La Sílvia i el Refree

La Sílvia la vaig conéixer també pel papa. No podria dir ara quina va ser la cançó, però recorde que era en un vídeo de Youtube. Tal vegada Vestida de nit, o alguna de les seues més conegudes. Em va agradar; la seua veu desprenia una dolçor, una senzillesa i alhora una potència que li posarien els pèls de punta a qualsevol. Des del seu descobriment -farà poc més d'un any - fins ara l'he escoltada molt. Diria que m'he repassat gran part dels vídeos d'ella que hi ha penjats a la xarxa, i fins i tot he apres a tocar una cançó seua amb la guitarra. No imaginava, però, que tindria prompte l'oportunitat de vore-la en directe. Però algú me la va posar en banjeda i no em vaig poder negar. A Barcelona, al Teatre Tívoli, quasi res. 

Barcelona pertany a un altre país. I ja no parle de qüestions polítiques ni de la independència ni del referèndum -del qual, per suposat, estic a favor-. Em referisc a que Barcelona, i també la majoria de Catalunya, sembla d'un país diferent al nostre. Allò és Europa, han eixit molt més ràpid i de manera distinta del forat al qual vam estar tots capficats durant quaranta anys. I ni parlar-ne de la llengua i la cultura: per què s'ha de sentir una més en casa allà que a València? Sens dubte el respecte per estes qüestions viatja per una òrbita distinta a la nostra. 

Però bé, deixarem de banda aquest tema que ens donaria per a moltes línies, i tornem al que anàvem. Vore la Sílvia Pérez Cruz en directe va ser brutal. La proximitat no va trencar la idea que tenia d'ella, sinó més bé la va enfortir: humil, senzilla, valenta i dolça; sobretot molt dolça. A la jove i potent cantant de Palafrugell, filla del Càstor Pérez i la Glòria Cruz (ella fa constants referències als seus pares) l'acompanyava el guitarrista Raül Fernández, més conegut com Refree. Refree va ser, segurament, la gran sorpresa del concert per a mi. Perquè a la Sílvia ja la coneixia, però d'ell no n'havia sentit parlar mai. I Déu n'hi do!, que diuen els catalans. Raül Fernández, cantautor del món del pop i del jazz, ha produït discs d'artistes com Roger Mas, Senior i el Cor Brutal, Las Migas i la pròpia Silvia Pérez Cruz, amb qui ja havia tocat anteriorment anteriorment.

I és que el concert es feia amb motiu de la presentació del proper disc que els dos grans trauran a la llum la setmana que ve, anomenat Granada. No només per la ciutat, a la qual també li fan un homenatge amb el nom per haver parit a músics com Enrique Morente, del qual versionen una cançó. Granada ve sobretot per significat explosiu de la paraula en català. Al disc, interpretat crec que de cap a peus en el concert, hi versionen temes de músics com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Schumann, Edith Piaff o Pau Casals, entre altres. Una diversitat que va des de la Elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernàndez fins al Papa, jo vull ser torero d'Albert Pla, en un estil que jo no sabria definir però que, sens dubte, passa pel flamenc, el jazz, l'electrònia (sí, electrònica) i molts altres innovadors i diferents del que la catalana ens havia mostrat fins ara. 

Del concert, a banda del goig i la satisfacció d'escoltar aquests dos grans musics ens directe, m'emporte també l'orgull d'haver conegut la majoria de les cançons gràcies a la cultura musical que m'han fet mamar els pares. Ara només queda esperar que el disc veja la llum per poder immortalitzar les melodies del Refree i la Silvia, tot i que directe només n'hi ha un. 

Ací, un breu reportatge del Canal 33 sobre els dos grans músics i la seua història d'amor i desamor que, ara per ara, els ha portat a gravar un disc al qual li ha costat més d'un any i tres versions i en eixir a la llum: https://www.youtube.com/watch?v=6MYekTyw3TA

El plaer d'arrapar les parets

Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Bé, certament quan era més menuda ens van portar els majors del Cabiló, l'associació juvenil de Sella, a provar, però d'allò només tinc un lleu record: jo negant-me a deixar caure el cul una vegada completada la via, convençuda que en fer-ho cauria de repent els 10 metres que em separaven del terra, mentre algú, a qui jo prenia per boig, em cridava des de baix: "deixa't caure, deixa't caure!". 

Tornem. Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Ens va portar Vicente Luis, qui aleshores era per a nosaltres vicenteluívicenteluí, el profe de natació a qui li donàvem més quefer que ningú. Érem quatre aprenents, i a dia de hui sóc l'única supervivent. Xe, em va agradar allò d'arrapar les parets. No negaré que al principi em feia por, però poc a poc li vaig agafar el gustet. Encara em faig creus a dia de hui quan recorde les matinades d'aquell estiu: a les set del matí cap a l'arc, que després ja picava el sol i Vicent tenia classe. I en el que em costa alçar-me ara per anar a la faena, redios! 

