La minutera del rellotge de l'estació es mou. Lent però imparable, el temps avança. Aquesta minutera, gran, antiga, fins i tot rebota del moviment tan lent que fa. Però no s'atura mai. Darrere d'un minut en ve un altre, i en marcar-ne uns pocs més el meu tren eixirà en direcció a casa. Perquè, ara sí, anar cap al sud és tornar a casa, no com quan no sabia massa bé quan anava i quan tornava.
És diumenge i, al contrari que jo, molts estudiants tornen a València. A Benimaclet hi ha enrenou: joves que entren i ixen dels edificis carregats i amb un somriure a la cara, perquè començar de nou sempre alegra. Els carrers s'omplen de reecontres i als ascensors uns i altres comenten com els ha anat l'estiu. Però a mi m'espera una minutera que no s'atura per ningú.
Puge a eixe cotxe gris que a tants llocs m'ha transportat durant els meus anys ací, i mire per la finestra. En el sisé del número u del Baró de Sant Petrillo dos cabets s'assomen per a acomiadar-me. Demà torna la vida a estos carrers, però la meua continua uns quilòmetres més al sud. Del sud, d'on jo sóc, en definitiva. Dins del cotxe, uns ulls blaus m'esperen i m'observen detingudament.
-Està guapa Alba, pareix Ava Gardner.
-No sé qui és Ava Gardner. I si fem tard i perd el tren?
Amb aquesta entrada em decidisc a encetar un nou apartat al meu blog personal: "De ruta", un espai on descriure els camins que vaig fent que, ara que tinc temps, espere que en siguen molts. Mentre caminava per les penyes del Comtat i la Marina fa un parell de dies, vaig pensar que seria interessant plasmar ací les impressions i descripcions d'algunes rutes interessants, tant per al meu record com perquè puguen servir-li a algú que les vulga fer. A més, el recentment estrenat blog del veí Jaume Soriano, "Caminar per Sella", m'ha animat encara més a obrir aquest nou raconet dins "Olora la pluja". Que el dia que ho vaig decidir, per cert, també plovia.
Així doncs, "De ruta" pretén servir de guia per aquells que ho consideren útil, i també de curiositat per aquells que vulguen saber-ne més sobre els nostres camins sense necessitat de moure's de casa. A més, a mi em valdrà per posar "sobre paper" les impressions de les excursions, que moltes vegades cauen en l'oblit passat un temps. També per intentar resoldre -si algú m'ajuda- alguns dels molts dubtes que li sorgeixen a una mentre camina. Començarem hui per la Marina Alta, concretament pel xicotet poble de l'Atzúvia, situat en la Vall de Pego.
Quant a la valoració del temps i la dificultat, crec que és quelcom relativament personal. Intentaré ser tan objectiva com puga, però advertisc que són rutes fetes a un pas mitjà (ni amb pressa ni de passeig) que ens permet gaudir del camí i aturar-nos de ves en quant.
Ruta circular: De l'Atzúvia al Pla de Miserà, les faldes del Xillidre, el Castell de Galliners i retorn a l'Atzúvia.
Distància: 10 km
Temps: 3h
Dificultat: Mitjana-Baixa
Aquesta caminada comença al poble de l'Atzúbia, un municipi de la Marina Alta de poc més de 700 habitants al qual podrem accedir fàcilment en cotxe des de Pego, com es veu a la imatge superior. El cotxe el podem aparcar a la carretera principal, i iniciarem la ruta des del camí asfaltat que hi ha al final del carrer La Font. La primera etapa serà de pujada, per tant cal agafar-ho amb calma i i gaudir de les vistes del poble i la Vall que aniran ampliant-se conforme anem pujant pel camí d'asfalt [Imatges 01 i 02]. La pujada fins al Pla del Miserà ens portarà prop d'una hora, i poc abans d'arribar-hi trobarem la Font de les Mallaes, només desviant-nos uns segons a l'esquerra del camí (ens ho marca un cartell amb el nom de la font). Al final de la costera, trobarem el pla, des d'on hi ha molt bones vistes i on podem aprofitar per parar a descansar uns minuts.
