De fins i de principis

Han passat ja quatre anys des que per primera vegada vaig xafar València per vindre-me’n a buscar pis i a donar inici a una vida nova, diferent sens dubte, que em portaria a viure les que fins ara han sigut les millors experiències de ma vida. Periodisme era la carrera que m’acolliria durant els següents –en teoria- quatre anys. Poc han fallat els càlculs: si no passa res, en una setmana hauré acabat tots els exàmens i tots els treballs de la carrera, i podré dir fermament que sóc graduada en Periodisme (per a ser periodista encara em queda un poquet més). Ah sí, i quan per fi em traga el ditxós títol d’anglés que em porta de cap.

Sabia, pel que m’havien explicat, que aquests anys serien claus en ma vida, que serien dels millors. Això no ho puc saber, perquè no sé el que vindrà ara ni el que em passarà al llarg de la meua existència, però puc dir ben clar que han sigut quatre bons anys, molt bons. I no només per la carrera, és clar, però si no haguera triat estudiar Periodisme en la Universitat de València no tinc cap dubte que ara la meua vida seria molt diferent. Sempre m’havia agradat escriure, supose que és això el que més em va espentar; a això s’han sumat les ganes d’explicar-li al món el que passa al meu voltant, així com la necessitat d’intentar canviar més que siga mínimament aquesta societat amb les meues paraules.

A les primeres classes de Periodisme vaig arribar tímida, molt tímida, com era jo aleshores (cal dir que ho he superat amb el temps). Coneixia a Sumaya, una gran persona que m’ha acompanyat fins el final. Prompte em vaig fer també amb Mónica, i vaig construir un grup d’amics amb el qual habituar-me a les classes, compartir experiències, aprendre a comunicar. Ens recorde a les tres el primer dia de classe, a les escales de l’entrada de la Facultat. Quatre anys després som tan amigues que ho sabeu tot de ma vida, qui ens ho anava a dir. Les amistats van anar creixent i poc a poc vam conformar un grup amb la gent més afí, tot i que conforme ha anat passant el temps m’he adonat que a la meua classe hi ha molta gent genial a la que em sap malament haver conegut tan tard. Amb alguns he coincidit a les pràctiques, amb altres a les optatives, amb altres fent alguna cervesa. Sou molt grans, la veritat que hi ha gent molt vàlida, i a pesar que no som els millors com moltes vegades ens volen fer creure, és cert que som gent especial, molt imaginativa, treballadora i amb ganes de menjar-se el món.

Ahir vam marcar el que serà el gran punt i final de la nostra carrera, la graduació (a l’epíleg tinc l’examen de Cosmologia, l’entrega del Treball de Fi de Grau i el viatge a Formentera). En un acte molt emotiu vam demostrar una vegada més com de faeners som i vam fer gal·la (més bé vau fer gal·la les presentadores i organitzadores) de com de bé sabem comunicar. Un acte emotiu, però també reivindicatiu, com no podia ser d’altra manera en un moment en què el context periodístic, encara més al País Valencià, és desolador. Sobre l’escenari, dos dels professors que més m’han marcat en la carrera feien de padrins: Josevi i Lola. Llàgrimes, somriures, gent valenta que trenca barreres i supera tòpics, detalls inexplicables, mans entrecreuades, mirades còmplices, títols, beques, abraçades i molts aplaudiments, tota una barreja d’alegria i alhora por i tristesa que ens van mantenir durant quasi tres hores en un estat nerviós bastant alt.

En l’acte, a banda dels companys de la carrera, vaig tindre la sort que m’acompanyaren els meus pares, obrers –sí, els fills dels obrers encara es graduen, de moment-, a qui he de donar gràcies una i mil vegades, perquè sense ells no hauria estat possible res de tot açò i perquè sé que els ha suposat un esforç econòmic important. Mai m’ha faltat el seu suport, i si no m’hagueren inculcat ells el plaer per la lectura no hauria decidit estudiar Periodisme. També la meua cunyada i amiga Marta, a qui m’estime molt, i les dos joies que tinc per companyes de pis que han sigut la meua família a València durant estos quatre anys. No podia sentir-me més arropada que amb tots vosaltres.

