Oxitocina gratuïta

Mai n'havia sentit parlar sobre el perill de l'oxitocina gratuïta. Ni tal sols de l'oxitocina. I la veritat és que si conéguerem els seus efectes aniríem més amb compte i segurament seríem més feliços. Aquesta hormona, per als ignorants com jo, és la que segreguem en grans quantitats durant l'orgasme i també la responsable del sentiment d'afecció. El llibre que llig ara diu que si hi haguera una hormona de l'amor, seria l'oxitocina, perquè és la que juga el paper més important en les nostres relacions amoroses. Fins ací tot correcte, no necessitàvem saber de la seua existència per a sobreviure.

Però l'oxitocina també apareix quan no la necessitem. Una cançó, una imatge o un record ens fan segregar-la en moments en què pot tindre un efecte contrari i funcionar com una droga dura en un moment en què estem intentant desenganxar-nos. Un exemple pot ser el del jove que escolta sense parar una cançó que li recorda a algú que estima i ja no li correspon. El jove escolta la cançó una i una altra vegada, mira les fotos de l'altre, pense sempre en ell...i segrega una hormona que no li servirà per a res, perquè mai no estaran junts. Doncs bé, si ens ho explicaren, potser evitaríem segregar-la. Oxitocina gratuïta, per a què? Per a això paga la pena que ens conformem amb la dopamina, que no és de l'amor sinó del plaer, i no ens lligarà a ningú ni ens farà plorar massa.

D'altra banda, també és interessant conéixer el funcionament d'aquesta hormona per a saber que, per a mantindre l'afecció, és important tindre-la sovint en nivells alts. A través de l'orgasme o altres pràctiques que s'hi aproximen és com aconseguirem estar sempre “posats” d'aquesta droga i continuarem “enamorats” de la persona que ens fa segregar-la. Perquè al contrari de la dopamina, l'oxitocina sí que centra la nostra atenció en una persona concreta. I què dir-ne de la serotonina, important en les agressions, la temperatura corporal, la sexualitat, l'apetit, l'humor, la son, la ira i la depressió?

La veritat que, repetisc, la nostra educació en ciència hauria de ser molt major, tot i que saber massa pot arribar a ser paranoic. Ara, que sonava Papa cuéntame otra vez d'Ismael Serrano a Ràdio 3, m'imaginava els meus nivells d'oxitocina disparant-se amb gran rapidesa. No sé ni com ni per on, perquè si sóc sincera no en sé res sobre les hormones. També després de llegir altres capítols del llibre em pense que ja no puc decidir jo sobre les coses que faig, o que els meus gustos venen més determinats per les circumstàncies que per la meua personalitat. Però, com diu l'autor en la introducció, “una vida sense ciència és com una vida sense música. Pot ser igualment meravellosa, però sens dubte desaprofitem una de les seues grans ofrenes”.

Per als interessats, “El ladrón de cerebros”, de Pere Estupinyà. Gràcies pel descobriment.  

A mesura que els versos avancen

Ens fonem en un bes etern, que sembla que mai acabarà, mentre els nostres cossos, nus, es freguen tímidament, pausadament. Les meues mans, menudes, acaricien la teua esquena, que hui està més suau que mai; els teus braços grans em protegeixen de tot el que passa a la resta del món. En un moment del bes etern obric els ulls, i veig que el gotelé d'aquestes quatre parets que tant secrets ens guarden estan plorant. Sempre han estat ahi, però mai no els havia vist així. Ells també estan tristos. En vore'ls, em contagie i una llàgrima cau des dels meus ulls fins les nostres boques, i sala un bes que comença a fer-se llarg. Massa llarg.

Estellés aguarda damunt la taula, desastrosa com sempre, i refugia unes paraules que mai no esborrarem. Si posàrem sobre paper totes les nostres històries, aquest llibre inèdit d'Estellés quedaria curt. Però li ho perdonarem, al de Burjassot, per ser el nostre poeta particular, el que ens va pintar amb paraules la València que nosaltres hem viscut tan a fons. Malgrat tot, encara no hem llegit tots els poemes. Com veus, no deixa de sorprendre'ns Vicent, fins i tot una vegada mort. Segurament encara ens queden molts racons per descobrir a través dels seus versos, moltes passejades. Deixa'm que em llija el llibre i després ja t'ho explicaré, m'entens? I tant de bo la lectura siga ràpida i renasquen les seues idees tan prompte com siga possible. 

