La funció de Nadal

Ens fem grans a passes gegants. Dies com hui ens ho recorden. Nadal, Cap d’Any, Reis i tot el reguitzell de dates per a celebrar venen a recordar-nos, entre altres, que les coses ja no són com abans. De xiquetes les vivíem amb la il·lusió de la innocència: els infants -i parle sempre des del lloc del món i amb les condicions en què jo he viscut- es converteixen en el centre d’atenció de les famílies, gaudeixen de les vacances escolars, visiten avis, cosines i altres familiars absents en el dia a dia i reben estima i regals i són feliços. Per als adolescents, es tracta d’unes dates lliures d’estudi i d’escola, de retrobar-se amb les amigues, veure la família però fugir tan prompte com es puga del sopar per acudir a la festa nocturna de torn que porta aparellat cadascun dels esdeveniments nadalencs. Recorde com si fora ahir quan anàvem trobant-nos les amigues després del sopar de Nadal i escalfàvem motors -i alguna altra cosa- per a la festa. O les hores que dedicàvem a “arreglar-nos” tota la vesprada del 31 de desembre per acudir al sopar de la plaça del poble i que se’ns fera de dia. I l’endemà, a dormir fins que el cos diguera ja ho tinc bé. 

En l’edat adulta, però, ja queden pocs grams d’aquella innocència infantil. Aquelles criatures que anteriorment havien sigut el centre d’atenció passen a ser tan sols un element més del decorat nadalenc que suposa la família. A mesura que ens fem grans comencem a ser conscients de la gran paròdia que són sovint les trobades familiars, a conéixer els drames que s’amaguen rere els falsos somriures, o fins i tot hem tingut temps de gestar els nostres propis conflictes amb algun dels membres del clan. A banda de saber que els reis són els pares (i les mares, per cert, sobretot les mares), sabem que aquell i aquella altra no es parlen i hui faran el paperot, entenem les mirades còmplices entre dos persones de la taula, ens mosseguem els llavis davant el comentari fora de lloc del familiar de torn. Ens salva, potser, que a esta edat, quan el guió no ens interessa, podem utilitzar sense manies l’excusa del cigarret per abandonar momentàniament l’escenari i el pati de butaques de la funció a la qual hem estat convidades per a formar-ne part de l’elenc.

Al drama familiar se suma el de l’amistat. És quan ens fem adultes quan el ritme de les amigues comencen a anar descompassats. És en eixe moment quan les nostres vides ja no ballen totes el mateix temps. Unes tenen fills i altres no, les que no volen i les que no poden. Unes tenen parella i altres no, les que no volen i les que no poden. Unes s’han comprat una casa i altres no, les que no volen i les que no poden. Unes han construït i mantenen una família normativa i altres no, les que no volen i les que no poden. Xicotetes diferències que fan, si més no, diverses les taules dels dinars de retrobaments d’amistats. Sovint passa que entre estos subgrups d’amigues, a totes les del club del “no”, se’ls pressuposa que és perquè “no poden”. De manera que si no tens ni família normativa, ni casa en propietat, ni parella, ni fills -i, a més, eres dona- poden caure sobre tu dues lloses: la de la ignorància (ningú et pregunta perquè no saben de què parlar amb tu) o la de la compassió: la gent se’n compadeix de tu i intenta buscar-te nòvio en la festa de Cap d’Any o obrir-te un perfil al Tinder, et mira amb condescendència quan ix el tema de la criança o et plany perquè encara vius de lloguer o compartint pis. Això sí, ningú no s’oferirà a pagar-te l’entrada d’una casa. Tampoc t’han preguntat per quina opció vital és la teua.

El que passa en l’edat adulta més adulta encara no ho sé, ni crec que siga igual en la nostra generació que en les anteriors. Sincerament, sense filles, parelles, cases ni famílies normatives, les bases de les celebracions nadalenques tremolen. Per sort, no em veig a cap de totes les meues amigues d’aquest club selecte del “no” cuinant el piscolabis de l’obra teatral principal del calendari anual. Algunes, valentes, ja han començat a viatjar en estes dates lluny dels ambients on se les pressuposa. D’altres viuen contentes aquestes celebracions -i també està bé!-. Moltes ens trobem en eixe espai incert de no voler abandonar-les perquè conservem el pes de la família o perquè en part ens agraden, però no podem evitar sentir-nos estranyes en molts dels ambients que visitem del 24 de desembre al 6 de gener. Canviem el guió o esguerrem les entrades?

Els errejons de les nostres vides

La ràbia que tinc dins no m’ha deixat dormir bé. No és per Errejón, no m’ha decebut, el pitjor de tot, com deia ahir una amiga, és que ni tan sols ens ha sorprès. Té el perfil: amb poder, capacitat discursiva, intel·ligent, vestit de feminista… El perfecte narcisista manipulador, moltes els hem patit i sabem que es tarda temps a ser conscient de quin tipus de persona és la que tens al costat. Malgrat que, després, sempre pensem: quina malícia, si hi havia senyals des de primera hora. També en aquest cas sembla que era així. Llig a les xarxes, en perfils de persones -sobretot dones- de l’àmbit polític institucional que conec, que era un tema comentat. Que t’hi advertien sobre ell si compartíeu cercle. Publica una periodista que en cercles mediàtics també se sabia. En les comunicacions oficials del seu partit polític es veu de lluny com intenten dissimular que hi havia indicis clars. Malgrat tot, no s’ha mogut cap fil fins que la cosa ja era insostenible, després que una persona anònima explicara a través de Cristina Fallaràs -gràcies, Cristina- el que havia patit amb ell i, per art de màgia, tothom sapiguera de qui s’estava parlant. Justament perquè hi havia indicis. 

Repetisc que no és per Errejón. Aquest cas només ens torna a posar damunt la taula el que ja sabem: que l’assetjador, l’abusador, el violador no és aquell senyor bavós amb fama de bavós a qui se li veu a un quilòmetre de lluny la seua actitud masclista. Aquest també, però la diferència és que al senyor bavós te l’esperes. El violador, l’assetjador, l’abusador és el teu company de feina que aprofita per refregar-se amb tu en els sopars d’empresa; l’assetjador és aquell amic que mai va entendre un no com a resposta; el violador és el teu germà o el nòvio de ta mare; l’abusador és aquell professor interessant que aprofita el poder que té sobre les seues alumnes; l’assetjador és el teu ex amb qui vas viure moments fabulosos i que ara no et deixa refer la teua vida; el violador és aquell col·lega que et fa xantatge perquè tanques la boca del que va passar aquella nit de festa. I que l’assetjador, l’abusador, el violador siga aquest tipus de persona que de cara enfora es posa una disfressa de feminista d’esquerres solidari i enrotllat, ens ho posa, si cap, encara més difícil. 

