Lletres de temps passats

Obrir calaixos i carpetes i trobar-se escrits de fa anys que mai no van eixir de l'habitació. Passat el temps, vista la curta vida en perspectiva, les emocions passades fan més gràcia. Ací unes paraules de fa uns anys, no recorde ni quants; eixa sensació estranya d'aquell que sap que alguna cosa s'acaba, de manera premeditada. 

No et veig, però el teu alè em delata com de propers estem. Fa uns minuts que dorms, i m'agradaria observar-te: és un dels plaers més grans, vore't dormir plàcidament. Però tot és fosc. La teua respiració profunda em fa somriure; això rei, no és roncar, per molt que tu t'entestes en fer-me creure que les nits que estic constipada ronque. No estic massa còmoda: l'estanteria que em queda damunt em limita les possibilitats de moviment, i a més no m'agradaria despertar-te. Estic cansada, potser si tanque els ulls m'adormiria, però no és això el que vull. Vull alçar-me i marxar, perquè demà quan despertes ja no hi seré. 

M'has tornat a deixar a la banda de dins del llit de noranta i eixir sense despertar-te és pràcticament impossible; però a la fi, ho aconseguisc. Abans de marxar et faig un petó suau, quasi imperceptible, a la galta dreta. Espere que aquesta nit ens trobem als somnis, perquè serà la darrera vegada que ens vorem al llit. 

Un pas per El Temps

(Escrit el 27.03.13)

No sé quan va ser la primera vegada que vaig obrir la revista de El Temps ni quan vaig començar a tindre constància de la seua existència. La tinc en la memòria com si haguera estat sempre ahi, com un referent transmés pels pares, tan essencial en aquest país. Recorde no fa tants anys, un dia en Ontinyent, que vaig parar a postes a comprar-la, orgullosa de tindre-la entre les meues mans. No imaginava aleshores, ja estudiant de Periodisme, que algun dia tindria l'oportunitat d'escriure en ella.

Em vaig emportar una grata sorpresa en setembre quan, en publicar-se les llistes de les empreses on havíem de fer les pràctiques, hi figurava Edicions del País Valencià, és a dir, El Temps. Vaig tindre pocs dubtes: una oportunitat -de les poques- d'escriure en la meua llengua i en una revista que passats quasi 30 anys de la seua primera publicació continua sent un referent per a molts. I allà vaig anar. 

Hui he abandonat aquella saleta del tercer pis de l'Octubre, al carrer Sant Ferran, que el setmanari té per redacció. Curiosament hi estaven tots els companys en una vesprada d'abans de vacances en què sempre es tanquen els temes amb el temps molt just i els ànims crispats. En eixir de l'edifici, després d'acomiadar-me de tots, m'he mirat el carrer, tan trepitjat estos i altres mesos, i he agafat aire d'una manera diferent a com ho havia fet fins ara. En necessitava, d'aire, en trobar-me amb la sensació que una cosa acaba -una altra més- i no en comença cap de nova. Se m'ha fet un nus a la gola quan Violeta, companya de la redacció, m'ha preguntat què faré l'any que ve. La incertesa fa vertigen. 

A pesar que necessite les hores per poder acabar la carrera enguany, m'ha fet pena abandonar aquella redacció on he aprés moltes coses i on algun dia m'agradaria poder tornar a seure. N'he aprés de periodisme, especialment pels companys de pupitre. Però també sobre la història del meu país. Ara que ja acabe, puc confessar que el que més m'agradava era escriure la secció dels vint anys, que m'ha permés llegir durant sis mesos el que va ocorrer als Països Catalans l'any 92-93, del que en la meua memòria de vint-i-dos hiverns no hi queda cap record. 

Hui, precisament hui que es compleixen vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, he tancat una altra porta. I ho he fet escrivint sobre el poeta, breument, sí, però...on anava a poder escriure jo sobre els grans del nostre país? On anava a trobar un mitjà que dedicara dues portades seguides a Estellés i a Raimon, per exemple? Tot s'acaba, i darrere d'unes coses en venen unes altres. A pesar de la por que em recorre en no albirar un determinat futur proper, acabe amb la plenitud d'haver-me format encara més com a periodista i com a persona, i amb la certesa que, més tard o més prompte, això em servirà en la vida. 