Música, mestre!

Tard però amb ganes, demà la Unió Musical l'Aurora de Sella celebrarà la festa de Santa Cecília, la patrona dels musics. Ho farà (ho farem) amb un passacarrer, una missa, un magnífic concert acompanyat pel cor en la segona part, i finalment -que no menys important- amb un sopar i la posterior festa, sempre digna de recordar. És la una i quart del matí i ara acabem d'assajar, a hores intempestives, per rematar el repertori i deixar-ho tot lligat i ben lligat per a la cita de demà, que és, per a tots els músics, de les més importants de l'any. Mira que jo en santes no crec massa, ni en déus, però a Cecília li tinc molt de respecte per tot el que representa per a mi. 

El dia de Santa Cecília és també quan els nous músics entren a la banda. Enguany, però, no hi haurà nous educandos a la banda de Sella, ja que som un poble menut i no tenim tans xiquets. Però per no deixar l'acte buit, la junta directiva ha decidit retre un homenatge a aquells músics més vells, els que ja porten vora dues dècades anant a assajar cada divendres a l'Acadèmia, en la Plaça Major. Ells són els auelos de la banda, els que mai s'hi veuen bé, però jo sempre he cregut que tots tenen un esperit ben jove, i la música ha contribuït molt en això. Entre estos músics es troba mon pare, Vicent, que és clarinetista des de fa molts anys i estima la música moltíssim. Supose que a ell li dec gran part de tot el que jo ara en sé, de música, i sempre li ho agrairé. M'alegre que demà també li reten un petit homenatge. 

Feia temps que no trobava la inspiració per escriure unes línies ací, però l'assaig de hui me l'ha donada. Entre els viatges on ens transporten les composicions d'Óscar Navarro, les cançons populars valencianes en "Rapsodia Valenciana" i la veu de la fantàstica cantant vilera Pepi Lloret és impossible no sentir-se emocionat. I és que les bandes de música, tan presents en la nostra societat valenciana i tan importants per a la cohesió dels nostres pobles, són tot un fenomen digne d'estudiar. L'altre dia vaig entrevistar el president de la Federació de Societats Musicals, Josep Francesc Almeria, i em comentava que el govern ha considerat les bandes, com també la pilota, "señas de identidad valencianas". Doncs bé, obviant que les seues raons no són les mateixes que les meues, diré que sí, que jo no entendria el meu país sense la música de banda, ni tampoc sense la pilota. 

Tocar a la banda m'ha aportat moltes coses. Ja fa, si no conte malament, 11 anys que vam entrar, totes les amiguetes juntes, i vam començar una nova aventura. La música, més enllà de la banda, m'ha portat a conéixer gent fabulosa, algunes de les persones que ara són les meues millors amistats. És digne d'admirar com un conjunt de gent tan diferent en edats, condicions i ideologies, som capaços d'oblidar totes les nostres diferències amb tal de, senzillament, fer música. "Doncs tampoc és per a tant", pensaran els que no són músics. Però els melòmans com jo m'entendran. Es respira germanor, als assajos de la banda, sobretot en dies com hui que tots estem nerviosos i sabedors que els temps de preparació s'acaba. El mestre, amb un somriure inquiet, intenta deixar-ho tot ben preparat. I quan no sap si tot anirà bé em mira en busca d'una aprovació que sap que sempre trobarà: és Miquel, el meu germà. 

Així que amb tots estos components, com no podria estar una orgullosa de la seua banda? Ràbia em fa no poder assistir més als assajos, ara que visc a València. Però bé, des d'allà també me'n recorde, quan plegats mirem la mar, de nit o de dia, o quan em treus un somriure mirant-me des de lluny. Emocions, al cap i a la fi, que no poden comprar-se amb diners. I qui vulga sentir-les, que s'apunte a solfa!

A València, on hi rauen tantes coses

No sé què serà de mi l'any que ve. No sé on estaré ni què faré, ara que acabe la carrera. Només sé que si me n'he d'anar, enyoraré molt València. Però tornaré, tornaré sempre o tornaré algun dia. Hui que plou i estic lluny he escrit sobre València, per començar a tindre un repertori gran que et llegiré el dia que torne.

