anys tenim l'oportunitat de fer-ho. Amb un vot podem castigar aquells que s'ho mereixen. I durant la resta del temps també podem intentar canviar les coses, o bé anant als plenaris de l'Ajuntament, posant queixes, fent oposició o simplement manifestant les nostres opinions, al carrer o a les xarxes socials. I sí, ja sé que sembla senzill, però moltes vegades, a nivell local i en pobles xicotets com el nostre, tot això costa de fer. 

Em venen estes reflexions al cap després de vore els carrers de Sella plens de merda; després de passejar pel que havia de ser la urbanització de Saleres, ara uns carrers buids i llejos on les herbes creixen entre l'asfalt. També quan llig paraules com les del periodista del Superdeporte Alberto Soldado, alabant el nostre Club de Pilota, tota una institució reconeguda arreu del País Valencià i que passa bastant desapercebuda pel nostre Ajuntament. Em pregunte, i sense ironia, si aquells que ens governen pensen que ho estan fent bé, i també què és el que entenen ells per fer poble. I tal vegada els ho podria preguntar en qualitat de periodista, però allò cert és que les vegades que hem intentat accedir a ells des de la ràdio no ho hem aconseguit. 

A través dels magazins de Cabiló Ràdio he tingut l'oportunitat d'assabentar-me de part d'allò que es cou per dins del consistori, i vos recomane escoltar-los tots, la vintena amb què ja contem, perquè és digna d'analitzar l'evolució de les notícies. Hi ha temes com el de la gestió de la brossa o la dissolució de la Mancomunitat de la Bonaigua que ens acompanyen des que fa any i mig vam encetar este noticiari. D'altres que ens persegueixen de fa dècades: el despoblament de Sella i l'esforç nul dels governants per facilitar als joves que es queden a viure ací. I sí, el poble és xicotet, però amb 1.800 euros al mes crec que es pot trobar temps per solucionar algunes qüestions.

En poc més de mig any tornarem a passar per les urnes. Serà la segona vegada que vote en les locals, i ho faré amb la mateixa il·lusió que la primera. Amb l'esperança que la gent es pare a pensar algunes coses abans de posar un paperet dins la caixa de vidre. Amb la seguretat que no hauré de tornar a escriure unes reflexions com les que em van vindre al cap després de les darreres eleccions. Que, per fi, la gent done veu a aquells que tinguen ganes de fer poble.

Pluja irònica

Sonen unes campanes. Les deu de la nit. Des d'esta casa s'escolten molt millor les de l'església de Benimaclet: la plaça queda molt a prop. La finestra està oberta i entra una gelor agradable. Mmmm...olor a banyat i aire fresc enmig d'un estiu iniciàtic que es presenta calurós. Ja és de nit, però el cel grisenc dóna una llum diferent als carrers. No hi ha lluna; tampoc estreles. 

"Ja no plou", diu una veu que acompanya la sensació plaent d'esta vesprada de pluja. Perquè la pluja, amb companyia, sempre mola més. Ja fa temps que han deixat de caure les gotes, però nosaltres estàvem immerses en els papers que tenim davant la cara des de fa unes hores. O això, o més bé dissimulem els nostren pensaments mirant les fulles. El balcó està humit, i la gespa que vam adquirir en Falles, més que resseca ja, ha engolit tota l'aigua i sembla una basseta. En mirar per avall, una cara coneguda: Alba, que passeja de sa (ma) casa a la nostra, com si estiguérem en un poble. 

Fa un dia de perros, que dirien en Sella. Però el clima acompanya la situació: ressaca santjoanera i època d'exàmens. I jo, que no en tinc, però que em sume al context per seguir sentint-me com si no passara el temps. 

Feia temps que no plovia. Esta matinada, quan he sentit caure l'aigua, he intentat arrimar-me a algú que no existia, però que els llençols i els coixins han intentat substituir. Sí, justament hui que no diria "deixa'm, que fa calor", em toca dormir sola. Ironies de la vida i d'este clima que tenim, que no plou en tot l'any i dóna la benvinguda a l'estiu amb un xàfec que ho ha deixat tot ben fresc. Sembla, la de hui, una nit d'eixes de finals d'agost en què la pluja anuncia el final de l'estació que tot just ara comença. 

Què coses.