Després d'això -no recorde quant de després- vam fer un bon grup d'escaladors a Sella. Molt heterogeni, tot s'ha de dir, però ens ho passàvem molt bé -com a mínim jo-. Amb el temps, les circumstàncies han fet que cadascú estiga en un lloc i amb les seues històries, i ja feia temps, especialment des que vaig aterrissar a València el 2009, que no agafava una seguida. El temps lliure i una companyia propera i constant m'han fet reprende les ganes. Ara, exhausta al llit després d'una jornada d'escalada intensa, mentre encara sent tronar els coetets de la falla de baix de casa, pense que hi ha poques coses que em facen sentir millor. Ja ho explicava fa uns anys en un entrada, que vaig titular amb molt d'encert -tinc l'autoestima alta hui, què voleu- "Acariciar les roques. O escalar, tant fa". 

Tinc les cames cansades. Hui també he passat por: anar de primera no és el mateix, però hauré d'anar acostumant-m'hi. Tinc morats en les cames i pelats en les mans. La cara un poc cremada, també. Però la superació i la lluita amb el propi cos i la pròpia ment d'un mateix que suposen l'escalada em fan sentir molt bé, així com el contacte amb la natura i la pau d'aquesta activitat, tot just després de cinc dies de Falles. Sent que puc dir amb tota regla que sóc una escaladora, sense oblidar qui ha sigut el meu mestre -ara me n'adone de la paciència que tenia amb mi!-. Aquella por inicial s'ha convertit a poc a poc en un repte que jornada rere jornada vaig superant. 

Què, vos animeu?

Entre la pluja i les Falles

La pluja sempre es veu millor des de l'altre costat de la finestra. Més encara quan és hivern i fa fred. Els raigs de llum no dibuixen els característics rodolins gronguencs en la paret d'enfront, i en obrir els ulls no se sap massa bé si és de nit o és de dia. Però tant fa, amb una manta i bona companyia tant fa quina hora siga. Recorde els matins de quan encara tenia classes, molts dels quals se m'apegaven els llençols i no aconseguia escapar de l'habitació. Ara hi ha altres obligacions, però la vida al pis d'estudiants continua molant.

Hui plou, i no fa temps per a Falles, a pesar que tota València ja està engalanada per a l'ocasió. Molts carrers romanen tallats pels monuments que susciten crítiques d'uns i ovacions d'altres. Des del balcó en puc vore una, la del Baró de Sant Petrillo, el meu carrer de sempre a Benimaclet. Si els festers tenen sort, prompte s'apartaran els núvols per a donar pas al sol i el bons temps característics d'estes dates. I què dimonis, també per a la meua sort, que enguany, una vegada més, em dispose a viure les Falles com una valenciana més, tot i que les Fapoco (Falles Populars i Combatives, per als que no ho coneguen) de l'any passat semblen insuperables. Començant perquè la cançó anterior li pega mil patades a la nova: res no podrà superar l'intent fallit de molts de fer eixe dibuixet estrany amb els braços mentre tothom canta "fapoocooo fapoocooo". Quins records.

La veritat que les Falles en si, si no tens un casal, poden resultar un poc avorrides (si les ofrenes i els actes oficials no són lo teu). Però les Fapoco conformen una bona alternativa per aquells que o venim de fora o, tot i viure a València mai han format part d'una falla. Les paelles del Terra, la cremà el dia d'abans al CSO de l'Horta, una nit perduda al ja desaparegut Mayhem o el pis ple de gent: uns dormint en terra, altres menjant kebap, molts altres amorrats a la botella i fins i tot una llençant una sabata pel balcó. Però són Falles, tot està perdonat. Sense oblidar, per suposat, el concert d'Escola Valenciana a Burjassot: una cita ineludible des de primer de carrera. 

Ja fa més de quatre anys que em vaig traslladar a esta ciutat i, quin remei m'hauré d'adaptar als seus comstums. Tot i que si en Falles ixen els dies com hui serà difícil eixir de casa. Perquè sempre s'està millor tapat amb una manta, escoltant música i llegint llestres inconnexes:

e mi regali un altro giorno

in cui sembra tutto fermo

ma tutto si trasforma

tutto si conferma

e lasci in giro il tuo profumo

come a dirmi "io ci sono"

come a dirmi "sarò sempre qua"

Divendres

Divendres. Últimament només escric els divendres. Els divendres de vesprada tranquils a Benimaclet, com els trobava a faltar. Divendres de sofà, lectures, comiats i records. De pisos buits i pau i tranquil·litat. De la llum del sol que desapareix rogenca al final de les vies, i les faroles del carrer que s'encenen de nou. Divendres de ressaca, per què no. De silencis llargs. De soledat necessària. Els meus divendres, com ho eren -o ho són- els teus. Divendres sense assaig però amb música de fons. Música tranquil·la, això sí. Un divendres...i un projecte de cinema independent amb un nom molt suggerent: et dec una nit de divendres.

http://www.etdecunanitdedivendres.com/home.html

Zzzzz

Quan de repent afluixes el braç amb què fins fa res rodejaves la meua cintura i la mà amb què m'apretaves la panxa. Quan ja no em susurres a l'orella. Quan el teu cos comença a patir una mena d'espasmes ràpids, curts i bruscos. Quan sent més damunt de mi el pes del teu cos. Quan la teua respiració es torna més profunda i sorollosa. Quan els teus pensaments volen lluny del llit. Quan em gire i tu no em veus. Quan no ets conscient de la llum que entra a través dels foradets de la persiana. Quan ja no rius sol perquè la teua panxa i la meua xoquen quan respirem, però continues tenint el somriure als llavis. Quan t'és igual el soroll que altres fan de portes enfora. Quan estàs massa temps callat; aleshores, és quan sé que t'has adormit.