He tornat a València esta nit entre les dotze i la una

ha arribat el tren que para prop de ta casa.

He tornat a València després de tants anys

i he mirat la lluna, que ni és plena ni buida,

és només la lluna de València.

He tornat a València per buscar-te en la nit

per recórrer els carrers que ja vam recórrer

i per pujar-me a una bici d'aquelles antigues

com les de fa tants anys, quan féiem carreres

pels carrers més estrets de la ciutat vella.

He tornat, sí, amb la cara més arrugada que mai

i amb l'esperança d'agradar-te encara

tot i amb els pits caiguts, com em juraves

que t'agradaria per molt que passaren els anys

per molt que passaren les coses.

T'he buscat per València tímidament, 

i quan ha clarejat el dia t'he trobat,

gran i alt com sempre, però més vell que mai,

agafat d'una mà que no és la meua,

una mà jove i verge, i suau.

Havia tornat a València per dir-te "t'estime"

com vaig jurar que faria fa cinquanta anys

quan junts somniàvem estimar-nos per sempre

innocents i joves, creent-nos en possessió

de tota la veritat sobre l'amor

Però no m'has vist, a València esta vegada,

perquè una altra mà centrava la teua atenció

que abans sempre em dedicaves a mi.

Només tenies ulls, quan començava a eixir el sol,

per aquella mà nua i tendra.

T'he trobat a València amb una xiqueta a la mà,

amb una néta menuda que porta els teus cabells

i el meu nom, doncs t'he sentit nomenar-la.

Fugaçment m'ha paregut sentir que em cridaves a mi

però ja no sóc jo qui ocupa els teus pensaments

Com pesa

I deixes la mirada quieta, en l'aire, mirant a l'infinit, però en realitat no veus res. Ho veus tot borrós perquè un tel humit t'ho tapa i perquè tampoc no t'hi fixes en res. Les mosques volen al voltant, carronyaires, com si oloraren la mort que s'apropa. Dels teus llavis ix un fil de veu, suau, dolç com sempre. Fa calor i les mosques no et deixen en pau. Et sents incòmode i intentes centrar la mirada, però les paraules no et deixen. I quan acaben, et cau un pes immens a sobre, i et sents cansat sense haver fet res.

Diumenge

És un diumenge qualsevol a la ciutat de València, i fa molt bon dia. Malgrat la pluja i el vent dels últims dies, hui ha amanegut assolellat i amb una temperatura agradable: de pantalons texans i camiseta de mànega curta.

En realitat no és un diumenge qualsevol, sinó el diumenge d'abans de festes. Tinc certa exitació en el cos de pensar que el ve en quatre dies, i això explica també que este cap de setmana haja sigut de relax: cal cuidar-se la salut i la butxaca. També per això estic a València, sense res que fer, mirant com passa el dia agradable de hui.

Feia temps que no m'alçava un dia sense tindre res que fer, sense cap pla ni cap preocupació. Els dies com hui, als jardins de Vivers són agradables. La gent passeja, els xiquets aprenen a anar en bici, les parelles es fan petons i els avis lligen el periòdic. Molts gossos corren amunt i avall i fins i tot alguna família acudeix a fer-se les fotos de la comunió. Trie un lloc sobre la gespa, entre el sol i l'ombra, i destape el periòdic que acabe de comprar a la gasolinera. Que, per cert, seria negoci segur obrir un quiosc un diumenge de matí a Benimaclet: no hi ha manera de trobar cap lloc obert on comprar la premsa!

Asseguda sobre una gespa creixent i en la qual s'hi amaguen centenars de bitxos, em venen al cap els diumenges de Lisboa. De vegades pujava al jardí de Estrela, també a llegir. La sensació era molt pareguda: molta gent, aigua, gespa, sol i ombra. Allà hi havia una gran basílica que ací no trobe, això sí. I tampoc trobe els cafés ni les torrades que feien als quioscs dels parcs, especialment al de Príncipe Real. Però hi ha altres coses, sempre n'hi ha.

Cansada d'enyorar converses perdudes i profundes, de rumiar sobre tu, sobre mi i sobre tot això i allò, de passar les hores a l'espera d'un veredicte que vull augurar llunyà, he intentat mesurar el valor d'una escena tan típica i mística de diumenge de matí com la de hui. I la conclusió és que no té preu. 