En acabar l’acte i donar pas a la festa, molts de nosaltres vam ser encara més conscients de que açò, ara sí, va a canviar. A penes vaig plorar –i mira que sóc plorona-, però crec que és perquè tinc la certesa que no s’acaba ací, que a la carrera he conegut algunes de les persones que vull tindre a ma vida per sempre, i no les deixaré perdre tan fàcilment. Ahir vaig tindre l’ocasió de sincerar-me amb gent amb qui mai no ho havia fet, de donar abraços a tort i dret, i de sentir-me bé, molt bé, entre tota aquesta barreja de gent que hem sigut la segona promoció del Grau de Periodisme de la Universitat de València. Ens miràvem als ulls, acabant-nos, assaborint cada minut com si de l’últim es tractara. Quasi em fa plorar també Irene, quan a les huit del matí m’ha enviat el missatge més emotiu del dia. Per gent com tu és que sé que açò és només el principi d’una llarga història.

A les 7.30 del matí València ha amanegut tranquil·la, i nosaltres hem aterrat a la porta de la Facultat cansats i exhaurits. Alguns, però, hem volgut allargar encara més aquest final: eixe bany i eixa becaeta matinera a la platja han acabat d’arredonir un gran dia, a pesar que quasi morim xafats per una màquina aplanadora. Quan tornàvem cap a casa he mirat enrere i he vist la mar, clara, tranquil·la, calmada. Tal i com la mar m’he sentit jo en eixe moment, mentre somniava imaginant el futur –ens agrada fer especulacions-, fins que dos puntets del mateix color de l’aigua m’han mirat fixament i m’han retornat a la realitat. Endavant, ara comença tot. 

Lletres de temps passats

Obrir calaixos i carpetes i trobar-se escrits de fa anys que mai no van eixir de l'habitació. Passat el temps, vista la curta vida en perspectiva, les emocions passades fan més gràcia. Ací unes paraules de fa uns anys, no recorde ni quants; eixa sensació estranya d'aquell que sap que alguna cosa s'acaba, de manera premeditada. 

No et veig, però el teu alè em delata com de propers estem. Fa uns minuts que dorms, i m'agradaria observar-te: és un dels plaers més grans, vore't dormir plàcidament. Però tot és fosc. La teua respiració profunda em fa somriure; això rei, no és roncar, per molt que tu t'entestes en fer-me creure que les nits que estic constipada ronque. No estic massa còmoda: l'estanteria que em queda damunt em limita les possibilitats de moviment, i a més no m'agradaria despertar-te. Estic cansada, potser si tanque els ulls m'adormiria, però no és això el que vull. Vull alçar-me i marxar, perquè demà quan despertes ja no hi seré. 

M'has tornat a deixar a la banda de dins del llit de noranta i eixir sense despertar-te és pràcticament impossible; però a la fi, ho aconseguisc. Abans de marxar et faig un petó suau, quasi imperceptible, a la galta dreta. Espere que aquesta nit ens trobem als somnis, perquè serà la darrera vegada que ens vorem al llit. 

Un pas per El Temps

(Escrit el 27.03.13)

No sé quan va ser la primera vegada que vaig obrir la revista de El Temps ni quan vaig començar a tindre constància de la seua existència. La tinc en la memòria com si haguera estat sempre ahi, com un referent transmés pels pares, tan essencial en aquest país. Recorde no fa tants anys, un dia en Ontinyent, que vaig parar a postes a comprar-la, orgullosa de tindre-la entre les meues mans. No imaginava aleshores, ja estudiant de Periodisme, que algun dia tindria l'oportunitat d'escriure en ella.

Em vaig emportar una grata sorpresa en setembre quan, en publicar-se les llistes de les empreses on havíem de fer les pràctiques, hi figurava Edicions del País Valencià, és a dir, El Temps. Vaig tindre pocs dubtes: una oportunitat -de les poques- d'escriure en la meua llengua i en una revista que passats quasi 30 anys de la seua primera publicació continua sent un referent per a molts. I allà vaig anar. 

Hui he abandonat aquella saleta del tercer pis de l'Octubre, al carrer Sant Ferran, que el setmanari té per redacció. Curiosament hi estaven tots els companys en una vesprada d'abans de vacances en què sempre es tanquen els temes amb el temps molt just i els ànims crispats. En eixir de l'edifici, després d'acomiadar-me de tots, m'he mirat el carrer, tan trepitjat estos i altres mesos, i he agafat aire d'una manera diferent a com ho havia fet fins ara. En necessitava, d'aire, en trobar-me amb la sensació que una cosa acaba -una altra més- i no en comença cap de nova. Se m'ha fet un nus a la gola quan Violeta, companya de la redacció, m'ha preguntat què faré l'any que ve. La incertesa fa vertigen. 

