València. Segona part

 Sona una trompeta amb una melodia apegalosa. Al meu costat, un home treu la càmera i li dóna al Rec. És d’aquelles que els joves de hui anomenarien antigues: digitals, però no tan modernes com les actuals. Desenes de persones m’acompanyen per dalt, per baix i pels costats. Enfront de nosaltres, un grup de joves espera a que el trompetista acabe el solo per posar-se els instruments a la boca i continuar la peça. La banda de la Facultat de Medicina ofereix hui el seu concert de Nadal, que a partir d’ara ja toca, com va dir el director –estudiant també, per cert- manta, estufa i a estudiar.

Mai no havia assistit a un concert d’aquesta agrupació, malgrat que es va formar mentre jo feia segon de carrera en el carrer d’enfront, però hui és una bona ocasió. Entre les files de músics hi ha unes quantes cares conegudes, especialment la d’un Rafa que, com vol descriure l’Himne de la Facultat de Medicina, ha canviat molt en només un any de pas per la universitat i per aquesta ciutat que ens té captivats: amb una corbata taronja i fins i tot un gorret de Nadal al cap –qui ens ho anava a dir!-, s’ha decidit a tocar en la banda de música del seu centre, tot aconseguint que el seu pas per la Universitat de València consistisca en molt més que anar a classe. I jo, que comence a sentir-me major entre els nous universitaris, m’emocione molt de vore’l allí assegut. Dins d’uns anys, en aquesta mateixa sala, acudirem a la seua graduació com a metge i, amb el seu permís, sentiré que forme una petita part de la seua vida al Cap i Casal.

El so de la trompeta s’ha fos ja amb el dels altres instruments. Sonen bé, molt bé. La veritat que estos cabets de la Facultat de Medicina són petites joies. A fora comencen a caure unes quantes gotes. Perquè sí, a València també plou, ja ho deia jo fa uns anys. Quan isca em banyaré un poc, amb la sort d’arribar al Teatre Rialto, de la Plaça de l’Ajuntament, just abans que s’inicie la pedregada. Allà, des d’una butaca una mica incòmoda –la més barata, tot s’ha de dir-, voré actors i actrius valencians recitant poemes d’Estellés, un escriptor que encara després de mort no deixa de sorprendre’m. I entre vers i vers, sonaran aquells que sense voler-ho ja m’he apres de memòria: els amants, el pimentó torrat, la rosa de paper... Ai, València.

En apropar-se el final de la peça, la trompeta torna a destacar per damunt de la resta de l’agrupació. La melodia inicial ha patit un xicotet canvi, tot i que es pot reconéixer que, en essència és la mateixa. Vol donar a entendre la mutació que fem els estudiants en passar per les aules: acabem sent els mateixos, però també estem molt canviats. I ara que ja he eixit de les aules, puc dir que no s’equivocava l’autor de l’obra. No obstant, la transformació no s’atura. L’últim so de la trompeta em deixa embobada i amb la ment en un altre lloc. És València, que m’obri les portes de nou, i les aules, que tornen a fer-me un lloc entre les seues files.

En eixir del teatre està tot banyat però no m’importa gens. Ha sigut un gran dia i la pluja només podria aconseguir una cosa: acabar-me d’adobar la inspiració. Fins prompte.