Se m'ha acabat l'estiu

Per a molts, l'estiu s'acaba en el moment en què ha de canviar la dinàmica de les vacances per alguna obligació. L'inici del curs, de la faena o simplement el retorn a l'habitatge habitual marquen la fi d'una etapa calurosa, però sovint alegre i atapeïda de fets. A Sella l'estiu s'acaba quan la gent se'n va, cadascú al seu destí. Per a mi, l'estiu acaba hui. Ja estic de camí a València, al familiar autobús d'Alsa que agafe amb freqüència des de fa quatre anys, per deixar enrere unes vacances que enguany han sigut més curtes, però diria que més intenses. Més prompte que mai, demà, dia 3 de setembre, hauré de tornar a la universitat per reprendre les pràctiques de ràdio que vaig començar en juliol. I la setmana que ve, se sumara a això l'inici del curs escolar, l'últim de la carrera en el meu cas, si tot va bé.

Enguany torne a València amb una sensació diferent, estranya. Potser és per com han sigut de curtes les vacances que no tinc ganes de tornar tan prompte. Em recorde altres anys amb l'ànsia de reiniciar les classes, l'any passat amb la il·lusió d'anar-me'n a Portugal, l'altre de canviar de pis, l'altre d'iniciar la vida universitària... Però la veritat és que este any no hi ha grans canvis: la mateixa casa, la mateixa ciutat, la mateixa carrera i pràcticament la mateixa gent, amb l'incentiu de tindre un nou company de pis, un amic jove i principiant en la vida universitària, que espere que aporte certa frescor a ma vida en la ciutat. Poc a poc, el cap i casal s'ha convertit en el lloc on torne, ja ho he dit moltes vegades. Al nº1 de Sant Petrillo de Benimaclet passe més hores que a la casa del carrer de fora de Sella, i per això tornar ja no és tan divertit.

A més, torne amb la sensació que açò ja s'acaba, que és l'últim any, i que després hi ha un buit enorme. “Què faràs em acabar la carrera?”, pregunta ara tothom. Doncs no ho sé, no tinc ni idea, no logre imaginar-ho. Perquè ara mateix, tal i com està la situació, l'única cosa que sóc capaç de vore és un forat negre que encara no he esbrinat com taparé. Però bé, tinc un any per davant, així que no cal patir. Un any que espere plenar d'anècdotes i de moments inoblidables, com ho han estat els tres anteriors. La veritat és que, ara que ho pense bé, he d'aprofitar-lo tant com puga. Serà, segurament, l'últim any que coincidiré amb molta gent de la carrera, del BEA, de Benimaclet, i fins i tot d'altres pobles. En passar, probablement s'acabe la bona vida -perquè és bona, la vida que duc- i m'haja de prendre les coses d'una manera ben diferent. Però és el que toca, i no em fa por. Em pregunte també què faré quan ja no visca amb Alba Ripoll, amb qui sens dubte he passat més hores que amb els meus pares en els últims quatre anys. A tot s'acostuma una, m'imagine.

Així que bé, sense massa ànim però amb positivisme, torne a València. S'acaben les vacances i deixe enrere un estiu en què m'ha donat temps a fer de tot. Unes vacances que començaven en agost, però que no per això han estat menys profitoses. Viatges, xerrades, nits de barraca, vesprades de piscina, matins de font major. Orxates a la plaça, banys fugassos a l'Alcàntara i passejades pel país. Hores de lectures i hores de música, i també algun record alegre. Cares noves i projectes de futur. Em pesarà en la consciència no haver anat a la Solana ni una sola vegada en tot l'estiu. Si l'auelo alçara el cap... També haver deixat l'escalada de banda i no haver passat per cap poble del Comtat ni l'Alcoià a celebrar les festes. Em compensa, però, haver passat per les d'Ontinyent; però sobretot, haver acabat l'estiu mirant els Castellets i el Puig Campana des d'un pedra perillosa però privilegiada. Mirant la meua terra, encara m'ha fet més ràbia haver-m'en d'anar tan prompte. Em pregunte si algun dia podré viure allí o si aniré sempre pegant voltes d'un costat a un altre, “sense parar”, com em diu tot el món. Una opció de vida, m'imagine. Però és massa prompte per plantejar-s'ho. De moment, toca començar el curs.