Tres

Ereu tres. Asseguts en una taula de la Facultat de Geografia i Història, cap al fons a l'esquerra, prop de la terrassa. Reieu, reieu molt, com soleu fer sempre. Des d'una altra taula vos observava vergonyosa, que aleshores encara ho era molt, i tímidament vos somreia. Em vas fer una senyal, tu que em coneixies més, perquè anara a seure amb vosaltres. Era primer de carrera, diria que sobre abril. Quasi set mesos junts en classe i no havíem creuat més de quatre paraules. Però nunca es tarde, que dice el dicho. Va ser a través d'una cançó de Los de Marras que vam connectar. "Sexo en la calle"; què rebels, valents i liberals cantant-la a la cafetaria d'Història. Si ens vegérem per un foradet ens pixaríem de la risa, ara, passats uns anys, que ja no ens assustem de res. No puc evitar somriure encara ara quan recorde aquell moment, pràcticament acabant-nos de conéixer, cantant "Sexo en la calle" a grito pelao. Un migdia qualsevol en la cafeteria d'Història, com tants altres n'han vingut després -i els que ens queden-. 

"Esta xica pareix basca -va dir algú- té pinta d'etarra". I de nou la risa, que la teniu tan fàcil i tan apegalosa, i jo rient com una idiota les vostres tonteries. "Festejando las gracias", que diria la bibliotecària rància que tant de carinyo ens té, especialment a algun de vosaltres. A través dels festejos i les tonteries diverses ens vam anar coneixent, i vam descobrir que érem més semblants del que podia paréixer. Hores de biblioteca absolutament perdudes, voltes en cotxe per València amb la música a tota veu, visites a cases d'uns i d'altres, viatges, somriures, confessions, burles -sobretot cap a mi-, tristeses, plors, abraçades... Costaria molt fer un recompte de tots els moments que hem passat junts, i és impossible endevinar tots els que ens queden, que sens dubte seran molts -ho seran, no?!-.

L'altre dia, mentre feia un dels tants viatges en tren cap a València, tots tres em vau escriure, cadascú per la seua banda, però quasi alhora. Connexió, que se li diu. Això que saps que l'altre necessita unes parauletes, i ho vau encertar. Sempre esteu a un tir de pedra quan se vos necessita, i la veritat que això s'agraeix. Sou uns nyonyos tots tres, tot s'ha de dir, a pesar del que vulgueu aparentar. Carinyosos i dolços com la mel, encara que siga en privat, sempre a temps per donar una abraçada sincera i forta. Sí sí, vosaltres, no vos feu ara els despistats. 

Com al vers dels amants d'Estellés, no han passat massa anys, però sí moltes coses. També hem fet de València la nostra, de la Universitat la que volem. Hem cultivat el saber i hem acabat, d'això no fa tant, tancant el Standby amb una ceba monumental que a penes ens permetia matindre'ns drets. Quants sopars al Planeta, quantíssimes nits al Glop, vesprades a l'adr, fins i tot hores de sofà compartides. Qui ens pot llevar tot això? Ni el temps ni les ganes, si les tinguérem, ho esborrarien. Potser algú donaria les gràcies a Déu per haver-nos fet coincidir en el camí, però com que jo no crec en eixes coses, vos les donaré a vosaltres per tot el que abans he escrit. 

Febrer 2011

Gener 2012

Novembre 2012

La València d'Estellés

Mai no havia estat en aquell carrer
Carrer de Cabillers, del vers d'Estellés
que sempre havíem confós amb Cavallers,
tan emblemàtic també.

He passejat aquell carrer imaginant Ausiàs March,
colpejant-se el pit foscament, com al vers d'Estellés,
i al costat de vosaltres he descobert una ciutat
amagada i desconeguda encara.

Hem escoltat tots els versos i hem recitat,
a la llum del matí de València hem recitat Estellés,
i l'hem imaginat bevent conyac tot sol a sa casa,
esperant la Isabel, quina estampa.

Hem volgut cantar València d'una manera humil.
I tots i cadascun ens hem sentit els amants d'Estellés,
que en tota la ciutat no n'hi ha com nosaltres,
i que feroçment ens amem del matí a la nit.

I en un de tots els llocs emblemàtics que hem recorregut
hem escoltat d'una altra manera la història d'Estellés,
de la boca d'una altra Isabel, que porta l'herència del poeta,
al rostre i a la sang.

Barcelona

Un home agafa una guitarra. La gent camina i passa sense més pel seu davant, sense esperar cap nota. No hi ha cap concert, però un home agafa una guitarra i toca. Uns quants turistes l’observen des de les grades del davant, com si es tractara d’una espècie de teatre a l’aire lliure. Al so d’una cançó de Sabina que ara no recorde, jo em sume a aquesta estampa des d’un espai reservat i un poc apartat, intentant no deixar el paper de mera observadora.

Barcelona s’obri als meus peus. Grandiosa, lluminosa, de vegades caòtica si la mires des de dalt. La mar, a dures penes la veig. Just a l’altra banda, el sol comença a pondre’s, deixant el característic color rosat del cel a l’ocàs. La Sagrada Família en miniatura, una plaça de bous convertida en centre comercial i uns quants edificis que ressalten per sobre de la resta. A la meua esquena, el Museu Nacional d’Art de Catalunya. En la llunyania intente endevinar els indrets que he xafigat altres vegades. Al meu davant, carrers plens de records que no em pertanyen però d’alguna manera també sent meus. Entre el món i jo, només una guitarra i unes quantes cançons. “Si tu me dices ven...”