Qui ho ha patit ho sap. Si denunciar qualsevol cas de violència o assetjament per motiu de gènere és complicat, quan l’agressor té aquest perfil hi ha una dificultat afegida. Encara més quan es tracta d’eixa violència subtil difícil d’identificar. Encara més quan l’altra persona és - i ho solen ser - un narcisista manipulador de manual que sap perfectament com utilitzar les paraules. La carta d’Errejón n’és un claríssim exemple: paraules enrevessades que ens costen d’entendre, que no reconeixen res, i que a més el victimitzen a ell, damnificat del sistema patriarcal i que -oh, gràcies- va a teràpia. El cost personal d’assenyalar aquests casos quan n’eres la víctima és molt elevat, et sents qüestionada, penses que la gent no et creurà, tens paranoies amb el que les persones que teniu en comú el teu assetjador i tu pensarà sobre tu, i fins i tot dubtes de la teua pròpia versió. Però després passa alguna cosa així, salta a la palestra un cas com aquest, i pots veure com es repeteixen patrons i com, quan la víctima és una altra dona, ho veus tan clar i evident. 

És per això que les persones que en som conscients sense ser les víctimes no podem seguir callant. #SeAcabó, però no només perquè les que ho han patit parlen, sinó perquè les que ho veiem en les actituds de companys, amics, familiars o coneguts hem de començar a prendre partit en l’assumpte. No podem seguir deixant passar els comentaris que ens arriben, i quan per fi rebenta tot, dir: “és cert, jo també havia sentit alguna cosa”. I no parle de linxaments o assenyalaments públics, mai m’han agradat, malgrat que en casos de representats polítics siguen també necessaris. Crec que si començàrem a abordar els problemes molt abans que ens exploten en la cara, no seria necessari arribar a aquest assenyalament destructor per als agressors. Perquè sí, resulta que nosaltres, a més de ser les víctimes, també ens hem de preocupar i ens preocupem per com se sentirà l’agressor, per si la manera en què estem denunciant és vàlida i proporcional, per com podrà refer la seua vida després de tot açò. Perquè en definitiva, l’única cosa que volem, és que no hi haja més errejons en les nostres vides. 

Ma mare és governanta

Recorde que un dia a l’escola ens van fer, en veu alta, la típica pregunta de “a què es dediquen els vostres pares”. Quan va arribar el meu torn vaig dir que ma mare era “governanta”, i recorde també que un xiquet de la classe va preguntar amb innocència: i què governa? I vaig dir, ràpid: “un hotel”. Aquella pregunta em va fer pensar, la veritat és que no ho tenia massa clar. Sabia que ma mare treballava en un hotel i que anava cada dia vestida amb un uniforme que bé podria ser de secretària, de cambrera de bar o d’hostessa d’avió: falda de tubo i jaqueta de traje blau fosc i camisa blanca. No sé si aquella pregunta va tindre alguna cosa a vore ni com ni quan vaig saber bé a què es dedicava ma mare realment: “governanta” volia dir que era qui organitzava la feina de les treballadores de la neteja de l’hotel, un lloc al qual havia arribat després de netejar la merda de molta gent, entre altres feines que no ve al cas esmentar ací. 

Esta nit parle amb ella per telèfon i em conta, entre altres misèries, que les xiques (sempre s’ha referit així a les treballadores de la neteja amb qui treballa) no han cobrat este mes, l’empresa externa per qui estan contractades no els paga, i tot el que això suposa a persones ja de per si precàries (estigueu segures que ningú fa eixa faena si no és per necessitat). Aprofite i li parle de l’article de Bibiana Collado que m’ha agradat i avergonyit a parts iguals aquests dies. Li faig la pregunta: tu pots recordar la cara de qui netejava a la teua escola? No, tampoc se’n recorda. Diu que pot recordar fins i tot la cuinera, però les netejadores no. “Jo anava amb la iaia a netejar una escola amb 15 anys”, comenta. I rememorem aquell capítol del llibre de Bibiana Collado, Yeguas Exhaustas, que tant ens ha agradat i remogut a les dos, en què la protagonista explica que les úniques piscines que coneixia eren les dels xalets on netejava sa mare. D’ací venim, la nostra família. 

D’ací venim i que prompte ens n’oblidem. Em fa molta vergonya reconéixer que no em sé el nom de les dones que treballen netejant les aules del centre on duc tres cursos seguits treballant. I jo que em pensava que era de les profes guais, aquell dia que vaig llegir la frase de “hi ha dos tipus de professors, els que saluden el personal de neteja i els que no”. Em pensava que sobrava amb dir-los un bon dia amb un somriure o conversar amb elles sobre el temps. M’avergonyeix pensar que haja pogut tractar amb menyspreu -per mínim que siga- eixes persones que també són ma mare i són les meues àvies. Estes dos últimes, per cert, van ser els meus avantpassats més propers que havien viscut a València abans que jo, tot i ser de Sella les dos. Havien vingut, als anys 40, al que es coneixia com “estar en amo”, és a dir, treballar com a dona per a tot per a persones riques que vivien a la ciutat. De les dos famílies que van crear, només un tio meu -el més jove- va cursar estudis superiors, i pocs cosins ho hem fet després. Però, com bé explica Collado a la seua novel·la, la classe ens travessa tota la vida i ni tan sols passar per la universitat ens iguala, ans al contrari, sovint ens fa ser conscients d’on venim quan ens comparem amb companyes que tenen pares i mares amb professions elevades, parlen citant autors des del primer dia, o porten roba d’una marca que ni tan sols conec. 

Malgrat la classe, a casa sempre han intentat que no ens faltaren llibres. L’àvia Paquita, qui recentment ens ha deixat, va haver d’abandonar l’escola ben petita, però sempre l’he coneguda amb un llibre entre mans, fins i tot quan va perdre la vista va aprendre a llegir amb la seua tauleta digital, en la qual podia ampliar les lletres. A la ràdio de l’àvia, a més, sempre hi havia sintonitzada la clàssica de Catalunya Ràdio. Què feia, aquella dona criada en un mas de Sella amb tan poca educació reglada, llegint llibres i sentint música clàssica? Escrivia també, potser era, com algú ha dit, i segons per a quines coses, una dona avançada al seu temps. I tornant a Yeguas Exhaustas -el títol per cert fa referència a les dones com ma mare i com la de la protagonista del llibre- i el capítol on explica per què la música que escolten els teus avantpassats defineix la classe a què pertanys, he de dir que mai he vist a ma mare disfrutar tant com quan escoltava i cantava Estopa a tota veu que, per cert, són del seu barri de Cornellà al que van migrar els meus avis als anys 50, com podeu imaginar, a treballar a destall. 

Si hui em feren la mateixa pregunta que em van fer aquell dia a l’escola, per desgràcia, respondria el mateix: la mama encara és governanta. I dic per desgràcia no perquè em semble una feina indigna, sinó perquè pense que ma mare, amb 60 anys a les costelles i treballant des dels 15 en feines d’aquest estil, hauria de poder estar ja jubilada descansant i no treballant infinites hores en estius insuportables com els que estem vivint últimament. Per sort, o més bé perquè ella s’ho ha lluitat, ja no porta aquell traje de falda de tubo i pot calçar esportives. Sempre m’ha enorgullit de ma mare que ha sigut una governanta del costat de les treballadores. A veure si ara que comença el curs jo i moltes altres som capaces de, com ella, ser-ho de veritat. 

La vida és ara

Que hauria d’estar redactant una programació didàctica, vos avise. Però és que he llegit Àgueda Vitòria, i saltant d’article en article i de pàgina en pàgina he acabat ací i he dit joder sí que escrivia fa uns anys, 2013, 26 articles, i què escrivia, i he rellegit que Cabiló Ràdio complia un any, i que vaig intentar indexar sense èxit  les prestatgeries de casa, missatges indirecta en els comentaris, de nits que no vols que s’acaben, de tornar d’amagades a casa de matinada, d’eixes cosquerelles en la panxa que et provoca algú assegut en una altra taula del bar i el mal de panxa del dia següent, de com ordenar-te la vida quan no se’t presenta cap senda per on caminar, de la incertesa i la seua idealització, i he enyorat eixa vida d’abans, i quan la blogosfera tenia vida, joder, 2013 va tindre un final fotut. 

Però ara, revisant-ho tot des de la torre d'ivori on m’he aposentat, des d’este trosset de vida que em toca viure ara mateix, ho idealitze. Carrera acabada, te’n tornes a casa. No tindre una feina estable -no hem canviat tant-, viure a casa del pare, al poble, hivern al raconet del foc, temps per a ordenar llibres, fer de profe d’oboè, treballar amb la música, bambant de poble en poble, d’escola en escola de la contornà, amb amors inestables, sentiment de llibertat, mals de panxa, i temps per a escriure. Sovint no me’n recorde que també em sentia sola, que l’hivern és dur i fred i solitari a les muntanyes interior de la Marina, que les meues amigues no hi eren i quan venien només tenien temps per a un café i a mi m’entrava la pena, necessitava xarrar i no trobava interlocutores, que a la panxa va començar a moure’s alguna cosa quan jo no volia. Però, pense ara, m’alçava un dia i podia decidir què volia fer, on volia anar, què volia llegir, disposava del meu temps. Encara que, en el fons, no en feia l’ús que jo ara idealitze. I vaig acabar tornant a València amb un feix de currículums baix del braç. M’ofegava.

Malgrat això, revisite aquells moments amb una melangia que em fan pensar ara estic lligada o, millor dit, condicionada. I què em lliga? És la meua filla qui disposa ara del meu temps? Són les feines precàries i les noves necessitats generades que em fan preocupar-me per l’economia? És la vida prototípica en una família nuclear? Què faria, de tant diferent, si no tinguera una filla, una família, unes feines precàries, un piset a la plaça de Benimaclet? Ara, això sí -i que important!- sí que tinc les amigues, per a molt més que un café, i puc fer moltes xarraetes. I un amor estable que no té res a vore amb l'amor-presó que jo imaginava que era la parella. Per no parlar de la pandèmia, ni de les opos. Què més vols. La vida també és el que passa ací dins, ens recorda Àgueda. I el que passa ara, pense jo. Perquè sovint vivim aferrades al que passava abans, o al que pensem que passaria ara si no tal, si no qual. Al remat, segurament, el que em fa ràbia és veure en l’arxiu d’aquesta pàgina web que cada any el numeret és inferior a l’altre, que passar de 26 articles a 1 és depriment quan el que jo volia era escriure un llibre. I que he de viure més el que vull ara que no el que volia o el que voldria. A la merda la programació. 

Però no hi ha pressa

No hi ha pressa

Que no hi ha res al final

La vida és ara

La vida és ara

No hi ha res més al final

Comença un nou cicle

Havia pensat moltes vegades en el dia en què em tornaria la regla. Ja fa mesos que intente estar atenta als senyals que m’envia el cos: un granet per ací, tornen els pèls, la meua vagina emana fluids de nou… Hui, que m’havia vestit amb uns pantalons blancs herència de ma mare -conservats molt bé per ella durant anys-, quan anava en el tramvia direcció a l’escoleta de Joana, he notat que eixos fluids que caien cap a les bragues eren més consistents. Serà la regla, una pregunta fugaç pel meu cervell que ja m’havia fet altres vegades darrerament, justament hui que duc els pantalons blancs, vaja, i no n’he tornat a pensar. Torne a casa, em pose a fer faena: la campanya de Sembra, l’entrevista en vídeo de la setmana que ve, la inscripció a les opos (merda, encara no l’he feta!), un vídeo de la xiqueta al grup de Whatsapp de la família, vaig a per l’estufa, tinc fred. 

M’alce de la cadira i una sensació apegalosa entre les bragues i el pèl púbic em recorda que no puc fer oïdes sordes a la realitat. M’abaixe els pantalons i les bragues i, bingo! Ací està. Roja, d’un roig suau esta vegada, amb algunes taques més fosques. Toca, com a mínim les bragues són de les de cotó del mercadillo. Me la mire, cara a cara. I ara què?

D’un temps ençà el discurs sobre la vida cíclica i el respecte al ritme dels cossos menstruants està molt més present. Jo mateixa en vaig fer un reportatge fa només unes setmanes, que, ara pense, seria allò el reinici de la meua reconciliació amb la menstruació que m’esperava al girar el cantó? Malgrat tot, poca informació he trobat sobre el retorn de la regla després del part. Té este procés un nom propi? Quines implicacions té en el meu cos? 

Fa justament vint-i-quatre mesos que vaig tindre la meua última menstruació. Dos anys de transformacions vitals, físiques, emocionals, composats per un període de gestació de nou mesos, l’explosió de vida que suposa el part, i catorze mesos de criança intensiva. Certament, és ara que comence a sentir-me un poc més Laia i menys mare; enteneu-me: tinc la sensació d’estar eixint de la letargia de maternar, una fase de tancament en una mateixa, d’aprenentatge diari, de dedicació a temps complet que et fa sentir molt realitzada i feliç, però també, i s’ha de dir, anul·la una part de tu. Criar és dur, senyores, deixeu-nos manifestar-ho.

M’he vist la sang a les bragues i el primer que he fet ha sigut enviar-li un missatge a ma mare. M’ha tornat la regla, mama. Diu que vaja amb compte, que ara puc quedar-me embarassada de nou. Haha. Hola, algú pensava parlar-nos de la sexualitat després del part i els primers anys de criança? Menuda risa. Després he avisat a Jaume, clar. I a les amigues clau. M’he tancat en el lavabo, he engegat l’estufeta i, veges tu, abans de canviar-me les bragues, m’he posat a depilar-me les celles i el bigot. Cal deixar clar que és un hàbit que pràcticament havia abandonat des de l’embaràs. Al principi no m’eixien pèls, i quan van tornar no em molestava vore’ls al seu lloc. Perquè sí, eixe és el seu lloc. M’he posat nerviosa: i ara quèeeee? He obert els calaixos, on vaig guardar la copa, les compreses, tampons ja ni de conya, no? No, copa i compreses de tela, va, que em vaig prometre que a partir d’ara anava a fer-ho bé. Allí està, dins una caixeta boniqueta feta a mà que em va regalar Anna ja fa anys. “Perquè després de la tempesta sempre ve la calma. Per les utopies, seguirem lluitant!”. Que bonic, joder! I quanta raó, ací seguim. Però de moment m’acomode la compresa de tela que em vaig comprar per al període postpart, no sé si m’atrevisc encara amb la copa. He tingut contractures vaginals després de parir i encara no estic ben recuperada. Sí, d’això tampoc se’n parla, però fa mal. I la fisio te la pagues tu, per cert. 

M’adrece a la prestatgeria a buscar els tresors menstruals literaris: Viaje al ciclo menstrual. Per allà per aquell temps que Anna em regalava la copa, vaig comprar este llibre. Vull rellegir-lo, refer-lo, vull conéixer-me millor i poder viure bé la meua menstruació. Poder respectar el cicle del meu cos. La regla mola si sabes cómo funciona, el fullege mentre trobe l’altre, amagat entre totes les novel·les que he llegit els últims anys. Els dos són d’Anna Salvia i hui van a acompanyar-me. Però a vore, aleshores quan em venia la regla era quan em posava creativa, quan m’havia de quedar sola a casa amb el gat -que no tinc-, o quan tenia més ganes de sexe? No ho sé, a la nit llegiré els llibres. En unes hores vindrà Joana i serà difícil respectar el ritme del cos, que pel que veig mentre fullege, el que necessita ara -i certament és el que em demana- és parar. 

Benvinguda de nou, menstruació. No vaig a fer-te una festa, has vingut un dia gris, fa fred, estic malalta de les angines i prenent antibiòtic. No podies haver triat millor moment, demanant-me a crits: reclusió, reclusió, reclusió!! Esta vegada sí, em propose cuidar-me, conéixer-me, dedicar-me més temps. Aparque tota la feina pendent i em pose a escriure.  Este és el meu homenatge. Comença un nou cicle. 

Corrandes de lluna - Marala Trio

Truita de creïlles

Un dia li vaig dir a Jaume: hui faré una truita de creïlles. Feia un mes que no posava un peu a la cuina, els meus passejos dins de casa anaven del llit al sofà, del sofà al balancí i, en algun moment puntual, a la taula del menjador. Era principis de novembre i feia a penes 30 dies que jo havia parit en l’hospital de Manises la xicoteta Joana Aixa. 3 quilos i 30 grams, que es van convertir en 2 i 850 l’endemà del part. Passat l’embadaliment del primer dia -quasi com vaig pensar en què Joana havia de mamar!-, la meua funció principal va ser cuidar i alimentar la bebé. Especialment després de passar per la balança -maleïts percentils!- i veure que, segons la pediatra, no estava engreixant com tocava. M’ho havien dit moltes vegades, no faces cas, tots acaben creixent, però que què! Em vaig sentir responsable i vaig posar Joaneta a mamar dia i nit. Quan vam tornar a la metgessa i ens va dir per favor no desperteu més a esta xiqueta perquè mame ha guanyat mig quilo en una setmana!, va ser en eixe moment que vaig decidir que volia fer una truita de creïlles. 

Decidida a fer aquella truita de creïlles, vam preparar tota la logística que ens ho permetria. El balancí de la xiqueta, el mocador amb olor de la mare, la polsereta de colors cridaners, i un pare amb els braços oberts disposat a abraçar-la molt. Els vaig fer un petó i me’n vaig anar a la cuina. No em va donar temps ni de pelar les creïlles: mentre pensava si li posaríem ceba o no, Joana ja havia començat a plorar. Son pare va intentar totes les tècniques possibles per entretindre-la, la xiqueta amunt i avall, d’un costat i de l’altre, fent-li carasses, cantant-li cançons i balancejant-la a la cadireta, però no va haver-hi manera. Vaig assumir que els meus desitjos es veurien frustrats i li vaig canviar el paper al pare, que va tornar al seu lloc habitual entre els fogons. 

Un altre dia vaig intentar fer la truita de creïlles amb Joana penjada al coll. Portar-la dins la bandolera és una tècnica infal·lible perquè s’adorma. Però tal com son pare em va fer vore, no era bona idea fregir creïlles amb la xiqueta damunt del meu pit, que ja en té prou amb les molles que li cauen al damunt del cap quan em faig les torrades del matí. 

Ahir vàrem fer l’últim intent amb la truita. Joana ja és més gran (7 setmanes!) i aguanta més estones sense mamar. A més, s’acabava de pegar una bona fartada i estava adormida damunt de mi. Hui sí, vaig pensar. I el pare també, debellit de lliurar-se de fer el sopar un dia, però sobretot de poder tindre la xiqueta als braços. Sigil·losament vaig eixir del menjador mentre son pare se la col·locava al damunt i, quan vaig mirar a través de l’últim foradet de la porta abans de tancar-la, vaig vore allò que tant temem les mares dels nounats: els seus ulls oberts de nou -un estil a quan, en les pel·lícules de por, les nines de porcelana obrin els ulls de repent, amb música thriller de fons-. Però vaig dissimular, com si no ho haguera vist o allò no anara amb mi, i vaig anar a la cuina, on Jaume ja havia deixat les creïlles pelades, vaig tallar la ceba i ho vaig posar tot a fregir. Vaig obrir la nevera i vaig agafar l’ouera, i quina sorpresa la meua quan allà vaig vore NOMÉS DOS OUS! Sí, fer la compra també és complicat ara. Mentre tancava la porta de la nevera, pensant com podríem solucionar aquella situació, sentia el primer plor de Joana al menjador. Però jo havia de demostrar-me a mi mateixa que podia fer la truita: com podeu imaginar, va quedar ben sequeta, però anit, per fi, vam sopar truita.

Per què ningú m’havia explicat que, quan fora mare, ja no podria fer truita de creïlles?

Cau la vida a l'horta

Jaume m’ha despertat hui a les 8 del matí. “Vida, estan les màquines ara mateix al Forn de Barraca”. He obert els ulls de colp. Cada vegada es fa més difícil despertar ràpidament amb esta panxa i tot el pes de la xiqueta dins de mi. “Han desallotjat la gent i hi ha una persona detinguda”. Merda. He estirat la mà i he agafat el mòbil. Twitter. @BarracaForn, @RaquelAndres, #FornDeBarraca, el grup de Telegram de la Directa. Imatges de les màquines entrant encara de nit als terrenys que s’han convertit ja en un símbol de la resistència contra la destrucció de l’horta. Més d’una setmana de mobilització ciutadana per evitar l’enderrocament d’una de tantes alqueries que l’ampliació de la V-21 s’emportarà per davant. 

No tinc esma d’alçar-me del llit, encara menys ara amb les angines que he agafat. “Ho estan fent per la tele!”. Em pesen les parpelles, però vaig corrent al menjador. Es veuen dues persones damunt la teulada i una encadenada a un dels balcons. “Centenars d’efectius de la Guàrdia Civil”, diu la periodista, i poc després arriba un helicòpter. Tot molt proporcionat i molt adient precisament hui que, arreu del món, se celebra una vaga pel clima i s’ha decretat l’emergència climàtica. Les Corts Valencianes ho han fet, presidides per Ximo Puig. Però als seus germans a Madrid, el valencià Ábalos i l’equip de Pedro Sánchez, tant els fa. Es carreguen l’horta com si res no tinguera a vore una cosa amb l’altra. Què faran quan s'hagen de pagar les conseqüències? Acudir a fer-se fotos com amb les recents inundacions al sud del País Valencià?

En algun moment d’esta setmana de lluita, en què he estat a casa arrapant-me per no poder participar activament en la resistència -em queden dos setmanes per eixir de comptes-, Jaume i jo hem somniat: t’imagines que la nostra filla arriba a conéixer el Forn de Barraca? Hauria sigut bonic, simbòlic, però per a desgràcia nostra i, especialment, seua, la nostra filla naixerà en una època -una altra- en què l’horta passarà a ser un element de conflicte i cada vegada un medi més escàs al nostre voltant. L’ampliació de la V-21, el PAI d’Alboraia, el de Benimaclet…tot això en un radi de 5km de casa nostra. Com serà tot eixe món quan Joana es faça gran? Haurem d'explicar-li que només uns dies abans de vindre al món va caure el Forn de Barraca i totes les implicacions que això té. Amb ella haurem de viure moltes lluites pel territori i formar part de la resistència. 

Una periodista diu a la tertúlia d’À Punt. “Per desgràcia, d’ací a un any ja ningú se’n recordarà d’això i passarem pels carrils ampliats de la V-21 com si res”. Minuts després les màquines comencen la seua faena. Cauen les parets, cauen les paraules i cau la vida. La nostra tasca serà fer que no s’oblide, transmetre la memòria, explicar-ho a la generació de la nostra filla perquè puguen entendre el món al qual venen a viure, perquè mai no caiga en la desmemòria tota la barbàrie passada i present que impossibilitarà la vida en un futur. Tinc ràbia, impotència, ganes de plorar, encara més quan pense en la meua filla que remena fort dins la meua panxa, com si poguera intuir que alguna cosa no va bé.

#HortaÉsVida 

#HortaÉsFutur

Als núvols de Baobab

Sobrevolem la Mediterrània de nit per tornar a casa mentre cauen rajos sobre Bòsnia. Es veu perfectament des del cel, i convida a imaginar les bombes que hi caien durant la guerra. Les guerres dels Balcans; m’han impressionat les fotos d’aquella exposició a Dubrovnik, més no que tot el centre arrebossar de turistes -com nosaltres, tot siga dit-. 

Impressionen també els rajos sobre el cel. Més endavant els veiem caure sobre algunes illes de Croàcia que no aconseguisc identificar. Una bona tempesta, o això sembla des d’ací dalt, a l’alçada dels núvols. Em pregunte si així estaria el cel sobre Roma totes aquelles vesprades de pluja d'agost sota la tela i les tendes al campament de Baobab. Refugiats, sentíem caure les gotes grosses de la pluja d’estiu i de vegades eixíem enmig del camp a deixar-la caure damunt dels nostres cossos, mentre algú cantava, molt feliç i en una llengua que no entenc, una cançó per beneir la pluja. 

Ens apropem a la costa d’Itàlia i intente endevinar, sense èxit, on estarem. De nit, les llums dibuixen perfectament el contorn de la península itàlica. Sobrepassem una ciutat i aconseguisc imaginar que és Roma, intente sense èxit ubicar l’estació de Tiburtina, on es troba el campament i tots els amics que he deixat allí. Bé, no tots: alguns segurament ja hauran fet marxa i seguiran els seus camins en altres ciutats o països. Però no ho aconseguisc: en realitat no vaig aprendre res sobre la geografia romana en aquells dies. 
Durant tot el viatge ens acompanya al cel el carro, just enfront de la meua finestra de l’avió -i de la de tots els que seuen al mateix costat que jo, és clar-. He de confessar que tot i la meua afició a les estreles i les constel·lacions, heretada del pare, mai no aconseguisc recordar com es troba el nord. I com més passen els anys, més m’agrada perdre’l! Són festes en algun poble d’Itàlia, des d’ací veig els focs artificials. Últim diumenge de vacances, primer de setembre, moltes coses a celebrar. 

Quan passem la bota torna la foscor més absoluta de la Mar Mediterrània, trencada només pel puntet lluminós d’algun creuer puntual que solca la mar de tornada a casa. Al fons i cap enrere encara s’endevinen les llums dels rajos. Segur que allà és on està Roma, on el campament ja dorm en el silenci absolut de la nit, dominat ara per les rates i les passes d’algú que va o ve de vendre drogues al Trastevere. Si no ploguera, segurament encara sonaria algun mòbil, amb música africana, algun somriure de dents blanques brillaria en la foscor de la nit i dels seus cossos, la llum de l’últim canut abans d’anar-se’n a dormir. I a la zona de Nigèria, una cançó que encara ressona al meu cap, One more night… Vora tres-centes persones aguarden la nit a Baobab: aquelles que han aconseguit superar l’odissea de travessar en barca aquest mar que des de fa un temps ja no venere tant com abans, que li fa de cementeri a alguns dels seus veïns i compatriotes.

Protegits per dalt amb lones i pel lateral per una estelada que algú va deixar allí no fa massa, els negres de la zona de Nigèria seguiran parlant en eixa llengua que no entenc i cridant plegats peace, love and freedom al més pur estil jamaicà. Més enllà, un dels àrabs, el tunisià, haurà preparat el sopar als seus veïns de tenda i l’olor d’espècies recorrerà l’alà esquerra del campament. I mentre ho rememore mirant encara enrere per la finestra, una veu em fa baixar dels núvols i em recorda que m’he de posar el cinturó i que prompte arribarem a Barcelona. Fi del viatge. 

Gabriel, o l'impacte mediàtic i social dels assassinats

Gabriel. Fins ahir no sabia de qui es tractava. Dinant, ma mare va traure el tema. "Qui és Gabriel?", vaig preguntar. "No saps qui és Gabriel, Laia?". Com que a Sella no en conec cap, vaig suposar que havia de ser alguna persona coneguda pels mitjans de comunicació. "No tinc tele a casa", em vaig justificar. "Mira, just acaben de trobar el seu cadàver", diu el meu germà, mirant el mòbil. I m'expliquen la història. Visc desconnectada, pense. Però seguim dinant i parlant d'altres temes que, amb la ressaca feminista del 8 de març, són majoritàriament de gènere. Hi coincidim en què últimament s'estan posant sobre la taula abusos que han patit dones properes, i que què fort, i que ja era hora.

Hui, de repent, les xarxes socials s'omplin del seu nom, Gabriel. Alguns grups de Whatsapp, molts missatges de suport, llaços negres amb un peixet que, com que em falta informació, no acabe d'entendre. Em fixe en la televisió del bar on esmorzem: parlen del cas. I de sobte, arriba un missatge per un grup de Whatsapp amb la cara de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, amb un text que recrimina "expliqueu-li ara a la mare de Gabriel per què esteu en contra de la cadena perpètua". Vaja, alguna cosa comença a olorar malament.

