De pas per la impresionant Costa Vicentina de Portugal

Portugal és un país petit de pobles amb cases petites i poques ciutats majestuoses. En la petitesa i l'aïllament de la porta d'Europa a l'Atlàntic resideix part del seu encant i la seua virginitat. Fa uns anys que em va atrapar, quan per una casualitat vaig decidir fer el meu Erasmus a Lisboa. Les grans decisions, que sempre es prenen amb una cervesa a la mà. La gran Lisboa, imperial, de llum rosada i carrers tortuosos, de costeres inacabables, baldoses amb senefes i, tot i la seua grandesa, de barris molt familiars.  

Però Portugal, relacionada iconogràficament amb el gall i la tovallola encara no sé bé per què, té moltes cares. Darrerament he conegut una de les més meravelloses: l'Algarve i la Costa Vicentina. L'algarve és la part més meridional, la costa sud de platges boniques i petites illes, tot i que una mica massa explotada turísticament. Sens dubte, la joia de la zona és la costa oest, que s'inicia al Cap de Sant Vicent (una de les quatre puntes de la península) i puja cap al nord. La Costa Vicentina, nom amb què es coneix aquesta zona, és la preferisa pels surfistes. Una zona escarpada i plena de penya-segats amb platges amagades i espectaculars, i el més impresionant: quasi verges. 

Esta nit hem dormit a un dels turons que donen a l'Atlàntic, sols, tranquils i veient com el sol s'amagava entre l'aigua salada de l'immens oceà, una imatge a la que no estem acostumats els mediterranis. Mentre observem l'ocàs imaginem com, dins d'unes hores, amaneixerà el sol a les amèriques, continent on hi seré en tan sols uns dies. Tan gran i tan abastable a l'hora, el món, hui en dia...

Ara, asseguts a la platja de Bordeira, les boires no ens deixen disfrutar de l'últim bany en aigües gelades. Els surfistes sortegen les ones amb la taula i el neopre. Cauen gotes, però tant ens fa. Tu em parles mentre escric, sense sabes que jo no t'escoles. Només t'observe mentre tu continues parlant, mirant la mar, amb la bromera reflectida als ulls. Els teus ulls blaus...

Al mapa marquem amb una estrela cada racó preciós, i quasi que no ens caben de tantes que n'hi ha. És difícil d'explicar la impresionant bellesa que naix de la combinació de la mar i la muntanya, d'una virginitat impensable a les nostres costes, de les platges que cada dia creixen i es tornen a fer petites amb l'ascens i el descens de la marea... Tal vegada unes imatges ajuden a explicar-ho millor.  

Parque Natural da Ria Formosa

Praia Olhos de Agua

Praia de Marinha

Costa de l'Agarve

Praia do Amado (Carrapateira)

Posta de sol a la Costa Vicentina

Costa Vicentina

Costa de l'Algarve

Praia do Amado (Carrapateira)

Costa Vicentina

Praia d'Odeceixe

 

Microdecisions contra el patriarcat

Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament. 

Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.

Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.

"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.

"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere". 

La casa de Lorca

Des d'aquella finestra escrivia el poeta. La vega a un costat, Sierra Nevada a l'altre. Les parets blanques, per a mantindre a l'estiu la frescor típica d'estos indrets. Horta, jardí i una era a l'entrada, com tota bona casa de camp. En alçar el cap de l'escriptori que tants versos ha acollit, un poster gegant de la companyia de teatre "La Barraca". I en la planta de baix el piano, on fins i tot Manuel de Falla va tindre el gust de tocar. 

La casa de Lorca manté encara a dia de hui certa essència i et trasllada per un moment a principis del segle passat. Des de fora, em recorda a qualsevol de les casetes de Sella: tan típica, tan normal. No obstant, les parets guarden records que només elles coneixen i que, gràcies a la tasca d'alguns, en l'actualitat se'ns expliquen en part a la resta de la societat. Sembla que d'un moment a l'altre vagen a desaparéixer tots els edificis que ara envolten el parc -que rep el nom del poeta- i des de la finestra de Federico es puga veure de nou la serra, o la vega ja inexistent, ocupada hui per una ruidosa autovia que trenca la tranquil·litat de la zona. A la cuina i al menjador encara es pot trobar la vaixella on l'artista menjava, o les peces que va brodar sa mare, Vicenta, qui dóna nom a l'horta. El dia de pluja no ajuda a imaginar les hores d'estiu passades entre aquelles sales, però tancant els ulls tot es pot visualitzar. 

Verde que te quiero verde.

Grandes estrellas de escarcha,

vienen con el pez de sombra

que abre el camino del alba.

