Són les huit i mitja i sona el despertador. Obri els ulls ràpidament, en un acte reflex, i després de reaccionar, l'apaga. "10 minutets més", pensa, tot sabent que eixos deu minuts seran més de mitja hora. Ja fa un temps que s'ha acostumat a posar el despertador bastant minuts abans de l'hora a la qual ha de llevar-se. No recorda en quin moment va agafar eixa punyetera mania, però ara no hi ha manera d'alçar-se a la primera.
Un altre dia, es fan les huit i mitja i torna a sonar el despertador. Aquell dia, però, l'ha deixat lluny del seu abast, per obligar-se a alçar-se. En obrir els ulls, troba un braç recorrent la seua cintura. Dormia mirant cap a fora, com sol fer, d'esquenes a l'altre. No és ella qui s'ha de llevar d'hora, però igualment s'alça i apaga l'aparatet ditxós. "És l'hora". El braç, càlid i dolç, torna a recórrer la seua cintura quan torna a ficar-se al llit tot adoptant la posició fetal. Un soroll suau, que emana de la boca de l'acompanyant, li dóna a entendre que tant fa quina hora siga. Respira fons i li agafa la mà, i apreta un cos contra l'altre en senyal d'aprovació. Com de ràpides passen les hores de vegades, redéu. Un bes tendre -tendre, sí- li trenca els pensaments i li fa batre el cor més depressa. I de nou la veu suau: "tenim totes les hores del món". "Per què em llig la ment?". I altra vegada el cor que bat depressa i mig somriure.
Un dia diferent, el despertador, que no perdona, sona altra vegada a les huit i mitja. Però ella ja té els ulls oberts. D'uns dies ençà que és desperta prompte. Massa prompte. Inevitablement recorda la mà que li recorria la cintura, les paraules suaus, el besos tendres, el cor accelerat. Res no queda ja de tot allò, només unes mans, les seues, sobre un estòmac ple de vida; el que ha quedat com a herència. Una vida nova i un cor que bat per primera vegada. Un company diferent que, ens uns mesos, també compartirà amb ella totes les hores del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada