Geografia

Tinc un problema amb la geografia. 

Ara quan camine no sé on pose els peus, però tampoc on m'he deixat el cap. He perdut el nord i no he trobat encara el sud, tant que tots en parlen i tan a prop que em queda, segons sembla.Veig les muntanyes des de l'autopista, que passen una darrere de l'altra, i no sé situar-les, ni sé situar-me a mi entre cadascuna d'elles. Ja no em sé ni les comarques, i no et cregues que no em pesa. M'he oblidat de les províncies, i això que ens les recorden constantment. No em parleu ja de països, que no sé ni on comencen ni on s'acaben, ni com de gran és cadascun. Ja no sé si el sol ix per l'est o per l'oest, ni si era a Lisboa o a València on es ponia per la mar. He oblidat totes les rutes que plegats vam travessar, he esborrat tots els camins sinuosos i costeruts que quedaven prop de casa i que, diuen, són tan rebonics. He pujat dalt la muntanya que tenia més a prop i he mirat el blau del cel, i no he sabut distingir on començava la mar. 

Sé que el sol està enfadat. Que la lluna ja no em mira igual que abans, que ha clos ja els seus ulls clars i s'ha donat per vençuda. Però és que crec que tinc un alzéimer geogràfic, o és que li heu canviat el nom a tot? Jo creia que era d'un país que s'estimava les muntayes, que cuidava la terra i gaudia la mar. D'un país estret i llarg, amb nord, sud, est i oest, com tots, vaja. D'un país que era cultura, que era dansa i era pilota, i era música per tot arreu. Sobretot era música aquest país meu, i ella em portava a conéixer-lo. D'un país que eren molts pobles i alhora només n'era un. Jo creia que era d'un país que era valencià, com no podia ser d'altra manera. Però cada dia tinc més dubtes i ja no sé ni on estic: algú m'ho pot explicar?

Lluitar des de la distància: O ells o tots

Vos deixe ací un escrit del meu amic Guille, que està vivint des de Bolonya tot el que patim ací. Guille és un estudiant d'Història i Història de l'Art de la Universitat de València, una gran persona i, per damunt de tot això, un molt bon amic. Enguany està d'Erasmus a la petita ciutat italiana, però malgrat això la seua ànima passa en moment per ací. M'agradaria compartir amb tots els que entren ací aquestes lletres que escriu des de la desesperació de vore en la distància com es carreguen el teu país i no pots fer-hi res. Com ell, també vos anime a tots a eixir al carrer, a colapsar aquest sistema que ja s'ha burlat massa de nosaltres. La situació que estem patint no és per a menys. 

Gràcies Guille, m'ha alegrat molt llegir-te, i també veure els progressos que has fet en el valencià des que et vaig conéixer, fa dos anys. Amb voluntat, ja veus els resultats.

   

Escric des de l’alegre Bologna on passe aquest any tant decisiu per al meu País i el seu poble. Quasi en assiduïtat diària. Al que caldria afegir els famosos “superdivendres” de Consell de Ministres. M’apleguen notícies preocupants al conjunt de l’Estat a aquesta ciutat, La Roja -com és coneguda per l’alta influència esquerrana-, que avui és culturalment decisiva, sempre compromesa amb l’educació. 

Hui parlava amb un amic del que feia temps no sabia res. Em contava “lo fotuda” que està la cosa. Em deia que igual l’any que ve no es pot matricular de la carrera i es dedica “a la taronja” o allò que puga. Coses com aquestes són les grans patacades que et fan reflexionar. 

Per que tenim uns governs (un partit polític) que vol que els fills del poble no poguen anar a la universitat? No ajudaria això a eixir de la crisis? M’ho intentaré respondre, malgrat la distància.              

No sé per què toquen als meus amics. No sé per què frustren els plans de milers de joves al llarg de l’Estat. No sé per què els rics paguen menys impostos que els pobres. No sé per què tenim uns dels impostos més baixos sobre les societats d’inversió. No sé per què es va eliminar el impost de patrimoni que permet acumular cases sense prejudici, mentre hi ha gent que dorm als caixers. No sé per què no s’investiga el frau fiscal al meu Estat mentre es penalitza la resistència pacífica. No sé per què s’amnistia als defraudadors de temps immemorials i es condemna a gent com Arnaldo Otegui que treballa per una Euskal Herria sense violència. No sé per què a la meua ciutat hi ha una carrera de Formula 1 tots els anys i tots els anys retallen el pressupost en investigació. No sé per què trunquen els pilars de l’estat del benestar i deixen que els banquers es retiren amb pensions mil milionàries. 

