La València d'Estellés

Mai no havia estat en aquell carrer
Carrer de Cabillers, del vers d'Estellés
que sempre havíem confós amb Cavallers,
tan emblemàtic també.

He passejat aquell carrer imaginant Ausiàs March,
colpejant-se el pit foscament, com al vers d'Estellés,
i al costat de vosaltres he descobert una ciutat
amagada i desconeguda encara.

Hem escoltat tots els versos i hem recitat,
a la llum del matí de València hem recitat Estellés,
i l'hem imaginat bevent conyac tot sol a sa casa,
esperant la Isabel, quina estampa.

Hem volgut cantar València d'una manera humil.
I tots i cadascun ens hem sentit els amants d'Estellés,
que en tota la ciutat no n'hi ha com nosaltres,
i que feroçment ens amem del matí a la nit.

I en un de tots els llocs emblemàtics que hem recorregut
hem escoltat d'una altra manera la història d'Estellés,
de la boca d'una altra Isabel, que porta l'herència del poeta,
al rostre i a la sang.

Barcelona

Un home agafa una guitarra. La gent camina i passa sense més pel seu davant, sense esperar cap nota. No hi ha cap concert, però un home agafa una guitarra i toca. Uns quants turistes l’observen des de les grades del davant, com si es tractara d’una espècie de teatre a l’aire lliure. Al so d’una cançó de Sabina que ara no recorde, jo em sume a aquesta estampa des d’un espai reservat i un poc apartat, intentant no deixar el paper de mera observadora.

Barcelona s’obri als meus peus. Grandiosa, lluminosa, de vegades caòtica si la mires des de dalt. La mar, a dures penes la veig. Just a l’altra banda, el sol comença a pondre’s, deixant el característic color rosat del cel a l’ocàs. La Sagrada Família en miniatura, una plaça de bous convertida en centre comercial i uns quants edificis que ressalten per sobre de la resta. A la meua esquena, el Museu Nacional d’Art de Catalunya. En la llunyania intente endevinar els indrets que he xafigat altres vegades. Al meu davant, carrers plens de records que no em pertanyen però d’alguna manera també sent meus. Entre el món i jo, només una guitarra i unes quantes cançons. “Si tu me dices ven...”

El músic somriu constantment a pesar que moltes vegades ningú aplaudeix les seues melodies. Xinesos, anglesos i d’altres nacionalitats, la majoria del públic efímer i casual que li toca en cada peça no coneix la meitat de les cançons que interpreta. Jo, en canvi, les conec totes. I tampoc no les sent meues, ja que són més d’una altra època, d’una altra generació; però algú, un bon dia, me les va ensenyar i no puc evitar cantar-les en veu molt baixa. Però el músic m’ha vist, i no ha pogut evitar somriure; un somriure d’eixos apegalosos, que inevitablement s’enganxen. He somrigut, mirant Barcelona, imaginant-vos pel final del Paral·lel, on m’expliques que fa molts anys hi habitàveu. I què llunyans érem aleshores, que jo ni tan sols existia en l’imaginari de ningú. I mentre intentava endevinar-vos corrent pels jardins que em queden sota les sabatilles groguenques, no he pogut evitar somriure encara més. “Ella em va estimar tant; jo me l’estimo encara...”. Tot deixant passar les hores, pense en com d’apresurats vivim i en quant de temps feia que no podia estar sola, tranquil·la, deixant córrer el temps sense més.

Barcelona, Barcelona. La visita obligada és cada vegada més especial, i cada viatge em deixa amb ganes de descobrir-ne més i més. Desmitificada, això sí. Una ciutat com una altra, m’imagine, però amb un significat especial. Una vegada més, fins aviat. 

Els estudiants resignats

Senyores i senyors, ja s’han convocat, per fi, les beques per a estudiants universitaris de la Generalitat Valenciana. Quatre mesos després de l’inici del curs, no està malament. A partir d’ara, tots aquells que tenim dificultats econòmiques per a pagar-nos un curs de la universitat –que no som pocs-, podrem omplir papers i enviar-los a la Consellera d’Educació perquè els guarden en un calaix durant una bona temporada. Perquè sí, la convocatòria arriba tard, però per a la resolució encara haurem d’esperar més. Per posar un exemple, les beques del curs anterior (2011-2012) es van resoldre a l’inici d’aquest curs. Que algú m’explique com s’entén això. És a dir, que jo –un jove qualsevol de hui en dia-, que visc fora de casa, que tinc algun membre de la família en l’atur i que, evidentment, no treballe, he de carregar les despeses econòmiques que suposa el desplaçament fins la ciutat on estudie, el menjar de cada dia, el lloguer del pis i el material d’estudi, i fer tot el curs en eixes condicions. I ja el curs vinent, si de cas, em diran si em donen o no la beca. Potser he hagut de demanar un préstec per poder fer el curs anterior, a l’espera, és clar, que la resposta siga positiva. Però això mai se sap. I si no me la donen, què faig? He de pagar una matrícula de 1.200 euros (en el cas de les carreres més barates) que no tinc. Me’n torne a ma casa, amb tot el curs fet sense que quede constància perquè no puc pagar la matrícula, i a més amb un deute amb el banc? Per a més inri, potser la Conselleria em diu que sí, però uns mesos després se n’adona que no té diners i decideix canviar els criteris d’adjudicació de les beques, com ha passat enguany. Aleshores em diuen que s’ho han repensat, i que no, que no tindré beca. Ah! I que tinc dues setmanes per a pagar la matrícula del curs anterior (estem en desembre de 2012, i estic pagant la matrícula de setembre de 2011. Increïble!).