A pesar que necessite les hores per poder acabar la carrera enguany, m'ha fet pena abandonar aquella redacció on he aprés moltes coses i on algun dia m'agradaria poder tornar a seure. N'he aprés de periodisme, especialment pels companys de pupitre. Però també sobre la història del meu país. Ara que ja acabe, puc confessar que el que més m'agradava era escriure la secció dels vint anys, que m'ha permés llegir durant sis mesos el que va ocorrer als Països Catalans l'any 92-93, del que en la meua memòria de vint-i-dos hiverns no hi queda cap record. 

Hui, precisament hui que es compleixen vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, he tancat una altra porta. I ho he fet escrivint sobre el poeta, breument, sí, però...on anava a poder escriure jo sobre els grans del nostre país? On anava a trobar un mitjà que dedicara dues portades seguides a Estellés i a Raimon, per exemple? Tot s'acaba, i darrere d'unes coses en venen unes altres. A pesar de la por que em recorre en no albirar un determinat futur proper, acabe amb la plenitud d'haver-me format encara més com a periodista i com a persona, i amb la certesa que, més tard o més prompte, això em servirà en la vida. 

Tres

Ereu tres. Asseguts en una taula de la Facultat de Geografia i Història, cap al fons a l'esquerra, prop de la terrassa. Reieu, reieu molt, com soleu fer sempre. Des d'una altra taula vos observava vergonyosa, que aleshores encara ho era molt, i tímidament vos somreia. Em vas fer una senyal, tu que em coneixies més, perquè anara a seure amb vosaltres. Era primer de carrera, diria que sobre abril. Quasi set mesos junts en classe i no havíem creuat més de quatre paraules. Però nunca es tarde, que dice el dicho. Va ser a través d'una cançó de Los de Marras que vam connectar. "Sexo en la calle"; què rebels, valents i liberals cantant-la a la cafetaria d'Història. Si ens vegérem per un foradet ens pixaríem de la risa, ara, passats uns anys, que ja no ens assustem de res. No puc evitar somriure encara ara quan recorde aquell moment, pràcticament acabant-nos de conéixer, cantant "Sexo en la calle" a grito pelao. Un migdia qualsevol en la cafeteria d'Història, com tants altres n'han vingut després -i els que ens queden-. 

"Esta xica pareix basca -va dir algú- té pinta d'etarra". I de nou la risa, que la teniu tan fàcil i tan apegalosa, i jo rient com una idiota les vostres tonteries. "Festejando las gracias", que diria la bibliotecària rància que tant de carinyo ens té, especialment a algun de vosaltres. A través dels festejos i les tonteries diverses ens vam anar coneixent, i vam descobrir que érem més semblants del que podia paréixer. Hores de biblioteca absolutament perdudes, voltes en cotxe per València amb la música a tota veu, visites a cases d'uns i d'altres, viatges, somriures, confessions, burles -sobretot cap a mi-, tristeses, plors, abraçades... Costaria molt fer un recompte de tots els moments que hem passat junts, i és impossible endevinar tots els que ens queden, que sens dubte seran molts -ho seran, no?!-.

L'altre dia, mentre feia un dels tants viatges en tren cap a València, tots tres em vau escriure, cadascú per la seua banda, però quasi alhora. Connexió, que se li diu. Això que saps que l'altre necessita unes parauletes, i ho vau encertar. Sempre esteu a un tir de pedra quan se vos necessita, i la veritat que això s'agraeix. Sou uns nyonyos tots tres, tot s'ha de dir, a pesar del que vulgueu aparentar. Carinyosos i dolços com la mel, encara que siga en privat, sempre a temps per donar una abraçada sincera i forta. Sí sí, vosaltres, no vos feu ara els despistats. 

Com al vers dels amants d'Estellés, no han passat massa anys, però sí moltes coses. També hem fet de València la nostra, de la Universitat la que volem. Hem cultivat el saber i hem acabat, d'això no fa tant, tancant el Standby amb una ceba monumental que a penes ens permetia matindre'ns drets. Quants sopars al Planeta, quantíssimes nits al Glop, vesprades a l'adr, fins i tot hores de sofà compartides. Qui ens pot llevar tot això? Ni el temps ni les ganes, si les tinguérem, ho esborrarien. Potser algú donaria les gràcies a Déu per haver-nos fet coincidir en el camí, però com que jo no crec en eixes coses, vos les donaré a vosaltres per tot el que abans he escrit. 