La higuera frota su viento

con la lija de sus ramas,

y el monte, gato garduño,

eriza sus pitas agrias.

 La "Huerta de San Vicente" es troba en un enclau on un dia no existia l'asfalt. Allà passava els seus estius Lorca, amb les seues germanes i la seua família. Allí va organitzar festes i allí es resguarden algunes obres d'art que els seus amics li van dedicar, com alguns quadres d'Alberti. De família acomodada, el poeta va estudiar carrera contra la seua voluntat, tot i que li va costar deu anys llicenciar-se en Dret. No obstant, eren els versos i el teatre el que van ocupar el seu temps fins que un dia el van fer desaparéixer. A pesar del seu legat, encara a dia de hui no se'l pot vetlar perquè no es coneix la seua tomba natural, és a dir, el lloc on el van matar. 

Conten que un esperit ronda per la casa i que, de nit, es dedica a tocar el piano. Tal vegada algun dia s'escolte una melodia de jazz, que sembla que li agradava molt al poeta, o l'acompanyament d'un cante flamenco. Potser un dia l'escriptor ens faça saber, a través de melodies misterioses, què van fer d'ell els assassins que li van robar la vida fa prop de huitanta anys. Mentrestant, ens haurem de conformar amb fer-li un petit homenatge reconstruint la seua curta però valiosa història, i llegint les seues lletres. 

Violència sistèmica

Sent ràbia, sent impotència. Encara no ha arribat la meitat del documental, però no puc evitar pensar en qüestions pràctiques: com dimonis podrem aconseguir fer fora a tota l'herència franquista que envaeix el poder judicial, legislatiu i executiu d'aquest estat? I em pregunte també: la gent és conscient que es produeixen estes barbàries? O només es corre la veu entre un cercle reduït? I, si la gent es conscient, per què no fa res? I se m'ocorre, per començar, difondre-ho a través d'aquest mitjà, que sé que lligen persones a les quals tal vegada no els ha arribat per les xarxes socials, ni tampoc poden vore TV3 (enteneu ara també les conseqüències del tancament del repetidor?).

Parle de "Ciutat Morta", un documental estrenat a TV3 la setmana passada que fa palesa la impunitat de la policia a l'Estat espanyol, concretament a Barcelona en aquest cas. En resum, un audiovisual que relata com quatre joves innocents acaben a la presó per culpa de les mentires de les policia i paguen una pena que no els correspon, portant fins i tot a una d'elles al suicidi. A Barcelona, l'any 2006; és a dir, ara mateix. 

Mentre veig al documental em ve al cap una escena, probablement perquè ahir li l'explicava a un amic: la primera i única vegada que m'ha pegat la policia. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona lluitadora, però gens violenta. Però aquell 29-S de 2010 vaig cobrar, jo, innocent, en la primera vaga general a la qual asistia i convençuda que això de que els polis pegaven era una fal·làcia. Però no, la vaig tastar, a l'esquena, on teòricament no ens poden pegar, i després de passar la por i el dolor que provoca la impotència de no poder fer res contra qui té una arma, em vaig envalentonar. M'acompanyava aleshores el meu amic Jonàs, que en el carrer Colon de València em va convidar a retirar-me i deixar de cridar a la policia si no volia que la cosa empitjorara. 

La ràbia que sent en aquest moment és molt pareguda a aquella. No sé massa bé quines paraules la descriuen, però em sent petita, insignificant, sent que els que estem per baix som només una xifra, un cos inert i sense valor, per als que manen. Una sensació pareguda a la que tenia mentre corria pels carrers de València com una criminal durant la Primavera Valenciana fugint d'un exèrcit de policies armats de cap a peus i on les nostres armes no eren més que carpetes i bolígrafs. Com quan un altre dia de manifestació ens van acorralar i, mentre deixaven eixir les dones, escorcollaven tots els homes i pegaven a un amic. 

I en llegir-me, alguns podran pensar que tot això és una exageració, o tal vegada "collons, Laieta, quins amics tenies en València?". Però no, assegure que els que han portat vara, com jo, són gent normal i pacífica, gent que lluita perquè tota la resta de la societat puga tindre el que li correspon, i no com diuen ells "el que es mereix". Persones molt valentes que són capaces d'arriscar la seua integritat física per aconseguir pau i justícia en una estat que és realment el violent. Perquè com vam dir un dia, i com apunta la cançó, els violents són els altres. I perquè si no ens rebel·lem i desobeïm l'autoritat, una autoritat que ens mata, no aconseguirem mai canviar les coses. 