Imatge 01. Vistes a l'Atzúvia des de la pujada al Pla del Miserà
Imatge 02. Pujada al Pla del Miserà
Imatge 03. Pla del Miserà
Una vegada en el Pla del Miserà, seguirem el camí d'asfalt [Imatge 03] fins trobar-nos amb un encreuament de camins, i agafarem el que va cap a la dreta. Uns metres més endavant hi ha una senyal que marca totes les rutes que passen per allà. La nostra s'emmarca a partir d'ara dins del PR-CV 58, en direcció cap al Castell de Gallinera . A uns 500 metres de la senyal deixarem la carretera d'asfalt i agafarem un camí a la dreta [Imatge 04] fins arribar, uns 200 metres més endavant, a un bancal ple de colmenes. Just abans, a l'esquerra, ix la senda que ens portarà per baix de les parets del Xillibre fins al Castell de Gallinera [Imatge 05]. Aquesta part del camí és segurament la més perillosa però també la més interessant, amb vistes a tota la Vall. El camí és bastant estret i en alguns punts trobem el que a Sella es coneix com "rastrelleres": espais de despreniments on trossos relativament menuts de la roca s'obren pas des de dalt de la penya fins ben avall, i on correm el perill de caure si donem un pas en fals [Imatge 06].
Imatge 04. Agafem la senda que ix a la
dretade la imatge
Imatge 05. El Xillibre
Imatge 06. Rastrellera
Imatge 08. La Vall de Gallinera
Imatge 07. Pujada al Castell de
Gallinera
Una hora després d'haver eixit del Pla del Miserà, tot havent recorregut el Xillibre a l'ample, arribarem als peus del Castell de Gallinera. En aquest punt haurem de triar entre dues opcions: agafar la senda que, a mà dreta i seguint les indicacions del PR-CV 58 ens porta de nou cap a l'Atzúvia; o seguir apropant-nos al castell i agafar, un poc més endavant, l'estret camí que trobarem a mà esquerra just baix de les restes d'aquest [Imatge 07]. Cal saber que aquest tros de 15 minuts de camí és de dificultat alta: caldrà escalar un poc en algun tram per poder arribar a la part de dalt de les restes del castell. Això sí: paga la pena. Les vistes a l'altre costat cap a la Vall de Gallinera són espectaculars [Imatge 08]. No obstant, no haurem d'intentar fer aquest trosset camí amb xiquets o gent poc experimentada. En cas de pujar al castell, per a seguir la ruta cap a l'Atzúvia haurem de tornar enrere fins el darrer encreuament i agafar la senda que abans havíem deixat a mà dreta i ara trobarem a l'esquerra. Una pedra amb la senyal del PR ens marca el camí.
Imatge 09. Pou d'aigua
En aquest punt ens quedarà aproximadament una hora més per arribar de nou al punt de partida. Baixarem primer per una senda tortuosa i, en arribar a la terrassa amb vistes al poble i tota la Vall, en una curta desviació a mà dreta veure la teulada d'un pou del qual, en teoria, es pot beure (compte si l'aigua porta molt de temps estancada!) [Imatges 14]. Seguim baixant i, després d'una caseta blanca amb una gran figuera, trobarem la pista forestal que, tirant a mà esquerra, ens porta de nou cap a l'Atzúvia. En el camí de tornada passarem pel costat d'una gran bassa, punt des del qual podrem observar tot el camí que portem fet, ja que està just enfront del Xillibre [Imatge 15].
Anotacions personals: Aquesta ruta és interessant perquè passem per diferents tipus de camins i trobem vistes a diferents valls de la Marina Alta. Tota aquesta zona és molt completa quant a rutes i hi ha molts càmpings i cases rurals: pot ser una bona opció per aquells que volen passar uns quants dies caminant. A més, a només 15 minuts de l'Atzúvia en cotxe està el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva, una visita molt interessant també. Recomanacions: -Portar molta aigua perquè no en trobarem pel camí (només al pou cap al sisé quilòmetre, però advertisc que quan jo vaig anar l'aigua no estava bona). -No fer la ruta en dies de molt de sol i molta calor perquè no hi ha massa ombres, especialment en la part central del camí. -Mamprendre la ruta amb bona actitud i ganes de passar-ho bé!