Crec que es preocupant que un fill de la classe majoritària (el famós 99% que diuen) d’un estat no comprenga res de la societat en que viu. Es perillós per al statuo quo, demostra que el statuo quo perilla i ho fa perquè és molt injust. Tal com circulava aquest matí al Facebook el Govern és el major promotor del 15M i comence a creure que el 15M, o el que siga, ha de donar més passos; perquè ells ja els han donat. 

Crec que la joventut de l’estat en que visc no pot quedar-se impassible envers tot el que està fent aquest govern. Crec en la insubmissió pública perquè no tenen dret a cobrar-te més del 20% a una universitat que és reclama pública (no parlem si suspens). Crec que han d’aprendre que si amb els mercats no es juga, amb nosaltres menys. I els que li ho hem de demostrar som tu i jo al carrer. Pacíficament, encara que els seus mitjans siguen violents i desproporcionats, hem de demostrar que som més elegants. Tot i saber que ens ho posen el doble de difícil. 

Estic encantat de l’aspecte de València el 8 de maig. Una nova demostració de força, demostració de força que ha d’anar a més. Han iniciat una guerra contra tot el que tenim els que s’alcem. Els que ens aixequem a les huit i agarrem la bici o el metro. De moment ens van guanyant ells, els “mercats”, els que juguen amb la nostra educació com un mer valor borsari més. Però s’ha acabat, prou d’obeir a un mercat genocida que sempre busca més. Prou de la nostra corrupta consciència que ens han forjat uns mitjans de desinformació i pensar que ho mereixem. Prou. No tenim cap dret a perdre tot el que els nostres pares ens han legat. Hem d’eixir al carrer com fa temps, molt de temps, que al nostre Estat no s’ix. El 15M va demostrar que la societat no està morta a pesar de tots els pesars. Per a no tornar a una universitat elitista, la paraula més repulsiva que conec. Per a no perdre 50 anys. Insubmissió per la pública. El poder té les seues armes, des dels grisos a La Razón; tu i jo, el carrer.

Dolça Marina

És eixe aire fresc i eixa olor a mar. La flaire salada que t'entra per tots els sentits. Són les gavines, ara totes amb el coll tes, quietes i mirant en la mateixa direcció, ara una que planeja per damunt de la resta, ara una altra que piula. Què es diran?

És eixa dona mig nueta tirada damunt de les pedres que llig una revista, preàmbul de tots els que, com ella, vindran pròximament. El ritme suau de les ones i el respirar acompasat amb la seua pujada i baixada, metòdicament; el seu cantar tendre. És la remor d'un petit vaixell de pesca que arriba al port. Quantes hores farà que ha eixit?

És el sol, que ja pica, i la gent que corre vora mar. La Serra Geleda i els penya-segats del far de l'Albir, que es presenten imponents i joves. És mirar lluny i envedinar la pedra des d'on ens vam tirar a l'aigua el dia de la passejada en bici o l'altra des d'on vam tirar una flor en un dia de penediments.

És perdre la mirada en la línia infinita de la mar salà, tan definida en un dia com hui. Altea, objecte de tantes passejades i bons records, perla de la Marina. És jugar amb els contorns de les muntanyes, recórrer-los amb els dits mantenint els ulls tancats. Què pensarà de mi la dona del costat?

És tocar l'aigua amb els peus i notar eixa gelor agradable que puja cap amunt. Veure's la pell més blanca que la llet i riure's d'una mateixa. És inspirar lentament, al ritme de les ones, i somriure sense obrir les parpelles. I què més dóna constipar-se ara?

He mirat aquesta terra, asseguda en les pedres inclinades del port, sentint la brisa marina acaronar-me la cara... Dolça Marina, cada dia m'enamores més.  