Avança el dia i els missatges es multipliquen des de totes les parts, i jo continue un tant perplexa. Aleshores, encara amb la ressaca feminista present, me'n recorde de l'altra conversa que ens va ocupar ahir el dinar. I no puc evitar fer comparacions: cada any, desenes de dones moren a l'Estat espanyol assassinades a mans d'homes, el nombre de feminicidis que acumulen els informes -i tots els que no s'hi compten- és realment preocupant, però en cap cas he vist tanta mobilització ciutadana o activisme dospuntzero -digueu-li com vulgueu- per a visibilitzar els assassins, per a demostrar suport a les famílies, per a denunciar una barbàrie col·lectiva com és aquesta. En aquest cas, però, tothom comparteix fotos, i molta gent posa èmfasi en el color de pell de l'assassina: era dona, negra, dominicana, dades que ens donen a conéixer tots els mitjans passant-se per l'arc de triomf les normes ètiques del periodisme que ens recorden que no cal parlar de la procedència de les persones quan no és una dada rellevant. O és que a cas, cada vegada que assassinen una dona, ens recorden que el seu botxí era espanyol?

En saltar aquest tema racial, al meu cap tampoc poden deixar d'aparéixer les imatges de les persones que cada dia moren en guerres a diferents parts del món, a totes aquelles que ja han convertit la Mediterrània en un gran cementiri, i de les quals quasi ningú en parla ja. I per als responsables d'aquests assassinats, també demanarem la cadena perpètua? 

Gabriel. El teu nom em fa pensar inevitablement en la meua neboda Ona, la xiqueta més pròxima a mi. I quan pense en ella, en el mal que podria patir, el que més em preocupa és el patiment al qual s'hi exposarà com a dona, per les tantes experiències de dones del meu voltant que les han patides en la seua vida i a les quals ningú demostrarà el suport que està rebent la família de Gabriel. 

Sense ànim d'ofendre, el que ha passat és una barbàrie, que s'entenga el debat, no sé si sóc marciana o conspiranoica, o si és normal que alguns assassinats causen tant de rebombori i d'altres cap. I també l'altre debat: a qui li interessa difondre tant aquests casos amb el transfons de la cadena perpètua? 

Felicitats compartides

Les mans encara em fan olor a la sopa d’all que vam cuinar anit. I faves tendres amb ceba, de la caixa de verdures. L’oli, de Sella. I tot a foc lent, amb la paciència i la cura que requereix la cuina, amb el temps que sovint no tenim i que sempre insistim en què hem de trobar. Hi ha una línia que ens uneix a nosaltres amb les verdures i amb les receptes, una cançó d’Ismael que comença a Lavapiés i acaba a Granada, en un futur desconegut, una entrevista de la Directa. Un llibre de cures i un altre sobre el cicle menstrual que ocupen les tauletes; la novel·la de Laia i un poemari dels Països Catalans. Bosses de la Índia, collars del Sàhara, mocadors de Palestina, una hamaca de Tailàndia, encens d'Algèria. Tot un món dins la meua habitació, on encara hi resa el vers que més li agrada a Cañizares “Contra la sagrada opressió, estima com vulgues”. Oh, i tant! Les fotos del Quimet, les de Guatemala, les de la família que es tria, i un altre pòster dels importants: el de la manifestació antifeixista d’octubre: "València contra el feixisme i per les llibertats”. I tot gràcies a vosaltres.

27 anys i ja en van nou des del primer que em vaig fer vella a esta ciutat. Aquell any era un pis al carrer Alfahuir, nosaltres ho consideràvem Benimaclet perquè encara no coneixíem el que ens quedava per viure. Tants altres al Baró de Sant Petrillo, amb la família valenciana, amb les amigues que sempre m’han acompanyat en aquest viatge. Els sopars d’aniversari al Terra, “Laieta, sempre en gener, que ens pilles en exàmens!” però allà estàveu totes, les imprescindibles, i encara hi sou. “Penses que has evolucionat aquest any?”, em preguntes. “I tant, sempre s’evoluciona”. “Però, t’has parat a pensar-hi?”. I em fas pensar-ho: són tantes coses...i com de feliç i afortunada em sent. Enguany ens ha deixat el Quimet i ha arribat Ona, la petitona, la primera persona que veig arribar al món i el naixement i presència de la qual em provoca una alegria immesurable.

Mentre la bola terrestre continua fent voltetes al sol, mire al meu voltant i somric. Perquè quan hi mire, hi sou vosaltres: les que m’espereu amb el dinar fet a Benimaclet, les que toqueu al timbre sense avisar, les que pregunteu com estàs quan realment vol dir com estàs, cuineu pastissos a foc lent, poseu música per a ballar de bon matí, les que mútuament ens cuidem cada dia i les del servei d'abraçades a domicili. Què tindria d’especial l’any si no existira amb qui compartir-lo? I els aprenentatges si no els posàrem en comú? Si vull brindar per alguna cosa –i assumint que la justícia en el món no l’aconseguirem amb un brindis- és per la vostra companyia i per moltes més felicitats compartides. Gràcies!     

Escriure el nostre propi relat

Eixe dia en què arribes a casa, obris la bústia i, per fi, hi trobes la Directa. Eixe dia, habitualment dijous, una setmana més tard de quan hauria d'arribar-hi, però ahi està, ben plegada, amb la referència i el nom corresponent. Eixe dia, que casualment tens la vesprada lliure i te la lliges d'una tirada, i dius, una vegada més "quina feina més bona que fan les companyes del nord!". Que quan arribes a les Impressions lliges a doble espai al Natxo Parra, que no el coneixes però ha fet diana amb el seu article Antifeixisme comunal i en xarxa; i que t'anima a compartir unes línies a les xarxes, amb eixa gent que ja està cansada de llegir-te comentaris antifes, però a la qual seguiràs donant la llanda. Eixe és el dia en què penses que potser és moment de reprendre el blog, o com a mínim, d'escriure-hi unes línies. 

També ho vaig pensar l'altre dia, quan vaig haver d'observar un escenari de masclisme amb els meus propis ulls, a la consergeria de la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses de la Universitat Politècnica de València, on els treballadors funcionaris de torn feien burla de la netejadora i m'hi volien fer còmplice a mi també. O l'altre, quan un imbècil em va cridar des de la moto, mentre jo maniobrava amb el cotxe, ¿Te lo aparco, nena? Per suposat el 9 d'Octubre, després de patir les agressions feixistes per tractar de distribuir entre la gent el Diari Jornada i per manifestar-me en la Diada de tots els valencians i valencianes. És cert, hi ha moltes coses a dir i hauríem d'escrirue'n més, compartir-les. Farem una nota mental amb recordatori. 

O potser textos com els de Natxo Parra a la Directa ja ens ho recorden. Parla del relat que ha tractat d'equiparar feixisme i antifeixisme: "Aquesta equiparació, construïda per les elits, amplificada pels grans mitjans de comunicació i exemplificada en màximes com "els extrems es toquen" o "tots els radicalismes són dolents", visualitza l'intent de legitimar aquelles posicions polítiques clarament conservadores i hereves del franquisme, i de generar un discurs que tracti d'arraconar l'antifeixisme a una posició minoritària al si de les societats". Una afirmació que podem constatar a les nostres societats, on determinats sectors progressistes no volen que se'ls vincule amb el moviment antifeixista, perquè aquest no té una imatge positiva en gran part de la societat (ja s'han encarregat els mitjans i el poder que siga així). Difícil d'entendre si atenem a la definició de "feixisme" que dóna, per exemple, el DIEC: m. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.