P.D: El documental "Ciutat Morta" es va emetre en TV3 fa dues setmanes, però un jutjat de Barcelona va prohibir que es vegera una part. La censura sempre té una explicació, i sobren paraules per a entendre-la. A l'enllaç que he penjat el podreu vore sencer. Difoneu, per favor. 

L'home de camisa blava, jaqueta fosca i corbata rallada que ignora el món

Com si d'una processó es tractara, l'home amb camisa blava, jaqueta fosca i corbata ratllada fa cada dia el mateix recorregut. Religiosament ix de sa casa, creua el carrer, segueix a la dreta i travessa l'avinguda gran fins arribar al lloc de treball, deu minuts després. Pel camí, també religiosament, hi ha qui destorba el seu pas accelerat de bon matí. En arribar a l'avinguda, hi ha tres punts crítics que passa ràpidament i amb la mirada fixa en l'horitzó, sense mirar ni a un costat ni a l'altre.

 

Es tracta de persones que demanen al carrer: unes des dels portals, altres assegudes a terra. La primera que es troba al seu pas és més orgullosa, més silenciosa: no demana res, només espera que la gent li done alguna cosa dins la seua gorra posada cap per avall a la punta del portal on es troba ell. Una gorra que fa conjunt amb la resta dels complements que porta l'home: tot es de la marca España, de "la roja", de la selecció. Perquè aquest espanyol -orgullós com a bon nacionalista- vol destacar la seua diferència respecte als dos que vindran després: ell és d'ací. Una raó de pes per alguns, de menys valor per a altres; al nostre protagonista tant li fa: alça el cap, ignora l'humà i continua el camí.

 

El següent en el trajecte se situa directament al terra, a la vorera de l'avinguda gran. En aquest cas és una dona, pel seu aspecte i accent diríem que d'algun país del centre o est d'Europa. Aquesta, menys discreta, demana a viva veu l'ajuda de les persones, asseguda sobre una manta i amb pocs complements. És major,deu tenir prop setanta anys; tal vegada menys, segurament la vida l'ha castigada bastant. Però al senyor de jaqueta fosca tampoc no li importa aquesta conciutadana que sol·licita auxili dia rere dia al carrer, en un lloc on alguns quasi la trepitgen i d'altres canvien de vorera per no passar pel seu costat.

 

Només uns metres més endavant es troba el tercer i darrer obstacle en el camí del treballador -perquè ell sí que ho és, de treballador, no com aquells que demanen-. Aquest és africà, i bastant més jove que la dona anterior: segurament el més jove dels tres. Habitualment s'asseia a la porta de l'església de l'avinguda, però sembla que darrerament li han cridat l'atenció i, com la seua companya, també seu a terra. "Ayúdame por favor, señora, señor, qualquier ayuda es buena. Buenos días señorita, ayúdame a salvar a mi familia. Que Dios le ayude señor, que tenga un buen día". Però al senyor que es dirigeix a la seua oficina amb la corbata ratllada no li arriben les paraules, perquè fa l'oïda sorda i mira endavant com qui no veu més enllà de l'horitzó. 

 

Altres, com jo, entrem a classe amb un remordiment infinit per sentir-nos corresponsables de la pobresa d'aquesta gent i sense saber massa bé què fer per ajudar-los. I ens taladren eixes paraules.

 

 

La generació dels precaris

Som la generació dels precaris. Molt preparats, molt creatius, que hem recorregut món i tenim uns estudis que superen els dels nostres pares. Però som precaris, sí senyor. Som una generació que hem nascut tenint-ho tot (massa) per arribar a un punt de no tindre res. I no tots, està clar. Parle d'aquells que som fills d'obrers, agricultors i gent de tercera per al sistema. Alguns hem tingut la sort d'anar a la universitat; d'altres no podran ni accedir-hi després de les grans retallades en beques i la pujada de taxes que han portat a terme els nostres governants. Als quals, per cert, l'Educació no és que els importe una merda, és que preferixen que no accedim a ella: com menys sabem, més controlables som, així que no cal ser massa llest per a fer la regla de tres. 

Som una generació a la qual no han preparat per a veure als pares aturats, potenciant la seua inventiva per a traure un negoci de baix de les pedres -i en negre, sí, en negre-, tirant-los de la casa que estan pagant des d'abans que nasquérem o compartint pis amb gent amb situacions similars. I nosaltres, que estem mooolt preparats, com bé ens repeteixen constantment, ens trobem en una situació un poc dantesca. Amb una carrera baix del braç, o sense ella, no és que hem de potenciar també eixa inventiva per a tirar endavant, sinó que ens veiem en la tan normal situació d'haver de buscar feina per a sobreviure. Una feina, per suposat, per a la qual estem sobrequalificats (no feia falta que haguérem estudiat tant) i per la qual, massa habitualment, ens paguen una misèria. Però ho acceptem, i encara donant gràcies: no ens queda altra opció per a sobreviure. 