És com si això

És com trobar les paraules que mai no em vas dir. Com caminar entre les vies buscant l'abisme i la tensió de no saber quan vindrà el tren. Tremolosa, com les meues mans quan em miraven de reüll i m'entrava mal de panxa. O com les teues, agafant el paper i l'encenedor en les hores més cruentes. És com mirar algú als ulls i trobar la buidor. És tan trist, mirar i no dir res. Tant com saber que et passa alguna cosa i notar-t'ho quan em parles, sense vore't. Com les poques vegades que t'he vist els ulls plorosos i les tantes que tu me'ls has vist a mi: contradictori i alhora tan biològic i tan natural. És com rebre una rosa un dia com hui, i recordar-ho tot. Com obrir un llibre i olorar-lo. Primer apropar-lo a la cara, repassar ràpidament les pàgines amb el dit gros i, amb els ulls tancats, inspirar amb els pulmons ben oberts. Com quan em parlaves i jo mirava l'infinit i em demanaves paraules que no tenia. Que sempre he callat massa, jo, i he preguntat poc. I que al final tot rebenta. Tan matern com sentir-me protegida a prop de tu. Com niar en el teu ventre i arrencar-te les entranyes.

És tan banal i poc original, això de la mort...

Per a millorar un país de barraqueta

Els viatges són ideals per a pensar i escriure. Últimament, que una no para amunt i avall, a est i a oest, se'm cou la idea que potser li hauria d'haver posat un altre nom al blog, com ara el senzill “reflexions des de l'autobús”. Però com que els mitjans de transport són cada vegada més diversos i moderns, el títol podria quedar obsolet en res. De fet, ja ho estaria. Així que a pesar que sempre em venen al cap les històries que vull contar quan viatge, que sol ser quan tinc temps i estic sola, deixaré això de la pluja, que mai passarà de moda. Hui, casualment, també plou. No l'olore, la pluja, des de dins d'aquest autobús que fa el trajecte València-Benidorm que ja em sé de memòria. No obstant, mentre anava de la boca de metro fins l'estació d'autobusos m'he banyat un poc. Potser això m'ha despertat l'instint escriptor.

I mentre jo faig el recorregut que tantes vegades he maleït, el món segueix rodant. Els polítics continuen ideant com salvar-nos d'aquesta crisi insalvable i que ja comença a semblar eterna; alguns retallen amb tisores com les del peix que tots tenim a casa, ben grans; altres ho critiquen i ens expliquen com de bé ho farien ells en cas d'estar al poder; però allò cert, al meu parer, és que pocs tenen idea de quina és l'eixida més recomanable a aquest forat negre on ells mateixos ens van encabir fa vora una dècada. Per a solucions de la crisi econòmica, diré de pas, recomane la lectura de Hay alternativas, del mestre Vicenç Navarro. De moment només he tingut el gust de fullejar-lo, però me n'han parlat molt bé. Com bé diu l'economista, potser el problema rau en què intentem eixir del problema basant-nos en ell mateix. Què tal un canvi de sistema?

Però bé, no tots els polítics són iguals. Apartem ja d'una vegada el tòpic aquell de “els polítics només volen guanyar diners”, “els polítics no fan res”, “els polítics no haurien de cobrar”, bla bla bla. És molt fàcil parlar, però si intentàrem posar-nos en el seu lloc ens adonaríem que no és tan fàcil dirigir un poble i encara menys un país. Que sí, que i tant que n'hi ha de lladres i de morruts (no em cal anar més lluny del meu poble, on amb la que està caent l'alcadessa s'acaba de pujar el sou), però no són tots igual. Feu-ne un anàlisi i tingueu en compte que quan hom entra a participar en la política no sempre ho fa per a fer-se d'or, que encara queda gent amb bones intencions, redéu. Em crema veure com n'hi ha molts deixant-se la pell i a la primera de canvi els ataquen com si foren criminals; i, d'altra banda, m'encén saber que altres, polítics o no, es forren a costa de la ciutadania. Anem amb peus de plom, cal analitzar bé totes les situacions, que moltes vegades tenim la rabosa dins del galliner.