No obstant això, no ha sigut en va l'esforç per intentar donar-li a l'antifeixisme un sentit pejoratiu i per fer creure certa l'afirmació de "tots els extrems es toquen" -i a pesar que l'antifeixisme no se situa en cap extrem, sinó en la base més sòlida de qualsevol democràcia que meresca aquest nom-. Però, i si no els donem el gust de sentir-se amb la raó, especialment quan no la tenen? El proper dissabte 28 d'octubre tenim l'oportunitat de fer-ho als carrers de València. Serà un altre d'eixos dies en què tindrem moltes coses per escriure, de manera comunal i en xarxa, el nostre propi relat.

Em plau voltar la meua vida...

M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.

El foc encés que va cremant lentament i el gos dormint dolçament al costat, mentre sonen uns acords de guitarra desafinats. El punteig de Vestida de nit i l'acompanyament de Viatge a Itaca, amb guitarra, flauta i veu femenina. El papa tocant els acords que aquell dia tu vas anotar a una llibreta, i jo cantant, "como quisiera poder vivir sin aaaaaire". Que a fora ploga a cànters i busquem la calidesa dels nostres cossos nus, tímidament i lenta, fins a fondre'ns en un sol ésser. Un orgasme a tres veus i discontinu. Les mans de més de dos persones enllaçades pel carrer. Una havanera cantada entre riures al mig del camp. Mirar la platja, tota sola, i jugar amb la sorra entre els peus blancs. Mirar cremar les brases i que les galtes es pinten de color roig. Mirar les estreles des d'algun terrat, estirades a terra; des d'algun balcó, assenyalant amb els dits. Abraçar-te, de puntetes. Abraçar-nos, acaronar-me. No perdre el contacte amb l'altre cos en tota la nit; si fa calor, tocar-nos amb la punta del dit gros. Un debat polític, un altre lingüístic. Els llibres compartits i les dedicatòries. Un viatge sense diners. Un sospir profund. Una mirada furtiva des de l'altra punta de la sala, del carrer. Les passejades del dissabte de matí, les xarrades de matinada, els cigarrets compartits.

Un canut vora la llar de foc, amb la guitarra, la mirada, el llibre, el somriure, l'havanera, la llibreta, els orgasmes, les abraçades, les xarrades. I de fons, Cançó de suburbi, que hui l'Ovidi fa anys i el de la Sílvia i el Toti és un bon homenatge.

Què és, sinó tot això, la vida?

M'abellia mar

M'abellia mar. Sentir la sorra freda sobre els peus blanquinosos, fer dibuixos amb les petjades, resseguir les d'algú que ja ha fet abans el mateix camí. Algunes que es perden dins l'aigua, cabets que traspunten, tovalloles buides. 

M'abellia mar. Caminar vora mar amb els camals arromangats i la jaqueta baix del braç. Banyar-me els peus fent-me la valenta i, en girar el cap somrient, que no hi haja ningú per constatar la meua valentia, cap complicitat al meu somriure. Entrar fins als genolls i que un esguit m'embrute la roba. 

M'abellia mar. Triar un espai on posar el cul ni massa lluny ni massa a prop de l'aigua que, al Cantàbric, puja i baixa la marea. Mirar a l'infinit, la línia indefinida que separa l'aigua del cel. L'olor a port, a peix, a sal, que em recorda als teus llavis grans quan tot just acabes d'eixir de l'aigua i em beses, els dies d'estiu que cantem "Vuuuuull una vida dins la mar"...

M'abellia mar. La mar tranquil·la i suau, i que les ones salvatges que no em deixen avançar només apareguen als meus somnis. Treure el cap pels penya-segats i imaginar tots els que diríeu: "Laieta, per favor...!". Pintar mandales, llegir Galeano, fumar un cigarret, escriure unes línies, somriure a la gent que passa al meu davant.

La mar. Que balla al seu ritme, que no té ni principi ni fi, que igual està ací que al Canadà, freda i calenta però sempre plena, que va i torna i sempre està tot i que sovint ens oblidem d'ella.  Calmada i rebel. Tan lliure, tan seua, la mar. 

Mar d'Euskal Herria, desembre 2016

 

Precàries

Asseguda en el sofà, la mirada fixa en la finestra, perduda. La manta sobre les cames, que ja fa fred i comença a fer fosca. Se sent soroll al carrer, i als bars hi ha gent fent-se birres. A la tele hi ha qualsevol programa de vesprada, tant li fa, perquè no li para cap atenció. Té coses per fer però no té forces. El torn de neteja, el màster online, les classes d'anglés i fins i tot la cervesa de rigor, hui tot se'n va a la merda. Vol descansar, però alguna cosa no la deixa tranquil·la. Té feina, una casa, amor, amics i salut. "I què més vols?". No era això al que aspiràvem?

Quan la fosca ja és més profunda, s'obri la porta i arriba l'altra. És dilluns i són les deu de la nit a una Barcelona on el capitalisme és, si cap, més voraç encara. Ve carregada amb les bosses de la compra, i enfadada amb el món. Com cada dilluns ha passat pel supermercat a les nou de la nit, quan el seu jefe ha entés que per molt que la feina no estiga a punt, ella ja ha fet hui massa hores. I al super, s'ha trobat amb les mateixes cares de cada setmana, per a les quals la compra és l'impàs entre la feina i el llit; i l'endemà, tornem a començar. "Quina merda de vida tenima?" aboca quan entra per la porta de casa, per acabar d'alegrar l'apatia de l'altra. 

Han acabat els estudis, ho han aprovat tot en els anys que tocava, l'Erasmus, uns mesos sense saber què fer, cursos-timo de complement per a la titulitis de hui en dia i una feina precària que arriba. Però ie! No et queixes, que tens feina, i tal i com està la situació... Una amb més sort que l'altra, cadascú amb les seues condicions. I ja ho tenim tot? A fora Rajoy torna a ser president, els Estats Units es converteixen en un capítol de los Simpson. I nosaltres, les dones, seguim sent les més adectades arreu del món. "Ningú pensa fer res per canviar aquesta situació?". "Ningú" també som nosaltres; el sistema ens anul·la de tal manera que és difícil pensar en mobilitzar-se. Ja ho farà "algú" per nosaltres.

Després de deixar la compra es dirigeix al lavabo. Té les bragues tacades de sang, una vegada més: merda de regla, no havia tingut temps per canviar-se en tot el dia, ni tan sols a l'hora de dinar, quan ha tret el tupper per menjar-se'l davant l'ordinador mateix. "Et pots creure que ningú para a dinar tranquil a l'oficina?". A més, ha oblidat comprar tampons al super: per l'altaveu cridaven als clients que es donaren presa, que anaven a tancar. Tant fa, tampoc sap si hauria tingut diners per comprar-ne. Tal vegada siga millor tacar-se les bragues, ix a compte renovar el calaix a cada menstruació amb les del mercadillo, abans que haver de comprar tampons i compreses. 