Doncs sí, senyores i senyors, tots eixos destrellats són els que ocorren a les nostres universitats. Encara ara s’omplin la boca dient que han augmentat l’import destinat a beques en un nosequant per cent. Però esta gent coneix la vergonya o ens pren per imbècils? Bé, cert és que de vegades ho semblem, d’imbècils, perquè a estes altures i tal i com estan les coses no sé com encara no ens hem tirat tots al coll dels polítics i dels responsables de l’actual estat de la res publica. La situació és insostenible i els estudiants continuem anant cada matí a la biblioteca com si no passara res, a estudiar per a passar els exàmens. Que d’altra banda ho entenc, perquè si suspenem més d’una assignatura l’any que ve no cal ni que demanem la beca. Així que cada matí ens alcem del llit i correm a la biblioteca per agafar un lloc a corre-cuita. És digne de vore el moment en què s’obrin les portes: no vindrien mal unes classes de civisme a la universitat. Tots corrent en busca d’un lloc on poder posar el cul durant tot el dia, mirar els llibres i l’endemà, vomitar-ho tot a l’examen. No ens queda altra, la falta de diners també fa que no es puguen obrir tantes biblioteques com ens agradaria i hem de lluitar contra els nostres companys per aconseguir una cadira. Ja sabeu, la Fórmula 1 és més important, així que a estudiar, a casa, xiquets. Ah! I cal guardar recursos per a les beques dels estudiants de les universitats privades, és clar.

Potser sí que ens queda altra opció més enllà de la resignació amb què acceptem les normes que se’ns imposen. Potser si deixem de banda els apunts i eixim al carrer canvie alguna cosa. Al cap i a la fi, si ho férem tots ni tan sols hi hauria exàmens. Però no, no ho farem, per a què enganyar-nos. La gent no és ni tan sols capaç de perdre una classe per anar a una vaga. És això el que ens han ensenyat, és això el correcte: empassar-nos tot el que ens donen, estiga bo o dolent. Tant fa que ahir, bon matí, detingueren un company quan anava a la feina per haver participat en la vaga del 14N. “Alguna cosa haurà fet”, diuen. Sí, el mateix que jo, i que tots els que aquell 14N vam eixir al carrer: protestar, queixar-se, no resignar-se. Que ens detinguen a tots, sí senyor, que nosaltres som el vertader problema d’aquest sistema! Als lladres que ens han portat a l’actual situació que els deixen a casa, que ells no se’n deuen res de tot el que està passant.

I ara, després d’escriure açò, continuaré estudiant per a l’examen. La xica del meu costat em mirarà malament per estar ocupant un lloc a la biblioteca i dedicar-me a escriure al blog en lloc de llegir els apunts. Enguany acabe, i tindré un títol baix del braç i poca cosa més a fer. Almenys, això sí, no em quedarà la sensació de no haver fet res per intentar canviar les coses. Sense massa èxit, tot s’ha de dir. En la consciència de molts pesarà no haver eixit al carrer ni un dia quan açò s’enfonse del tot (i no queda massa). Sort a tots!

Oxitocina gratuïta

Mai n'havia sentit parlar sobre el perill de l'oxitocina gratuïta. Ni tal sols de l'oxitocina. I la veritat és que si conéguerem els seus efectes aniríem més amb compte i segurament seríem més feliços. Aquesta hormona, per als ignorants com jo, és la que segreguem en grans quantitats durant l'orgasme i també la responsable del sentiment d'afecció. El llibre que llig ara diu que si hi haguera una hormona de l'amor, seria l'oxitocina, perquè és la que juga el paper més important en les nostres relacions amoroses. Fins ací tot correcte, no necessitàvem saber de la seua existència per a sobreviure.