Febrer 2011

Gener 2012

Novembre 2012

La València d'Estellés

Mai no havia estat en aquell carrer
Carrer de Cabillers, del vers d'Estellés
que sempre havíem confós amb Cavallers,
tan emblemàtic també.

He passejat aquell carrer imaginant Ausiàs March,
colpejant-se el pit foscament, com al vers d'Estellés,
i al costat de vosaltres he descobert una ciutat
amagada i desconeguda encara.

Hem escoltat tots els versos i hem recitat,
a la llum del matí de València hem recitat Estellés,
i l'hem imaginat bevent conyac tot sol a sa casa,
esperant la Isabel, quina estampa.

Hem volgut cantar València d'una manera humil.
I tots i cadascun ens hem sentit els amants d'Estellés,
que en tota la ciutat no n'hi ha com nosaltres,
i que feroçment ens amem del matí a la nit.

I en un de tots els llocs emblemàtics que hem recorregut
hem escoltat d'una altra manera la història d'Estellés,
de la boca d'una altra Isabel, que porta l'herència del poeta,
al rostre i a la sang.

Barcelona

Un home agafa una guitarra. La gent camina i passa sense més pel seu davant, sense esperar cap nota. No hi ha cap concert, però un home agafa una guitarra i toca. Uns quants turistes l’observen des de les grades del davant, com si es tractara d’una espècie de teatre a l’aire lliure. Al so d’una cançó de Sabina que ara no recorde, jo em sume a aquesta estampa des d’un espai reservat i un poc apartat, intentant no deixar el paper de mera observadora.

Barcelona s’obri als meus peus. Grandiosa, lluminosa, de vegades caòtica si la mires des de dalt. La mar, a dures penes la veig. Just a l’altra banda, el sol comença a pondre’s, deixant el característic color rosat del cel a l’ocàs. La Sagrada Família en miniatura, una plaça de bous convertida en centre comercial i uns quants edificis que ressalten per sobre de la resta. A la meua esquena, el Museu Nacional d’Art de Catalunya. En la llunyania intente endevinar els indrets que he xafigat altres vegades. Al meu davant, carrers plens de records que no em pertanyen però d’alguna manera també sent meus. Entre el món i jo, només una guitarra i unes quantes cançons. “Si tu me dices ven...”

El músic somriu constantment a pesar que moltes vegades ningú aplaudeix les seues melodies. Xinesos, anglesos i d’altres nacionalitats, la majoria del públic efímer i casual que li toca en cada peça no coneix la meitat de les cançons que interpreta. Jo, en canvi, les conec totes. I tampoc no les sent meues, ja que són més d’una altra època, d’una altra generació; però algú, un bon dia, me les va ensenyar i no puc evitar cantar-les en veu molt baixa. Però el músic m’ha vist, i no ha pogut evitar somriure; un somriure d’eixos apegalosos, que inevitablement s’enganxen. He somrigut, mirant Barcelona, imaginant-vos pel final del Paral·lel, on m’expliques que fa molts anys hi habitàveu. I què llunyans érem aleshores, que jo ni tan sols existia en l’imaginari de ningú. I mentre intentava endevinar-vos corrent pels jardins que em queden sota les sabatilles groguenques, no he pogut evitar somriure encara més. “Ella em va estimar tant; jo me l’estimo encara...”. Tot deixant passar les hores, pense en com d’apresurats vivim i en quant de temps feia que no podia estar sola, tranquil·la, deixant córrer el temps sense més.

Barcelona, Barcelona. La visita obligada és cada vegada més especial, i cada viatge em deixa amb ganes de descobrir-ne més i més. Desmitificada, això sí. Una ciutat com una altra, m’imagine, però amb un significat especial. Una vegada més, fins aviat. 