De camí a casa ha suportat els comentaris dels quatre porcs de torn del dia; a l'altra, ja no li passa. Té un estil massa alternatiu perquè l'afalaguen pel carrer. Ara ja només li diuen guarra. Continua asseguda al sofà, la mirada segueix perduda. Reflexiona sobre la soledat, sobre l'individualisme al qual l'ha abocada aquest sistema. Ja no pot baixar massa cap a la terreta, el tren és car. Què serà dels pares? I dels nebots?

Tristes, sopen el que queda de la caixa de verdures de la setmana passada. Precàries, engeguen la televisió i intenten riure de qualsevol de les tonteries que es projecten, però allò cert és que tot això ja no els fa cap gràcia. "Ens posem una sèrie?". Als quinze minuts, la son ja ha pogut amb una d'elles. L'altra, no dormirà fins que no es prenga els ansiolítics. Tenen 25 anys, i una vida model.

Fent camí, decididament

1.
Les fotos de Guatemala. La invitació a la festa dels 15 anys. El Treball de Fi de Màster, la presentació oral. El contracte del Tirant. Els dibuixos d'una jove guatemalteca. Una lliberta per començar. Una agenda que acaba a desembre. El quadre de Frida. Alguns records de Granada.

Al fons del calaix, romanen les coses que primer hi vam posar. I, en buidar-lo, són les últimes en aparéixer. Canviar de pis és sempre fer un viatge pel que han sigut les vivències al que deixem. Al fons dels calaixos, els primers records d'un setembre en què tot era bastant incert i aterrava a València sense saber massa bé fins a quan. Les notes dels primers hostes del pis en un tovalló. Els primers llibres en tancar i els que encara no s'han obert, però es guarden amb l'esperança de dedicar-los temps algun dia. 

2.
Pintures de Marroc. Un quadre de Fez. Herbes recollides als camins de l'hivern. Preservatius caducats. L'horari del gimnàs. Regals d'aniversari. Una foto de Javi cuinant el pastís, feta per Mónica. La ràdio-despertador.

Arriba el nou any i fem recompte de tot el que hem deixat enrere. Com ara, moltes coses, molts canvis i la certesa que, en complir els vint-i-cinc, tot va pel bon camí i em faig major. La feina que s'allarga i l'enyorança del meu amor africà. Viatges amunt i avall, o avall i avall. I Sant Vicent, que de repent em regira la vida. 

3.
Un informe mèdic. Les entrades al concert de Silvio Rodríguez. Una bici. Alboraia. Un viatge a Madrid i un altre viatge a Madrid. Contracte indefinit. Uns quants llibres de Caliu. Fanzines crítics. Els llibres d'anglés. Una foto de Sumaya, feta per Mónica. Una foto amb Anna i Jordi, feta per Antima.

La primavera, i ja sabeu com continua la dita. Quantes coses que ens aporta i com sent que he crescut durant aquesta. Assentada, i no pel bon camí, sinó pel camí que desitge. I també sentint-me jove com feia temps no em sentia. Viure la vida que volem no és senzill: hi ha molts mecanismes que ens ho volen impedir. Però aprendre a qüestionar-los i fer-los front és meravellós. Encara ho és més trobar gent que t'ajude a fer-ho, ajudar a fer-ho a les persones del teu voltant. Compartir-ho tot i guardar-se el temps propi. Fer que rutina siga una paraula divertida. Estimar el barri, aprendre a conéixer-lo i viure-lo cada dia més. Benimaclet, ací no em pariren però ací estic ací visc... I ací seguiré.

4.
I en un sobre petit, greument, tot els records imprescindibles. 
Després de l'agost insuportable,
caminarem decididament. 

Quotidianitat d'un estiu primerenc

M’agrada quan arriba l’estiu primerenc o es fa càlida la primavera. Els dies són molt llargs i hi ha moltes hores de sol. I a mi que m’agrada dormir molt hi ha dies en què quasi com veig la foscor de la nit. Em desperte quan el sol ja està bastant amunt però encara es pot percebre la frescor de la matinada, pròpia d’esta època de l’any i que deixarà d’existir en només uns dies. Al llit, els llençols han estat apartats als peus quasi tot el temps de descans, però en despertar-me hi ha una cama fora i l’altra dins i igual passa amb els braços: a l’hora del reixiu –“reixiu”, que ara me n’assabente que és una paraula que no apareix als diccionaris de català-  l’he estirat cap amunt de manera instintiva. És temps de tos i alguns constipats, però no hi ha res com sentir la frescor del matí en obrir la finestra. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes, però que al final una acaba fent també seua: puc observar si ja s’ha alçat la meua veïna, escoltar el que parlen al bar del carrer o saludar Vinyals si coincideix que va al lavabo o està al menjador de sa casa. 

Cau el dia i el barri de Benimaclet cobra la vida. La meua companya i amiga arriba a casa feliç d’eixa vida que es respira al nostre barri, perquè des d’enguany és també el seu barri –beneïda decisió d’una altra nit d’estiu com aquesta ara fa un any, la d’anar a viure juntes-. A casa, cadascú amb els seus maldecaps, tractem de contagiar-nos les nostres alegries: Jordi i Sumaya es veuen i comencen a ballar com si de repent el pis s’haguera transformat en una discoteca, o de vegades en un gimnàs. Des de la taula, el sofà o la cuina, amb el mànec de la paella a la mà, els mire i somric: no hi ha res com tindre gent alegre al teu voltant. Mentre sopem ens contem les nostres cabòries amb la finestra oberta de bat a bat.  La finestra que, enguany, no té molt bones vistes i que ens fa d’altaveu a tot el veïnat. La del pis d’enfront deu conéixer-se ja totes les nostres vides i, perquè no dir-ho: ha d’estar flipant. I Sumaya, quan se n’adona que ens escolten, saluda amb un somriure d’orella a orella: “holaaaa!”. 

Adri estén la roba i, com és habitual –com a mínim ho és en mi- li cau un calcetí tres pisos més avall. Un altre divertiment es planta davant les nostres cares: pescar-lo amb el cordell improvisat que ha fet el meu company, amb una granera com a mànec i un ganxo al final per poder atrapar la roba. És molt entretingut, però també molt difícil en la foscor de la nit. Amb la felicitat de les coses quotidianes, cadascú torna a la seua habitació: “bona nit”, “fins demà”, “que descanseu”. M’assec al llit i ho mire tot: les flors, les fotos, el quadre de Frida i el de Marroc, tots els records de Guatemala, els llibres que he anat llegint des que vaig arribar ací a setembre. Ja arriba l’estiu i un curs més a la motxilla –sí, per a mi els anys encara es compten en cursos-. Han passat tantes coses des que vaig aterrar a Barcelona des de Guatemala City a setembre de l’any passat...què em depararan els mesos que venen? Una certa gelor em talla els pensaments. Merda, la finestra està oberta i se m’ha oblidat engegar l’aparell que em salva de l’atac imperdonable dels mosquits cada nit. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes però em permet agafar aire quan crec que m’ofegue, em permet sentir-me part del món quan crec que estic sola i em permet aïllar-me d’aquest quan –sovint- ho necessite.