Entre llibres X: Bogeries Meues, de Soledad Pérez

Acabar un llibre és com acabar una etapa. Com quan una decideix tallar-se els cabells perquè alguna cosa ha passat en sa vida. Les últimes pàgines sempre es lligen amb ànsia, i amb ànsia s'agafa el següent llibre, que amb tota seguretat s'obrirà immediatament després de tancar l'anterior, encara que passat això es quede una setmana oblidat dins la bossa o en la tauleta de nit. Però esta vegada jo deixaré passar uns minuts abans de baixar baix i agafar-ne un nou de l'estanteria.

El llibre que ara tanque és Bogeries Meues, de Soledad Pérez, una castelluda que fa uns mesos es va decidir a fer un llibre amb algunes de les entrades del seu blog. A Sole no la conec personalment, però d'alguna manera tinc la sensació de fer-ho per haver-la llegit i per tindre en comú l'amistat d'Agostí, qui me la va donar a conéixer i també qui em va fer arribar el llibre, amb l'ajuda de Núria. El recull de textos va arribar a mi ja fa un temps, però fins ara no havia trobat el moment de llegir-lo. Quan el vaig agafar i vaig mirar la contraportada, vaig sentir certa connexió amb les lletres allà escrites. Diu així: "[...] En el meu cas, escriure constituïa una necessitat, més que una moda. Acabava una etapa universitària i començava a endinsar-me en un món adult i real, lluny del pis d'estudiants en una ciutat que, a dia de hui, encara trobe a faltar".

Salvant el temps i les distàncies, poques paraules haurien pogut descriure millor el que sentia jo el passat mes de novembre, després d'haver deixat també València i de sentir-me més perduda que mai. Un al·licient per encetar un llibre que es llig fàcil i de manera agradable, i que sovint m'ha fet riure. Un acurat recull de textos que, a més, m'ha deixat algunes frases cèlebres, com ara que la diferència entre els pobles i les ciutats són els passos zebra. Enhorabona Sole, si és que algun dia lliges açò.

De punt del llibre m'ha servit el bitllet a Egipte, ja que la lectura la vaig iniciar en pujar a l'avió que em portava cap aquella aventura. Llegir eixes històries, no tan diferents de les que puga escriure jo, em van donar en aquell moment ànim per omplir la llibreteta que m'havia emportat cap a Àfrica i que vaig ratllar amb les meues impressions. Unes línies que ara, en caure el punt-bitllet del llibre ja per guardar, recorde que encara no m'he dignat ni a rellegir ni a publicar ací. 

De Blablacar i el Mundial

És divendres, divendres 13. Per a complir amb les prediccions, alguna cosa no eixirà bé hui. Al cotxe de Blablacar que compartisc en esta ocasió se li ha punxat una roda. La notícia ens arriba als de dins de manera curiosa: un altre vehicle que ens avança es col·loca just davant de nosaltres i, amb paper i boli, pinta quelcom i ens ho ensenya, unes grafies inintel·ligibles però que ens fan entendre que alguna cosa passa, més encara veient la insistència amb què les mostren. La primera impressió és que bromegen; la segona, que cal buscar un lloc on parar. El conductor, un alteà, mira al roda amb perplexitat. Mentre, dins esperem tres estranyes a les quals ja ens uneix alguna cosa més: una francesa que està de vacances, una ballarina i animadora dels hotels de Calp, i una servidora que es disposa a tornar a sa casa com cada divendres. I no es tracta del típic acudit. Dins de poc algú escriurà un llibre amb les històries de Blablacar: l'alteà, que porta un any utilitzant este servei setmanalment, ja en té com per a omlpir diversos capítols. 

"Sort que no és el meu cotxe", pense. "Ai de mi si haguera de canviar o arreglar alguna roda". Per sort, només cal unflar-la un poc i conduir amb compte. La francesa no acaba d'entendre què passa, però amb humor i paciència aconseguim explicar-li que ha d'avisar als que l'esperen: el viatge serà més llarg del que estava previst. Però per algun motiu, el trajecte es fa agradable, a pesar que tots els que estem dins som de "blabla" -ni "bla" ni "blablabla", ja m'enteneu, blablacareros-. Parlem el just i necessari. Xe, comença a ser divertit i tot.

Les dos passatgeres de darrere aconsegueixen arribar sanes i salves al seu destí. De camí a Benidorm, l'alteà em pregunta: eres muy futbolera? -perquè és un alteà que no parla valencià-. "No, la veritat és que no". "Pues menos mal". Són les 9 de la nit i està a punt de començar el futbol. Per suposat el tema ja havia eixit a relluir durant el viatge. La francesa, que estarà una temporada per estes terres, ha confessat que enguany donarà suport a Espanya, perquè així, si guanya, ho podrà celebrar bé. 