Els estudiants resignats

Senyores i senyors, ja s’han convocat, per fi, les beques per a estudiants universitaris de la Generalitat Valenciana. Quatre mesos després de l’inici del curs, no està malament. A partir d’ara, tots aquells que tenim dificultats econòmiques per a pagar-nos un curs de la universitat –que no som pocs-, podrem omplir papers i enviar-los a la Consellera d’Educació perquè els guarden en un calaix durant una bona temporada. Perquè sí, la convocatòria arriba tard, però per a la resolució encara haurem d’esperar més. Per posar un exemple, les beques del curs anterior (2011-2012) es van resoldre a l’inici d’aquest curs. Que algú m’explique com s’entén això. És a dir, que jo –un jove qualsevol de hui en dia-, que visc fora de casa, que tinc algun membre de la família en l’atur i que, evidentment, no treballe, he de carregar les despeses econòmiques que suposa el desplaçament fins la ciutat on estudie, el menjar de cada dia, el lloguer del pis i el material d’estudi, i fer tot el curs en eixes condicions. I ja el curs vinent, si de cas, em diran si em donen o no la beca. Potser he hagut de demanar un préstec per poder fer el curs anterior, a l’espera, és clar, que la resposta siga positiva. Però això mai se sap. I si no me la donen, què faig? He de pagar una matrícula de 1.200 euros (en el cas de les carreres més barates) que no tinc. Me’n torne a ma casa, amb tot el curs fet sense que quede constància perquè no puc pagar la matrícula, i a més amb un deute amb el banc? Per a més inri, potser la Conselleria em diu que sí, però uns mesos després se n’adona que no té diners i decideix canviar els criteris d’adjudicació de les beques, com ha passat enguany. Aleshores em diuen que s’ho han repensat, i que no, que no tindré beca. Ah! I que tinc dues setmanes per a pagar la matrícula del curs anterior (estem en desembre de 2012, i estic pagant la matrícula de setembre de 2011. Increïble!).

Doncs sí, senyores i senyors, tots eixos destrellats són els que ocorren a les nostres universitats. Encara ara s’omplin la boca dient que han augmentat l’import destinat a beques en un nosequant per cent. Però esta gent coneix la vergonya o ens pren per imbècils? Bé, cert és que de vegades ho semblem, d’imbècils, perquè a estes altures i tal i com estan les coses no sé com encara no ens hem tirat tots al coll dels polítics i dels responsables de l’actual estat de la res publica. La situació és insostenible i els estudiants continuem anant cada matí a la biblioteca com si no passara res, a estudiar per a passar els exàmens. Que d’altra banda ho entenc, perquè si suspenem més d’una assignatura l’any que ve no cal ni que demanem la beca. Així que cada matí ens alcem del llit i correm a la biblioteca per agafar un lloc a corre-cuita. És digne de vore el moment en què s’obrin les portes: no vindrien mal unes classes de civisme a la universitat. Tots corrent en busca d’un lloc on poder posar el cul durant tot el dia, mirar els llibres i l’endemà, vomitar-ho tot a l’examen. No ens queda altra, la falta de diners també fa que no es puguen obrir tantes biblioteques com ens agradaria i hem de lluitar contra els nostres companys per aconseguir una cadira. Ja sabeu, la Fórmula 1 és més important, així que a estudiar, a casa, xiquets. Ah! I cal guardar recursos per a les beques dels estudiants de les universitats privades, és clar.

Potser sí que ens queda altra opció més enllà de la resignació amb què acceptem les normes que se’ns imposen. Potser si deixem de banda els apunts i eixim al carrer canvie alguna cosa. Al cap i a la fi, si ho férem tots ni tan sols hi hauria exàmens. Però no, no ho farem, per a què enganyar-nos. La gent no és ni tan sols capaç de perdre una classe per anar a una vaga. És això el que ens han ensenyat, és això el correcte: empassar-nos tot el que ens donen, estiga bo o dolent. Tant fa que ahir, bon matí, detingueren un company quan anava a la feina per haver participat en la vaga del 14N. “Alguna cosa haurà fet”, diuen. Sí, el mateix que jo, i que tots els que aquell 14N vam eixir al carrer: protestar, queixar-se, no resignar-se. Que ens detinguen a tots, sí senyor, que nosaltres som el vertader problema d’aquest sistema! Als lladres que ens han portat a l’actual situació que els deixen a casa, que ells no se’n deuen res de tot el que està passant.

I ara, després d’escriure açò, continuaré estudiant per a l’examen. La xica del meu costat em mirarà malament per estar ocupant un lloc a la biblioteca i dedicar-me a escriure al blog en lloc de llegir els apunts. Enguany acabe, i tindré un títol baix del braç i poca cosa més a fer. Almenys, això sí, no em quedarà la sensació de no haver fet res per intentar canviar les coses. Sense massa èxit, tot s’ha de dir. En la consciència de molts pesarà no haver eixit al carrer ni un dia quan açò s’enfonse del tot (i no queda massa). Sort a tots!