He vingut a la part estreta de la platja, on estan les pedres on solíem anar i on vaig perdre unes de tantes arracades. He buscat la barca vella, que ja s'ha sedimentat i forma part del paisatge i, a mi, em serveix per recolzar l'esquena mentre escric. Fa olor a mar, este poble de pescadors -què coses, tu-. A mar salà, com en la que ens caguem sovint.
Mirava abans la immensitat de la mar des de la finestra i amb les ones m'arribaven molts records, segurament massa. En un intent d'esborrar-los de la ment, ara mire l'horitzó tot imaginant que hi ha algú a l'altra banda de la Mediterrània exactament igual que jo estic ací. Mirant l'aigua sense més. Deixant trencar les ones que tant diuen i alhora no diuen res. Buscant nosequè dins d'un mateix. El sol li pegarà de cara a aquella persona que, en el meu imaginari, està en la costa italiana. Ací ja comença a pondre's a la meua esquena i s'enceta la frescor de la nit d'agost que està a punt de caure. D'un agost que ja s'acaba i m'aboca -ens aboca- a la incertesa. D'un altre estiu carregat d'històries. Hem perdut tota seguretat i, potser és per això, una mínima maror ja ens desestabilitza. Però malgrat tot, sentir la mar encara em tranquilitza i em transmet la pau que abans buscàvem per estos racons.
Em pregunte si de vegades no volem menjar-nos el món amb massa ànsia. Cada dia em debatisc entre l'esperit lliure i rebel, i la pau de la costum i d'allò quotidià. Però, podré jo ser algun dia quotidiana i tindre una mínima, petita rutina? Deveres ho dubte, també respecte a estos maleïts i canviants sentiments. Mira la mar: tan quotidiana i tan salvatge alhora; tan rutinària i tan lliure, i amb mil secrets per descobrir, molts d'ells incomprensibles també. Però sembla que de nosaltres, de carn i ossos, i més bé terrenals, no s'espera que ens permetem eixos canvis d'estat -d'ànim en el nostre cas-.
En aquesta part estreta de la platja continua sense haver-hi massa gent. Segueixen les algues amuntonades, i estan també les mateixes pedres, que marquen el camí. I el far a l'altra punta, tot i que encara no hi he anat. Això, com tantes altres coses, ho tinc pendent. Però tard o d'hora tot arriba: mira la guitarra, que pensava que mai arribaria el dia d'aprendre'n i ara ja sé tocar "Viatge a Itaca". Viatge, sí, guitarrista. Com a Itaca, a un lloc imaginari, on qui sap si mai arribarem. Mentrestant, seguirem fent camí, com a la cançó.
Maria de la Pau Janer va escriure
Orient, Occident. Dues històries d’amor
quan es complien deu anys de la seua estrena com a escriptora. Era l’any 98
quan es publicava aquesta novel·la de l’autora mallorquina que, tot deixant a
banda les nostres divergències ideològiques, sempre m’ha ofrenat bons moments
de lectura, especialment a l’estiu. Perquè les històries de Janer són d’aquelles
que a mi m’agrada etiquetar com estiuenques, sempre amb un peu dins les seues
illes i de fàcil lectura. Agradables, tot i que no sempre amb final feliç. D’eixes
que no et fan pensar excessivament però tampoc t’avorreixen.