Després de sopar i carregar l'instrument i la carpeta de la banda baix del braç -és divendres-, pel carrer hi ha una remor constant. De les cases, que ja tenen les finestres i fins i tot portes obertes perquè fa calor, ix un so paregut que va acompanyant-me conforme avance pel carrer. Efectivament, és el soroll tan característic que fa la tele quan hi ha un partit de futbol. Que sí, encara que siga del Mundial i jugue Espanya, és el mateix. Eixa remor que, curiosament, a mi sempre em fa desconnectar de l'aparell. 

En la plaça uns quants valents han desafiat les normes prestablertes i s'han apropat a l'acadèmia per tocar quatre notes. No obstant, no és fins quan acaba el partit que comença seriosament l'assaig, per falta d'assistència. I és que algun dia algú m'haurà d'explicar detingudament este fenòmen del futbol que tant em costa d'entendre i d'empatitzar amb ell. I també perquè quan diuen "1-5" jo per dins faig "hihihi", amb certa picardia. 

Komfusió: de la terra

En les darreres setmanes he anat una assajant una pràctica que tenia ja oblidada: escriure a mà. A falta de temps per plasmar ací les idees que em passaven pel cap, així com per la necessitat de fer-ho just en el moment en què apareixien sense tindre un ordinador davant, m'ha fet omplir diversos fulls. Els dies passen i sembla que amb el bon temps i les hores de llum les idees flueixen més fàcilment.

I entre totes les coses que hi ha pels papers que ara desordenen la taula que inúltiment intente endreçar diumenge rere diumenge, quan torne de Sella, n'havia de triar alguna per a començar. I esta pense que és la primera, perquè com bé ens han ensenyat a la carrera, la proximitat sempre és important a l'hora d'escollir la notícia. 

D'Egipte vaig tornar fa poc més d'una setmana pràcticament directa a la meua comarca, la Marina Baixa -sí, jo sóc una altra dels mariners orgullosos- i sense voler-ho vaig xafar en poques hores els tres pobles que m'envolten: Orxeta, Relleu i Sella, com una dita popular, sempre un darrere l'altre i en eixe ordre; com un pack, tot i que ens pese i a pesar de les diferències. 

A Orxeta era el diumenge passat la Trobada d'Escoles en Valencià, i una representació artística sellarda va acudir per amenitzar part de la vesprada i de la nit: el grup de danses, Desermint i Komfusió. I mira que som dels pobles xicotets de la comarca...però dels més rics -i no parle de diners!- Allà es va traslladar gran part del poble veí: ballaores, músics, pilotaris i, per suposat, l'harem de seguidors. 

I de totes les participacions, la de Komfusió es mereix un punt i a part. Crec que eixa nit molts vam ser conscients de la gran tasca que està fent este grup en vore adolescents d'entre dotze i dihuit anys cantant de pe a pa cançons de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Paco Muñoz o Raimon. Músics d'una generació que, si a mi ja em queda llunyana, a ells encara més. Músics silenciats pels nostres governs i mitjans que difícilment arribaran a les oïdes dels joves de hui de no ser per la tasca que fa la gent com els components de Komfusió. Músics, per contra, imprescindibles. 

La veritat que en tots estos anys Komfusió ha aconseguit un fum de seguidors arreu de la comarca, i de diverses franges d'edat, com sempre es pot veure als concerts: des de la generació dels meus pares fins la dels adolescents. Ara, ja més consolidats que en els seus inicis com a Gatxull o Inseminació, és quan es veu el fruit de la seua llavor. Músics de nivell que prompte gravaran el seu segon disc en conjunt. Amics que gaudeixen damunt l'escenari i ens ho fan passar bé a tots, siga en el format que siga. I no només amb les versions: podríem dir que el seu hit és "Terra", una cançó originalment de Gatxull que amb el temps ha evolucionat. I és que "Terra", que ja s'aproxima al seu huité aniversari -recordeu aquells primers estius de piscina nocturna, persecussions i sequiot?-, no passa de moda al nostre territori.

Este dissabte per la nit els podreu vore en el mig any de l'Alfàs de Pi i el divendres dia 27 de juny estaran a l'auditori de La Vila Joiosa, en un concert conjunt amb el cor de les Talaies. Vos recomane que no vos ho perdeu!