Però l'oxitocina també apareix quan no la necessitem. Una cançó, una imatge o un record ens fan segregar-la en moments en què pot tindre un efecte contrari i funcionar com una droga dura en un moment en què estem intentant desenganxar-nos. Un exemple pot ser el del jove que escolta sense parar una cançó que li recorda a algú que estima i ja no li correspon. El jove escolta la cançó una i una altra vegada, mira les fotos de l'altre, pense sempre en ell...i segrega una hormona que no li servirà per a res, perquè mai no estaran junts. Doncs bé, si ens ho explicaren, potser evitaríem segregar-la. Oxitocina gratuïta, per a què? Per a això paga la pena que ens conformem amb la dopamina, que no és de l'amor sinó del plaer, i no ens lligarà a ningú ni ens farà plorar massa.

D'altra banda, també és interessant conéixer el funcionament d'aquesta hormona per a saber que, per a mantindre l'afecció, és important tindre-la sovint en nivells alts. A través de l'orgasme o altres pràctiques que s'hi aproximen és com aconseguirem estar sempre “posats” d'aquesta droga i continuarem “enamorats” de la persona que ens fa segregar-la. Perquè al contrari de la dopamina, l'oxitocina sí que centra la nostra atenció en una persona concreta. I què dir-ne de la serotonina, important en les agressions, la temperatura corporal, la sexualitat, l'apetit, l'humor, la son, la ira i la depressió?

La veritat que, repetisc, la nostra educació en ciència hauria de ser molt major, tot i que saber massa pot arribar a ser paranoic. Ara, que sonava Papa cuéntame otra vez d'Ismael Serrano a Ràdio 3, m'imaginava els meus nivells d'oxitocina disparant-se amb gran rapidesa. No sé ni com ni per on, perquè si sóc sincera no en sé res sobre les hormones. També després de llegir altres capítols del llibre em pense que ja no puc decidir jo sobre les coses que faig, o que els meus gustos venen més determinats per les circumstàncies que per la meua personalitat. Però, com diu l'autor en la introducció, “una vida sense ciència és com una vida sense música. Pot ser igualment meravellosa, però sens dubte desaprofitem una de les seues grans ofrenes”.

Per als interessats, “El ladrón de cerebros”, de Pere Estupinyà. Gràcies pel descobriment.  

A mesura que els versos avancen

Ens fonem en un bes etern, que sembla que mai acabarà, mentre els nostres cossos, nus, es freguen tímidament, pausadament. Les meues mans, menudes, acaricien la teua esquena, que hui està més suau que mai; els teus braços grans em protegeixen de tot el que passa a la resta del món. En un moment del bes etern obric els ulls, i veig que el gotelé d'aquestes quatre parets que tant secrets ens guarden estan plorant. Sempre han estat ahi, però mai no els havia vist així. Ells també estan tristos. En vore'ls, em contagie i una llàgrima cau des dels meus ulls fins les nostres boques, i sala un bes que comença a fer-se llarg. Massa llarg.

Estellés aguarda damunt la taula, desastrosa com sempre, i refugia unes paraules que mai no esborrarem. Si posàrem sobre paper totes les nostres històries, aquest llibre inèdit d'Estellés quedaria curt. Però li ho perdonarem, al de Burjassot, per ser el nostre poeta particular, el que ens va pintar amb paraules la València que nosaltres hem viscut tan a fons. Malgrat tot, encara no hem llegit tots els poemes. Com veus, no deixa de sorprendre'ns Vicent, fins i tot una vegada mort. Segurament encara ens queden molts racons per descobrir a través dels seus versos, moltes passejades. Deixa'm que em llija el llibre i després ja t'ho explicaré, m'entens? I tant de bo la lectura siga ràpida i renasquen les seues idees tan prompte com siga possible. 

Música, mestre!

Tard però amb ganes, demà la Unió Musical l'Aurora de Sella celebrarà la festa de Santa Cecília, la patrona dels musics. Ho farà (ho farem) amb un passacarrer, una missa, un magnífic concert acompanyat pel cor en la segona part, i finalment -que no menys important- amb un sopar i la posterior festa, sempre digna de recordar. És la una i quart del matí i ara acabem d'assajar, a hores intempestives, per rematar el repertori i deixar-ho tot lligat i ben lligat per a la cita de demà, que és, per a tots els músics, de les més importants de l'any. Mira que jo en santes no crec massa, ni en déus, però a Cecília li tinc molt de respecte per tot el que representa per a mi. 