Orient, Occident. Dues històries d’amor ha estat l’última tria que
he fet d’aquesta escriptora, que m’ha ocupat bona part de l’estiu pel poc temps
que darrerament li dedique a la lectura. Com bé diu el títol, es tracta de dos
romanços situats l’un a Barcelona i l’altre a Palestina. Dues històries
diferents protagonitzades per personatges diferents, però plagades d’uns
paral·lelismes sorprenents i molt ben treballats. En Carles, un escriptor
mallorquí que viu a Barna i s’enamora de na Lara, l’amor de sa vida. N’Aixa,
una palestina de Jerusalem a qui li canvia la vida en conéixer en Tarik,
activista per la causa palestina que viu a la ciutat veïna de Betlem. No
obstant, el curs de la vida d’aquests quatre personatges es truncarà conforme
avancen les pàgines del llibre, tot portant-nos a un final inesperat en el qual
s’entrecreuen ambdues històries. Si haguera de posar especial èmfasi en alguna
cosa d’aquest llibre, ho faria en com d’aconseguits estan els paral·lelismes
entre les dues històries i també en el final, sens dubte sorprenent, si bé no
massa feliç. Aquesta novel·la té uns aires a la que Janer va escriure uns anys després i amb la qual va guanyar el Premi Planeta 2005, i que a mi em va tindre capficada fa dos estius: Passions Romanes. Es tracta una vegada més de l'amor difícil, truncat i amb olor a mort. Perquè com diu la cançó, "ses coses no són fàcils per ningú". No contaré més per no desvelar la història als lectors d’aquest
blog ni a ma mare, que ha decidit començar a llegir el llibre ara mateix.
Aquest escrit és també un intent
de reprendre les ressenyes que vaig anar escrivint durant molt de temps en els
meus blogs i que havia abandonat des de feia cosa d’un any.
Hui que Víctor s'ha emportat l'ordinador per arreglar-lo sembla que és el dia que més ganes tinc d'escriure al meu blog, després de tant de temps. Serà que quan tinc l'ordinador, la màquina em roba massa temps; també pot ser que tinc tantes coses a dir últimament que mai trobe el moment de començar, o que Pere ha représ hui el seu blog abandonat i m'ha fet enveja. No ho sé, però la qüestió és que ací em trobe, davant d'una llibreteta de quadrts i un boli de Bancaixa (que porta per lema "compromís social", imagina si té anys), escrivint com quan escrivia un diari fa ja molts anys.
Han canviat tantes coses en ma vida en els últims mesos que he hagut de deixar córrer el temps per assimilar-les, per assentar el cap mínimament. Fa un mes vaig arreplegar tot el que tenia a València i vaig tancar amb pany i clau la porta d'una etapa molt intensa però que, mai sabré si per sort o per desgràcia, ha acabat. Ara visc a Sella, on havia viscut sempre fins fa quatre anys, i en passar l'estiu la meua vida haurà de readaptar-se a les noves condicions del dia a dia del que ni fa carrera ni té faena (mai m'ha agradat això de ni-ni) en este poble.
Que ningú m'ho torne a preguntar, per favor: no, encara no sé què faré a partir de setembre. Un màster era una bona opció, però el sou d'una mare governanta (que no governa, sinó neteja) i el d'un pare la cristalleria del qual es debat cada dia entre la vida i la mort, no donen per a cobrir les elevades taxes de la universitat ni l'estada en una altra ciutat. I a vore qui es fia de les beques! (a qui, d'altra banda, he d'agrair quatre anys de carrera).
Així que amb tot això ací estic jo, entre treballs temporals que res tenen a veure amb la meua formació i un dubte immens sobre el meu futur, i amb la intenció d'exercir la professió de periodista a poc a poc i a petita escala pel meu propi compte, de moment. Ara m'han donat, com caiguda del cel, una plaça a la Universidad Mayor de Santiago de Chile per al 2014, per a seguir formant-me. Però lamentablement, i a pesar de les ganes que tinc d'anar-me'n, és més que probable que per la situació econòmica a casa i les escasses ajudes públiques no puga cursar-la. Ja veus, serà que els meus pares són d'aquell grup que va malgastar diners quan la cosa anava bé. No, senyor Rajoy?