Al País Valencià en sabem molt, de lladres i de polítics dolents. Però per sort o per desgràcia sembla que la població no se n'adone. Serà el meninfotisme aquell que ens atribueixen des de fa temps? No m'ho vull creure, però de vegades m'ho plantege. Una zona amb un finançament inferior a la mitja de les autonomies, amb un dels major nombre d'aturats de tot l'estat espanyol i, per a més inri, amb una de les majors taxes d'espanyolisme. Com deien aquells de Nosaltres, exvalencians, de vegades una es planteja fugir al nord, allà a Suècia o Finlàndia. Però com de moment ni l'economia ho permet ni el clima és massa atraient (deixarem que passen els anys i el forat de la capa d'ozó faça el seu paper), m'hauré de quedar ací, a la terreta. I com ja està bé de lamentar-se i amb això no arribarem enlloc, una intentarà aportar el seu granet d'arena per a millorar aquesta terra de corruptes i criminals, de falles i moros i cristians, de sol, platja i muntanya, de barraqueta...en definitiva, a intentar donar una altra imatge d'aquest “Levante feliz”, més que siga per aparcar eixa nomenclatura que tan poc m'agrada.

Per tot això i perquè alguna cosa hauré de fer amb la meua carrera periodística, a partir d'ara formaré part d'un nou projecte que ha nascut hui, FullQuatre. Un nou diari digital que tots teniu a l'abast en un sol click: www.fullquatre.com. Gràcies als companys per comptar amb mi i molta sort a tots en aquesta iniciativa que contribuirà en la mesura que puga a fer d'aquest País Valencià un lloc un poquet més transparent i informat cada dia. 

Quan surts per fer el viatge cap a València

Quan ixes de Sella per fer el camí cap a València, saps que el viatge serà llarg. Fart d'autopistes, cotxes que circulen a velocitats vertiginoses i el paisatge que ja et saps de memòria, decideixes anar per l'interior i fer-lo un poc més llarg. Perquè com bé cantava Llach, de vegades hem de pregar que el camí siga llarg i gaudir-lo. Que al final el que menys importa és la meta, sinó viure plenament cada pas, cada quilòmetre. 

En agafar la carretera que aboca al Port de Tudons, si no hi estàs acostumat et pot semblar endimoniada, amb tanta curva a dreta i a esquerra, sempre cap amunt i de vegades tan estreta. Però en passar-hi unes quantes vegades li tindràs estima, i comentaràs a cada cent metres una anècdota d'altres viatges: que si ací vam haver de parar perquè Menganito estava marejat, que si allà quasi tenim un accident tornant de festes d'Alcoleja, que si allí paràvem per veure la neu, etc. Als ametlers ja els ha caigut pràcticament tota la flor, però en alguns racons és possible trobar-los encara vestits de nata, com els de la poesia de Miguel Hernández. 

Què millor per a deixar el teu estimat poble que posar el cd de Músiques de Sella que algú va tindre la brillant idea d'enregistrar. Des de "Sella", "Sella en Festes" i "Les danses de Sella", fins les cançons de la Tia Isabel a capella o les melodies religioses del cor de l'Església. Fan bona companyia, i aporten bons records. I en acabar-se les pistes, ja passant Cocentaina, agafar un porta-cd d'aquells que utilitzaves en l'època del discman i trobar-ne alguns de fa molts anys. Des de Andy&Lucas fins aquell de cançons d'amor que tant havies escoltat. Qui ho diria, ara.

Quan te n'adones ja estàs eixint de l'autopista, a la pista de Silla. Un altre paisatge, darrerament també familiar, però molt diferent del de La Marina o El Comtat. L'atrapoll que comporta la proximitat a la capital contrasta amb la tranquil·litat i quasi soledat de què has gaudit durant la resta del viatge. Eixa pau queda enrere per començar una nova setmana moguda, de vagues i mobilitzacions. És curiós com canvia la vida dels pobles a la ciutat, tot i que siguen propers. I mentre hi rumies, el clàxon d'un cotxe et fa tocar de peus a terra: ja fas tard per a fer l'última inspiració d'aire pur. 

Vistes del poble de Sella des del Barranc de l'Arc

Quan jo siga mare

Retrobar-se amb els pares sempre és grat. L'altre dia, quan vaig pujar al tren direcció a Alacant, pensava en tot l'atrapoll que hi ha a la ciutat i en les ganes que tenia d'estar uns dies tranquil·la al meu poble. Entre unes coses i altres, a València mai parem, i moltes vegades trobe a faltar eixa pau que tenen els pobles, eixa paciència de la vida al carrer i a la terra, l'aire pur que corre entre l'Aitana i el Puig Campana. Tot i que sempre porte mil coses entre mans, i a pesar que això m'agrada, sóc una dona de pau, i a València moltes vegades em costa trobar-la. 