El músic somriu constantment a pesar que moltes vegades ningú aplaudeix les seues melodies. Xinesos, anglesos i d’altres nacionalitats, la majoria del públic efímer i casual que li toca en cada peça no coneix la meitat de les cançons que interpreta. Jo, en canvi, les conec totes. I tampoc no les sent meues, ja que són més d’una altra època, d’una altra generació; però algú, un bon dia, me les va ensenyar i no puc evitar cantar-les en veu molt baixa. Però el músic m’ha vist, i no ha pogut evitar somriure; un somriure d’eixos apegalosos, que inevitablement s’enganxen. He somrigut, mirant Barcelona, imaginant-vos pel final del Paral·lel, on m’expliques que fa molts anys hi habitàveu. I què llunyans érem aleshores, que jo ni tan sols existia en l’imaginari de ningú. I mentre intentava endevinar-vos corrent pels jardins que em queden sota les sabatilles groguenques, no he pogut evitar somriure encara més. “Ella em va estimar tant; jo me l’estimo encara...”. Tot deixant passar les hores, pense en com d’apresurats vivim i en quant de temps feia que no podia estar sola, tranquil·la, deixant córrer el temps sense més.

Barcelona, Barcelona. La visita obligada és cada vegada més especial, i cada viatge em deixa amb ganes de descobrir-ne més i més. Desmitificada, això sí. Una ciutat com una altra, m’imagine, però amb un significat especial. Una vegada més, fins aviat. 

Els estudiants resignats

Senyores i senyors, ja s’han convocat, per fi, les beques per a estudiants universitaris de la Generalitat Valenciana. Quatre mesos després de l’inici del curs, no està malament. A partir d’ara, tots aquells que tenim dificultats econòmiques per a pagar-nos un curs de la universitat –que no som pocs-, podrem omplir papers i enviar-los a la Consellera d’Educació perquè els guarden en un calaix durant una bona temporada. Perquè sí, la convocatòria arriba tard, però per a la resolució encara haurem d’esperar més. Per posar un exemple, les beques del curs anterior (2011-2012) es van resoldre a l’inici d’aquest curs. Que algú m’explique com s’entén això. És a dir, que jo –un jove qualsevol de hui en dia-, que visc fora de casa, que tinc algun membre de la família en l’atur i que, evidentment, no treballe, he de carregar les despeses econòmiques que suposa el desplaçament fins la ciutat on estudie, el menjar de cada dia, el lloguer del pis i el material d’estudi, i fer tot el curs en eixes condicions. I ja el curs vinent, si de cas, em diran si em donen o no la beca. Potser he hagut de demanar un préstec per poder fer el curs anterior, a l’espera, és clar, que la resposta siga positiva. Però això mai se sap. I si no me la donen, què faig? He de pagar una matrícula de 1.200 euros (en el cas de les carreres més barates) que no tinc. Me’n torne a ma casa, amb tot el curs fet sense que quede constància perquè no puc pagar la matrícula, i a més amb un deute amb el banc? Per a més inri, potser la Conselleria em diu que sí, però uns mesos després se n’adona que no té diners i decideix canviar els criteris d’adjudicació de les beques, com ha passat enguany. Aleshores em diuen que s’ho han repensat, i que no, que no tindré beca. Ah! I que tinc dues setmanes per a pagar la matrícula del curs anterior (estem en desembre de 2012, i estic pagant la matrícula de setembre de 2011. Increïble!).

Doncs sí, senyores i senyors, tots eixos destrellats són els que ocorren a les nostres universitats. Encara ara s’omplin la boca dient que han augmentat l’import destinat a beques en un nosequant per cent. Però esta gent coneix la vergonya o ens pren per imbècils? Bé, cert és que de vegades ho semblem, d’imbècils, perquè a estes altures i tal i com estan les coses no sé com encara no ens hem tirat tots al coll dels polítics i dels responsables de l’actual estat de la res publica. La situació és insostenible i els estudiants continuem anant cada matí a la biblioteca com si no passara res, a estudiar per a passar els exàmens. Que d’altra banda ho entenc, perquè si suspenem més d’una assignatura l’any que ve no cal ni que demanem la beca. Així que cada matí ens alcem del llit i correm a la biblioteca per agafar un lloc a corre-cuita. És digne de vore el moment en què s’obrin les portes: no vindrien mal unes classes de civisme a la universitat. Tots corrent en busca d’un lloc on poder posar el cul durant tot el dia, mirar els llibres i l’endemà, vomitar-ho tot a l’examen. No ens queda altra, la falta de diners també fa que no es puguen obrir tantes biblioteques com ens agradaria i hem de lluitar contra els nostres companys per aconseguir una cadira. Ja sabeu, la Fórmula 1 és més important, així que a estudiar, a casa, xiquets. Ah! I cal guardar recursos per a les beques dels estudiants de les universitats privades, és clar.