Sense més, mentre passen els dies jo sóc feliç ací als peus de l'Aitana, amb una tranquil·litat i una pau que mai no hauria trobat a la ciutat, i amb un temps lliure que vinc buscant des del dia en què vaig entrar al BEA, jo crec. La música, la ràdio, l'escalada, la Font Major i la meua gent m'acompanyen en aquest nou viatge. Perquè sí, encara que estiga aturada (en doble sentit), mai deixe de fer camí. I per acabar, si em premeteu, em desitjaré molta sort per al futur. I a vosaltres també, és clar!
P.D: Ara he recordat que a casa hi havia també l'ordinador de mon pare, que va heretar de mi (sí, en açò de les noves tecnologies les herències van a l'inrevés). Bon estiu!
Han passat ja quatre anys des que
per primera vegada vaig xafar València per vindre-me’n a buscar pis i a donar
inici a una vida nova, diferent sens dubte, que em portaria a viure les que
fins ara han sigut les millors experiències de ma vida. Periodisme era la
carrera que m’acolliria durant els següents –en teoria- quatre anys. Poc han
fallat els càlculs: si no passa res, en una setmana hauré acabat tots els
exàmens i tots els treballs de la carrera, i podré dir fermament que sóc
graduada en Periodisme (per a ser periodista encara em queda un poquet més). Ah
sí, i quan per fi em traga el ditxós títol d’anglés que em porta de cap.
Sabia, pel que m’havien explicat,
que aquests anys serien claus en ma vida, que serien dels millors. Això no ho
puc saber, perquè no sé el que vindrà ara ni el que em passarà al llarg de la
meua existència, però puc dir ben clar que han sigut quatre bons anys, molt
bons. I no només per la carrera, és clar, però si no haguera triat estudiar
Periodisme en la Universitat de València no tinc cap dubte que ara la meua vida
seria molt diferent. Sempre m’havia agradat escriure, supose que és això el que
més em va espentar; a això s’han sumat les ganes d’explicar-li al món el que
passa al meu voltant, així com la necessitat d’intentar canviar més que siga
mínimament aquesta societat amb les meues paraules.
A les primeres classes de
Periodisme vaig arribar tímida, molt tímida, com era jo aleshores (cal dir que
ho he superat amb el temps). Coneixia a Sumaya, una gran persona que m’ha
acompanyat fins el final. Prompte em vaig fer també amb Mónica, i vaig
construir un grup d’amics amb el qual habituar-me a les classes, compartir
experiències, aprendre a comunicar. Ens recorde a les tres el primer dia de
classe, a les escales de l’entrada de la Facultat. Quatre anys després som tan
amigues que ho sabeu tot de ma vida, qui ens ho anava a dir. Les amistats van
anar creixent i poc a poc vam conformar un grup amb la gent més afí, tot i que
conforme ha anat passant el temps m’he adonat que a la meua classe hi ha molta
gent genial a la que em sap malament haver conegut tan tard. Amb alguns he
coincidit a les pràctiques, amb altres a les optatives, amb altres fent alguna
cervesa. Sou molt grans, la veritat que hi ha gent molt vàlida, i a pesar que
no som els millors com moltes vegades ens volen fer creure, és cert que som
gent especial, molt imaginativa, treballadora i amb ganes de menjar-se el món.
Ahir vam marcar el que serà el
gran punt i final de la nostra carrera, la graduació (a l’epíleg tinc l’examen
de Cosmologia, l’entrega del Treball de Fi de Grau i el viatge a Formentera).
En un acte molt emotiu vam demostrar una vegada més com de faeners som i vam
fer gal·la (més bé vau fer gal·la les presentadores i organitzadores) de com de
bé sabem comunicar. Un acte emotiu, però també reivindicatiu, com no podia ser
d’altra manera en un moment en què el context periodístic, encara més al País
Valencià, és desolador. Sobre l’escenari, dos dels professors que més m’han
marcat en la carrera feien de padrins: Josevi i Lola. Llàgrimes, somriures,
gent valenta que trenca barreres i supera tòpics, detalls inexplicables, mans
entrecreuades, mirades còmplices, títols, beques, abraçades i molts
aplaudiments, tota una barreja d’alegria i alhora por i tristesa que ens van mantenir
durant quasi tres hores en un estat nerviós bastant alt.