Olor a xocolata

La cuina fa olor a xocolata. Al banc hi ha pols blanca i al terra ha caigut una gota de llet. A l'ordinador sona una cançó: Tagarina. Pocs la coneixen, potser només els justos i necessaris. Una veu coneguda la canta, mentre de fons sona un acompanyament musical també familiar. Mentre trenque l'última closca d'ou, acaba la cançó. Abans havia sonat una rondalla de Valor i un escrit de Sole. Tot tan personal i alhora tan compartit: com el pastís. 

Hui m'he decidit a fer un bescuit. En tot el temps lliure que he tingut els darrers mesos, no se m'havia ocorregut. Diguem que la cuina tampoc és el meu fort, però un divendres de vesprada d'hivern en Benimaclet i en ple període d'examens -quan una no en té cap- pot resultar molt llarg. Per tant, i tenint en compte la proximitat del meu natalici, he decidit que la reposteria podria ser una bona opció, tot i sabent que enguany Alba no podrà fer el pastís a casa. No obstant, li portaré un trosset al nostre piset -perquè sempre serà el nostre-, a dos minuts d'on visc ara.

L'olor de la xocolata se n'ix per la porta i, pel corredor, arriba fins la sala d'estar, que aquesta vegada també fa cantó però dóna a dos carrers dels quals encara desconec el nom. Des del balconet, això sí, encara puc vore el Musical de Benimaclet, que ha canviat de mans des que vaig estar ací l'última vegada. Llàstima, allà hi vam passar grans vesprades i nits. Cap a l'altre costat albire el famós Planeta Azul. Quants records... La flaire recorre tots i cadascun dels racons de la casa, destapant així l'apetit de dos noves companyes d'aventura que m'han rebut amb un gran i grat somriure, i això sempre s'agraeix. 

El forn ja està a punt, i a la ràdio sembla que s'acaba la sessió de música i poesia a la qual enguany no vaig poder assistir. Ací, a Benimaclet, no han canviat massa coses, encara que ara ho veig tot un poc diferent. El cel està gris, i és un divendres d'aquells tranquils i solitaris com tants n'he passat ací. I molts més que en vinguen!

Entre llibres IX: "Jo confesso", de Jaume Cabré

No es tracta del Vial. Tampoc no és el jueu Joshua Mack el que interpreta la peça, però si tanquem els ulls i ens centrem en escoltar les notes podem imaginar el que escoltava l'Adrià Ardèvol aquell dia en què el seu amic Bernat va decidir posar-li a les oïdes un aparell que emetia aquests mateixos sons.

Llegir Jo confesso és llegir la història d'un violí Storioni amb nom propi, Vial, i de tot el bé i el mal que ha comportat la seua trajectòria. En aquesta novel·la en què de nou Jaume Cabré utilitza la música com un element essencial, el protagonista, l'Adrià, confessa els secrets de la seua existència a la seua estimada Sara, una dona jueva de qui viu enamorat eternament però que, per ciscurmstàncies de la vida i del violí, no podrà tindre a prop durant molt de temps. Al llibre, Cabré barreja una història personal amb d'altres ben col·lectives, com ho són l'Holocaust o la guerra civil espanyola. La seua particular manera d'escriure, que de vegades dificulta seguir el fil de la narració, li afegeix un atractiu especial al llibre. No obstant, la barreja d'històries i un final obert -o és així o no l'he entés- desconcerten un poc el lector. 

Confiteor és un exercici de sinceritat amb u mateix i amb la vida en general que molts haurien de practicar abans de perdre la memòria, primerament per recordar tots els passos de sa existència i després per deixar constància de la seua història als que venen després. A les acaballes de la vida tothom té confessions a fer, i què millor que deixar-les a terra abans d'agafar la barca que creua a l'altre costat del riu. 

La gent que practica la religió catòlica ho fa abans de morir, però no per escrit, sinó en veu alta i davant d'un retor. Recorde que l'auela va cridar el retor vàries voltes quan es trobava malalta al llit. Fins i tot aquella bona dona, que tots ens preguntàvem què dimonis confessaria tant si no se li coneixia cap pecat, tenia moltes paraules guardades que va voler testimoniar a última hora. Escriure, al cap i a la fi, és una manera de revelar a un mateix els propis pensaments que de vegades romanen inconnexos al nostre cap.

Jo confesso, un llibre que m'ha acompanyat durant uns mesos molt musicats en què també he necessitat escriure'm per confessar-me moltes coses. El segon que em llegisc en format digital, al qual cada vegada li tinc menys reticències. L'exercici d'escriure's, molt recomanable. La lectura d'aquest llibre, encara més.