Passem la setmana o buscant feina o en la feina precària que ens roba molt temps però ens dóna pocs beneficis, i arriba el cap de setmana i, a pesar d'haver treballat durant cinc dies seguits, ens sentim malament en demanar una cervesa i pagar dos euros per ella. Ens sentim culpables, perquè estem vivint "per damunt de les nostres possibilitats". Però ens fem la cervesa, perquè ens ajuda a portar-ho tot un poc millor i a socialitzar amb els amics. Després ja restarem eixos dos euros de la compra, que la fem, per cert, analitzant el preu per quilo de tots els productes del supermercat.

Després, per aquells que estudien i treballen, arribarà l'època d'examens i hauran de deixar-se'n algun, perquè els que no treballen ho saben: segons a quines titulacions, cal dedicar-li moltes hores. Aleshores, l'any vinent, l'Estat determinarà que eixes persones no tenen dret a cap beca malgrat que no són autosuficients i que tenen els dos pares en l'atur: "perdona, no has superat el 80% dels crèdits". I sí, encara que no vos ho cregueu, existim les persones que no podem estudiar sense beques, no és només una història dels sindicats. 

Mentrestant, a la premsa i la televisió hem d'escoltar dia rere dia la de milers de milions que els polítics han robat en els darrers anys, una quantitat de diners que a nosaltres ens donaria per a viure mil vides. Observar la mala educació d'alguns regidors i la falta de respecte dels diputats. Estudiar les injustícies i assumir que serà molt -moltíssim- complicat canviar aquest món en els anys que venen, perquè els que estan dalt no pensen deixar-nos fer-los fora. I encara hem de tolerar les opinions que diuen que si estem malament és perquè volem, que si tenim depressió intentem buscar-li solució i que si marxem fora de la nostra terra és perquè ens dóna la gana.

Però al capdavall sobreviurem, perquè és cert que som creatius, que hem inventat alternatives en tots els àmbits i que tard o d'hora trobem la manera d'eixir-nos-en. A mi, per exemple, després d'un dia de feina precària i gens relacionada amb la meua titulació que no em dóna per a més que per a pagar-me el lloguer, escriure m'ajuda a canalitzar tota la meua ràbia. O això, o agafe una metralleta i comence a pegar tirs.

Granada

Llum tènue, l'olor de l'encens recentment encetat i la música d'una fadista coneguda recentment. O mar fala de ti, diu la cançó, tot i que ací no hi ha mar. És la primera vegada que visc tant lluny de l'aigua salada, però de moment no suposa cap trauma. Perquè, tot i que situada entre montanyes i no massa gran, Granada és una ciutat oberta. A més, des d'este escenari on ara em trobe puc observar les teulades del barri, i eixa sensació de poder volar per damunt d'elles em dóna llibertat. El plànol el completen una planta que des que vaig arribar cuide com si fóra la meua filla sense massa bons resultats i el soroll de la rentadora que trenca l'harmonia del moment. No tot podia ser dolç. 

Malgrat això, sí que és dolça la sensació d'habitar esta ciutat. Una ciutat tranquil·la i alhora amb molt de moviment, amb diferents barris quin amb més encant que l'altre i amb l'aura i el pes de la Història, en majúscules, que la fan més especial. De carrers estrets i tortuosos que, he de reconéixer, el primer dia em van fer perdre el nord mentre buscàvem aparcament (missió impossible). I mira que ens havien advertit: ací, el cotxe, no fa falta. Però d'eixa sensació d'estar completament desubicada que vaig tindre quan vaig baixar de l'auto per primera vegada ja en queda ben poc. Granada mola, i tal vegada és que idealitzem tots els llocs on anem, però tant fa. 

A l'alegria d'haver trobat una gran ciutat -i no pel tamany- es suma la d'haver anat a parar a un màster que em motiva tant com poques classes de la carrera ho han fet i de poder gaudir d'una activitat cultural i acadèmica molt interessant. I també la tranquil·litat, la calma i la diversió de saber qui m'acompanya en esta aventura. A més, les amistats recentment articulades prometen molt per descobrir tots els secrets d'este indret al ritme del jazz, el reggae i el flamenc. Unes coneixences que d'alguna manera ajuden a recordar les arrels d'una i la trajectòria passada -València, Lisboa- que algun dia tornarà a ser present. Mentrestant, i si el fred no m'enterra, gaudirem de l'ocasió.