En l’acte, a banda dels companys
de la carrera, vaig tindre la sort que m’acompanyaren els meus pares, obrers
–sí, els fills dels obrers encara es graduen, de moment-, a qui he de donar gràcies
una i mil vegades, perquè sense ells no hauria estat possible res de tot açò i
perquè sé que els ha suposat un esforç econòmic important. Mai m’ha faltat el
seu suport, i si no m’hagueren inculcat ells el plaer per la lectura no hauria
decidit estudiar Periodisme. També la meua cunyada i amiga Marta, a qui
m’estime molt, i les dos joies que tinc per companyes de pis que han sigut la
meua família a València durant estos quatre anys. No podia sentir-me més
arropada que amb tots vosaltres.
En acabar l’acte i donar pas a la
festa, molts de nosaltres vam ser encara més conscients de que açò, ara sí, va
a canviar. A penes vaig plorar –i mira que sóc plorona-, però crec que és
perquè tinc la certesa que no s’acaba ací, que a la carrera he conegut algunes de
les persones que vull tindre a ma vida per sempre, i no les deixaré perdre tan
fàcilment. Ahir vaig tindre l’ocasió de sincerar-me amb gent amb qui mai no ho
havia fet, de donar abraços a tort i dret, i de sentir-me bé, molt bé, entre
tota aquesta barreja de gent que hem sigut la segona promoció del Grau de
Periodisme de la Universitat de València. Ens miràvem als ulls, acabant-nos,
assaborint cada minut com si de l’últim es tractara. Quasi em fa plorar també
Irene, quan a les huit del matí m’ha enviat el missatge més emotiu del dia. Per
gent com tu és que sé que açò és només el principi d’una llarga història.
A les 7.30 del matí València ha
amanegut tranquil·la, i nosaltres hem aterrat a la porta de la Facultat cansats
i exhaurits. Alguns, però, hem volgut allargar encara més aquest final: eixe
bany i eixa becaeta matinera a la platja han acabat d’arredonir un gran dia, a
pesar que quasi morim xafats per una màquina aplanadora. Quan tornàvem cap a
casa he mirat enrere i he vist la mar, clara, tranquil·la, calmada. Tal i com
la mar m’he sentit jo en eixe moment, mentre somniava imaginant el futur –ens
agrada fer especulacions-, fins que dos puntets del mateix color de l’aigua
m’han mirat fixament i m’han retornat a la realitat. Endavant, ara comença tot.
Obrir calaixos i carpetes i trobar-se escrits de fa anys que mai no van eixir de l'habitació. Passat el temps, vista la curta vida en perspectiva, les emocions passades fan més gràcia. Ací unes paraules de fa uns anys, no recorde ni quants; eixa sensació estranya d'aquell que sap que alguna cosa s'acaba, de manera premeditada.
No et veig, però el teu alè em delata com de propers estem. Fa uns minuts que dorms, i m'agradaria observar-te: és un dels plaers més grans, vore't dormir plàcidament. Però tot és fosc. La teua respiració profunda em fa somriure; això rei, no és roncar, per molt que tu t'entestes en fer-me creure que les nits que estic constipada ronque. No estic massa còmoda: l'estanteria que em queda damunt em limita les possibilitats de moviment, i a més no m'agradaria despertar-te. Estic cansada, potser si tanque els ulls m'adormiria, però no és això el que vull. Vull alçar-me i marxar, perquè demà quan despertes ja no hi seré.
M'has tornat a deixar a la banda de dins del llit de noranta i eixir sense despertar-te és pràcticament impossible; però a la fi, ho aconseguisc. Abans de marxar et faig un petó suau, quasi imperceptible, a la galta dreta. Espere que aquesta nit ens trobem als somnis, perquè serà la darrera vegada que ens vorem al llit.