El dia de Santa Cecília és també quan els nous músics entren a la banda. Enguany, però, no hi haurà nous educandos a la banda de Sella, ja que som un poble menut i no tenim tans xiquets. Però per no deixar l'acte buit, la junta directiva ha decidit retre un homenatge a aquells músics més vells, els que ja porten vora dues dècades anant a assajar cada divendres a l'Acadèmia, en la Plaça Major. Ells són els auelos de la banda, els que mai s'hi veuen bé, però jo sempre he cregut que tots tenen un esperit ben jove, i la música ha contribuït molt en això. Entre estos músics es troba mon pare, Vicent, que és clarinetista des de fa molts anys i estima la música moltíssim. Supose que a ell li dec gran part de tot el que jo ara en sé, de música, i sempre li ho agrairé. M'alegre que demà també li reten un petit homenatge. 

Feia temps que no trobava la inspiració per escriure unes línies ací, però l'assaig de hui me l'ha donada. Entre els viatges on ens transporten les composicions d'Óscar Navarro, les cançons populars valencianes en "Rapsodia Valenciana" i la veu de la fantàstica cantant vilera Pepi Lloret és impossible no sentir-se emocionat. I és que les bandes de música, tan presents en la nostra societat valenciana i tan importants per a la cohesió dels nostres pobles, són tot un fenomen digne d'estudiar. L'altre dia vaig entrevistar el president de la Federació de Societats Musicals, Josep Francesc Almeria, i em comentava que el govern ha considerat les bandes, com també la pilota, "señas de identidad valencianas". Doncs bé, obviant que les seues raons no són les mateixes que les meues, diré que sí, que jo no entendria el meu país sense la música de banda, ni tampoc sense la pilota. 

Tocar a la banda m'ha aportat moltes coses. Ja fa, si no conte malament, 11 anys que vam entrar, totes les amiguetes juntes, i vam començar una nova aventura. La música, més enllà de la banda, m'ha portat a conéixer gent fabulosa, algunes de les persones que ara són les meues millors amistats. És digne d'admirar com un conjunt de gent tan diferent en edats, condicions i ideologies, som capaços d'oblidar totes les nostres diferències amb tal de, senzillament, fer música. "Doncs tampoc és per a tant", pensaran els que no són músics. Però els melòmans com jo m'entendran. Es respira germanor, als assajos de la banda, sobretot en dies com hui que tots estem nerviosos i sabedors que els temps de preparació s'acaba. El mestre, amb un somriure inquiet, intenta deixar-ho tot ben preparat. I quan no sap si tot anirà bé em mira en busca d'una aprovació que sap que sempre trobarà: és Miquel, el meu germà. 

Així que amb tots estos components, com no podria estar una orgullosa de la seua banda? Ràbia em fa no poder assistir més als assajos, ara que visc a València. Però bé, des d'allà també me'n recorde, quan plegats mirem la mar, de nit o de dia, o quan em treus un somriure mirant-me des de lluny. Emocions, al cap i a la fi, que no poden comprar-se amb diners. I qui vulga sentir-les, que s'apunte a solfa!

A València, on hi rauen tantes coses

No sé què serà de mi l'any que ve. No sé on estaré ni què faré, ara que acabe la carrera. Només sé que si me n'he d'anar, enyoraré molt València. Però tornaré, tornaré sempre o tornaré algun dia. Hui que plou i estic lluny he escrit sobre València, per començar a tindre un repertori gran que et llegiré el dia que torne.

He tornat a València esta nit entre les dotze i la una

ha arribat el tren que para prop de ta casa.

He tornat a València després de tants anys

i he mirat la lluna, que ni és plena ni buida,

és només la lluna de València.

He tornat a València per buscar-te en la nit

per recórrer els carrers que ja vam recórrer

i per pujar-me a una bici d'aquelles antigues

com les de fa tants anys, quan féiem carreres

pels carrers més estrets de la ciutat vella.

He tornat, sí, amb la cara més arrugada que mai

i amb l'esperança d'agradar-te encara

tot i amb els pits caiguts, com em juraves

que t'agradaria per molt que passaren els anys

per molt que passaren les coses.

T'he buscat per València tímidament, 

i quan ha clarejat el dia t'he trobat,

gran i alt com sempre, però més vell que mai,

agafat d'una mà que no és la meua,

una mà jove i verge, i suau.

Havia tornat a València per dir-te "t'estime"

com vaig jurar que faria fa cinquanta anys

quan junts somniàvem estimar-nos per sempre

innocents i joves, creent-nos en possessió

de tota la veritat sobre l'amor

Però no m'has vist, a València esta vegada,

perquè una altra mà centrava la teua atenció

que abans sempre em dedicaves a mi.

Només tenies ulls, quan començava a eixir el sol,

per aquella mà nua i tendra.

T'he trobat a València amb una xiqueta a la mà,

amb una néta menuda que porta els teus cabells

i el meu nom, doncs t'he sentit nomenar-la.

Fugaçment m'ha paregut sentir que em cridaves a mi

però ja no sóc jo qui ocupa els teus pensaments