Al tren, vaig agafar el seient de la finestra, com sempre, per poder mirar el paisatge entre pàgina i pàgina del llibre. Portava entre mans Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez -una gran novel·la, tot siga dit-. Al costat, una jove d'uns vint anys teclejava sense aturar-se ni a respirar pel seu mòbil ultramodern. Enfront, una mare i un fill semblaven contents per haver-se retrobat. Fora, veia córrer els bancals de l'Horta, la Costera i l'Alt Vinalopó, cada vegada més secs. Intentava concentrar-me en les aventures del coronel Aureliano Buendía, però les converses dels meus companys de viatge m'ho impedien. No sé si era falta de concentració o curiositat, però no podia evitar escoltar la conversa entre mare i fill. Ella, d'una seixanta anys, antiga habitant d'Eivissa en l'època més hippie, i ell, d'uns trenta anys, melenut, amb piercings i estudiant d'art dramàtic, pel que vaig entendre. D'alguna manera em sorprenia la seua relació: tenien una naturalitat admirable per a parlar de tot, de les drogues, de la filosofia, de pintors i fins i tot del sexe, eixe tema tan tabú a la majoria de les famílies. A la majoria de les persones els hauria semblat una relació desfasada; sense anar més lluny, la jove pija del mòbil ultramodern els observava amb cara d'estranyesa. A mi em transmetien eixa pau que venia buscant a través de la confiança que demostraven tindre entre ells. Això sí, no van callar ni un segon. 

Hui, ja a Sella, mon pare m'ha proposat d'anar a fer una passejada junts. La veritat és que entre les meues visites fugaces i el temps que requereixen els amics, feia molt de temps que no caminàvem plegats pel terme de Sella. Eixes passejades sellardes són, d'alguna manera, retrobar els orígens. Eixint del poble, un al costat de l'altre, ens hem creuat amb vàries persones. Els ha fet gràcia, jo crec, vore'ns junts i ben equipats per a fer una passejada: sembla que pares i filles no puguen relacionar-se amb naturalitat ni fer activitats en conjunt. No acabe d'entendre eixe entestament dels pares de voler mantindre sempre la seua autoritat i la seua distància. Per sort, a ma casa mai no ha estat així. Potser no es tracta de prendre els pares com amics, com ho feien els meus companys del tren, però sí de tindre una relació natural i sincera, de parlar sense tabús, de dir-se "t'estime" com li ho diríem a la nostra parella, que al cap i a la fi als nostres pares els solem estimar tant o més. 


Ara que ja vaig creixent i gent molt propera a mi va tenint fills, em ronda la idea de l'educació que els puga donar als meus. En realitat és una qüestió que sempre m'ha preocupat: és molt difícil educar als petits, no tot depén de la família i moltes vegades la seua evolució queda fora de les mans d'aquesta. N'hi ha milers de llibres que parlen de tot açò, però així i tot no deixe de vore-ho un tema molt complex i imprevisible. No obstant, hi ha certs valors que crec que s'haurien de potenciar més en les relacions familiars, que encara hui en dia venen marcades per un model antic i masclista. I no em referisc només a les relacions entre pares i fills, sinó a totes les que es donen dins d'una família. Insistisc, com ja he dit altres vegades, en què cal una reflexió profunda i un gran canvi en aquest tema.


Jo vull ser mare. No tinc cap pressa, però sé que algun dia ho seré. I als meus fills m'agradaria donar-los l'educació en la que jo crec, m'agradaria que em tractaren com a una igual, i no com a algú que està per damunt d'ells. Està clar que els pares sempre són els nostres referents, els nostres guardians, el nostre model. Però conforme passa el temps, conforme ens fem grans, i sense perdre-los el respecte mai de la vida, hauríem d'intentar igualar més les nostres relacions. Moltes vegades això sembla impossible a les famílies més estàndards, on tot ha funcionat sempre amb una normalitat perfecta. Per exemple, estic segura que la relació mare soltera-fill és, en la majoria dels casos, molt més profunda. Potser cal trencar els esquemes, però estaria bé que no calguera fer-ho. Al Macondo de Cien años de Soledad es reflectixen desenes de models familiars, i no sempre els més perfectes funcionen millor. Que sí, són narracions de García Márquez, però no s'allunyen tant de la realitat.