Beneït balcó

M'arrape als llençols taronja com cada nit. Deixe caure el cos cap per avall, amb els pits xafats sobre el mateix llençol de color taronja. El cap de costat, ara mirant la paret, ara mirant la tauleta de nit, recolzat en el coixí de color verd. Em gire lentament, i mire l'habitació de fit a fit. Amb tantes coses, sembla que s'ha fet petita. Un dia d'estos m'hauré de decidir a aclarir-la un poc. Les parets, de color lila, ja fa un parell d'anys que estan badant-se, però a tot s'hi acostuma una. A les estanteries ja no em caben més llibres; me'n cal una altra. Però em promet que aquesta no la ompliré amb figuretes i trastos inútils. 

Al costat de les estanteries, les orles de l'escola i l'institut. Hauré de fer lloc per a la de la universitat, ja no em queda tant per tindre-la entre mans. I més a l'esquerra -a la meua esquerra- unes cortines un tant infantils que em va cosir la meua àvia amaguen el meu balcó. Beneït balcó, petit però útil. Un balcó senzill, sense cap planta ni decoració. Tal vegada un balcó un poc trist, però el meu balcó al cap i a la fi. El pulmó de la meua habitació. La meua eixida i relació amb el món exterior des de ja fa anys. Un balcó que em sorprén de tant en tant, des d'on mire la pluja que tant m'agrada. La meua inspiració. El mire. Els vidres estan bruts. Hui he deixat els portons un poc oberts i entra la lluentor de la farola que no fa tant han col·locat al costat del balcó. Espere que no entre cap lladre.

M'arrape als llençols de color taronja com cada nit i, mentre els olore buscant la flaire de la suor d'altres nits, mire el balcó. Ja és hora de canviar eixes cortines.