Potser sí que ens queda altra opció més enllà de la resignació amb què acceptem les normes que se’ns imposen. Potser si deixem de banda els apunts i eixim al carrer canvie alguna cosa. Al cap i a la fi, si ho férem tots ni tan sols hi hauria exàmens. Però no, no ho farem, per a què enganyar-nos. La gent no és ni tan sols capaç de perdre una classe per anar a una vaga. És això el que ens han ensenyat, és això el correcte: empassar-nos tot el que ens donen, estiga bo o dolent. Tant fa que ahir, bon matí, detingueren un company quan anava a la feina per haver participat en la vaga del 14N. “Alguna cosa haurà fet”, diuen. Sí, el mateix que jo, i que tots els que aquell 14N vam eixir al carrer: protestar, queixar-se, no resignar-se. Que ens detinguen a tots, sí senyor, que nosaltres som el vertader problema d’aquest sistema! Als lladres que ens han portat a l’actual situació que els deixen a casa, que ells no se’n deuen res de tot el que està passant.

I ara, després d’escriure açò, continuaré estudiant per a l’examen. La xica del meu costat em mirarà malament per estar ocupant un lloc a la biblioteca i dedicar-me a escriure al blog en lloc de llegir els apunts. Enguany acabe, i tindré un títol baix del braç i poca cosa més a fer. Almenys, això sí, no em quedarà la sensació de no haver fet res per intentar canviar les coses. Sense massa èxit, tot s’ha de dir. En la consciència de molts pesarà no haver eixit al carrer ni un dia quan açò s’enfonse del tot (i no queda massa). Sort a tots!

Oxitocina gratuïta

Mai n'havia sentit parlar sobre el perill de l'oxitocina gratuïta. Ni tal sols de l'oxitocina. I la veritat és que si conéguerem els seus efectes aniríem més amb compte i segurament seríem més feliços. Aquesta hormona, per als ignorants com jo, és la que segreguem en grans quantitats durant l'orgasme i també la responsable del sentiment d'afecció. El llibre que llig ara diu que si hi haguera una hormona de l'amor, seria l'oxitocina, perquè és la que juga el paper més important en les nostres relacions amoroses. Fins ací tot correcte, no necessitàvem saber de la seua existència per a sobreviure.

Però l'oxitocina també apareix quan no la necessitem. Una cançó, una imatge o un record ens fan segregar-la en moments en què pot tindre un efecte contrari i funcionar com una droga dura en un moment en què estem intentant desenganxar-nos. Un exemple pot ser el del jove que escolta sense parar una cançó que li recorda a algú que estima i ja no li correspon. El jove escolta la cançó una i una altra vegada, mira les fotos de l'altre, pense sempre en ell...i segrega una hormona que no li servirà per a res, perquè mai no estaran junts. Doncs bé, si ens ho explicaren, potser evitaríem segregar-la. Oxitocina gratuïta, per a què? Per a això paga la pena que ens conformem amb la dopamina, que no és de l'amor sinó del plaer, i no ens lligarà a ningú ni ens farà plorar massa.

D'altra banda, també és interessant conéixer el funcionament d'aquesta hormona per a saber que, per a mantindre l'afecció, és important tindre-la sovint en nivells alts. A través de l'orgasme o altres pràctiques que s'hi aproximen és com aconseguirem estar sempre “posats” d'aquesta droga i continuarem “enamorats” de la persona que ens fa segregar-la. Perquè al contrari de la dopamina, l'oxitocina sí que centra la nostra atenció en una persona concreta. I què dir-ne de la serotonina, important en les agressions, la temperatura corporal, la sexualitat, l'apetit, l'humor, la son, la ira i la depressió?

La veritat que, repetisc, la nostra educació en ciència hauria de ser molt major, tot i que saber massa pot arribar a ser paranoic. Ara, que sonava Papa cuéntame otra vez d'Ismael Serrano a Ràdio 3, m'imaginava els meus nivells d'oxitocina disparant-se amb gran rapidesa. No sé ni com ni per on, perquè si sóc sincera no en sé res sobre les hormones. També després de llegir altres capítols del llibre em pense que ja no puc decidir jo sobre les coses que faig, o que els meus gustos venen més determinats per les circumstàncies que per la meua personalitat. Però, com diu l'autor en la introducció, “una vida sense ciència és com una vida sense música. Pot ser igualment meravellosa, però sens dubte desaprofitem una de les seues grans ofrenes”.

Per als interessats, “El ladrón de cerebros”, de Pere Estupinyà. Gràcies pel descobriment.