Entre llibres II: Kafka a la platja, Haruki Murakami

Llegir Haruki Murakami m'ha servit, en certa manera, per a redescobrir la lectura. Estem acostumats a una lectura relativament línial i planera, sempre plaentera, que ens porta a un final -no sempre feliç, però final al cap i a la fi-, i amb uns personatges relativament fàcils d'entendre. No sé si en general la narrativa d'Haruki Murakami és tal i com la mostra al llibre que he llegit, Kafka a la platja, però des de la meua limitada experiència amb l'autor tinc la sensació que no és un escriptor qualsevol ni prototípic, de ninguna manera. 

La primera vegada que vaig sentir parlar d'Haruki Murakami va ser a Ràdio 3, al cotxe, amb mon pare, pujant cap a Sella. Anàvem per Orxeta, ho recorde perfectament, i a la ràdio llegien un fragment d'una de les seus novel·les, Al sur de la frontera, al oeste del sol. Em va semblar interessant, i vaig pensar que algun dia el llegiria. Però havien passat cosa de dos anys i no n'havia tornar a saber massa més de l'autor, fins que va arribar a les meues mans Kafka a la platja. Doncs bé, puc dir que aquella primera impressió que el japonés em va causar a través de la ràdio no va ser per a res equivocada: m'ha agradat tant com m'imaginava. O potser més.

Al voltant d'un disc anomenat Kafka a la platja, d'un jove de quinze anys que utilitza el pseudònim de Kafka per a amagar-se de la seua família i de la policia, i que està condemnat a matar son pare i tindre relacions sexuals amb sa mare i sa germana, i d'un vell que parla amb els gats, transcorre una història un tant peculiar i poc convencional, amb una prosa descriptiva que ens explica amb detall allò que a l'autor li interessa. Hi ha dues història, la de l'avi i la del jove, que van alternant-se, un capítol aquesta, un capítol l'altra, i que al final del llibre acaben trobant-se. I dins de cada història, hi ha encara més "subhistòries" que van acumulant-se. Historietes que esperes que es resoldran al final del llibre, però sorprenentment moltes d'elles queden en l'aire. En la redacció de l'autor es nota que és un home cult format no només en la literatura, sinó també en la música i en altres arts i ciències, ja que parla, per exemple, de músics de reconegut prestigi i d'obres que no tothom coneix.

Kafka a la platja no és un llibre expressament explícit, que narre cada història i cada escenari de cap a peus i no deixe lloc a la imaginació.  Ben al contrari, hi ha moltes coses que no s'expliquen i que les has de deduir/imaginar tu, perquè realment, segons la imaginació de cada persona, la història podria ser una o una altra. No és, tampoc, un llibre amb un final tancat i acabat, ni tampoc amb un final que done solució a tots els problemes que s'han plantejat durant les 572 pàgines anteriors. Algunes parts del llibre queden absolutament obertes, i l'essència de la història tampoc no s'acaba d'explicar. És per això que m'ha resultat un tant estrany, però jo ja m'he creat la meua pròpia història. 

Tinc ganes de llegir més llibres de Murakami, sobretot aquell de què en vaig sentir un fragment a Ràdio 3. Vos anime a tots a llegir aquesta història de japonesos que ens transporta des de la mar fins el centre de Tòquio, passant per una gran biblioteca amb un passat interessant. 

Furgant entre els records

De vegades a una li pega per furgar en el passat. Sobretot quan té altres coses que fer. Rellig cartes, revisa els primers missatge enviats a aquella o aquell altre, mira fotos, reescriu entrades del blog. Es trasllada per un breu instant a un altre moment de la vida, potser molt llunyà, potser no tant. Llig i troba missatges entre línies que no havia sabut desxifrar en el seu moment, i se n'adona de com canvien les coses. Perd el temps rient amb paraules que ja no tenen cap sentit, es torna a emocionar amb papers que comencen a fer-se grocs. Furga en les carpetes de l'ordinador i torna a llegir uns poemes que arribaven a deshora, unes cartes carregades de significat, a escoltar una música que la transporta a una ciutat o una altra. 

Al remat, se n'adona que és qui és per tot això, i retrobar-s'hi li fa reflexionar sobre l'evolució de les coses. Es pregunta si quan passe el temps encara revisarà tots els records que té materialitzats, i si els d'ara els mirarà amb enyorança o només amb alegria. Si mira enrere pot configurar les etapes de la seua escassa vida de vint anys, pot dividir-la en estrats. Es planteja quan tornarà a canviar d'etapa, quan acabarà aquesta en què ara hi viu. Què ha de passar per a que decidim que la nostra vida ha canviat? Canviar el moment de la història comporta un canvi gran, un fet significant que, en certa manera, ens haja girat la vida. I poques coses li l'han feta girar a ella brutalment; en canvi, hi veu etapes quan mira enrere. 

De vegades a una li pega per escriure. Des de ja fa molt de temps que mai ho fa amb música, perquè la molesta. Hui, en canvi, ha aconseguit escriure tot això de tirada, mentre escoltava el disc "A Rússia", d'Antònia Font. Aquest grup, present a la seua vida des de no fa tant, li porta records molt diversos i de diferents persones. Cada cançó té el seu propi món. Potser, de manera proporcional temps-records, és el grup que més li n'aporta. 

Està bé que a una que de vegades li pegue per furgar en el passat, de vegades també li pegue per escriure. Així, quan es dispose a furgar-hi, tindrà on fer-ho. 


Camps de Maduixes - Antònia Font. Goear

Recorrent La Marina

Moltes vegades, fins que no ens allunyem de les coses que ens han envoltat tota la vida no ens donem compte del valor que tenen. Naixem en un lloc i viatgem arreu del món, i quan ens parem a pensar advertim que potser coneixem Londres, Paris i New York, però no ens hem parat a explorar la nostra pròpia comarca. Doncs bé, no és el meu cas, però potser des que passe més temps fora de Sella que he aprés a estimar més el meu poble, i també la meua comarca. 

La Marina Baixa és una comarca situada al sud del País Valencià, a la costa, i que fita al nord amb la Marina Alta, a l'oest amb el Comtat i l'Alcoià, i al sud amb l'Alacantí. Comarca costerera, com ja s'ha dit, el seu encant resideix en què en pocs quilòmetres (o fins i tot en alguns llocs es pot parlar de metres) passa de la mar a la muntanya. Així, el litoral mariner (també el de la Marina Alta) està conformat per un seguit de penya-segats i caletes que són admirades arreu del món. És per això, i també pel bon clima, que són dues de les comarques que més turistes estrangers reben durant tot l'any -especialment a l'estiu-. Només cal dir que Benidorm forma part d'aquesta comarca. Tot i que a aquesta ciutat es concentra el major nucli urbà (que no el major terreny), la capital tradicional de la Marina Baixa és La Vila Joiosa. 

Serra Gelada. Far de l'Albir

La veritat és que sempre he estat orgullosa de la meua comarca, però és ara, quan la mira des de fora, quan me n'adone com d'adorable és. A més, també me n'adone que encara em queden molts llocs per descobrir d'aquesta zona del país. Sella, el meu poble, està situat als peus de l'Aitana i el Puig Campana, dues de les muntanyes més altes de tot el territori valencià. Sempre acompanyats dels pobles veïns, Orxeta i Relleu -amb els quals, com a bons veïns, mai ens hem entés del tot bé-, els habitants de Sella solen arribar a la mar sempre per La Vila Joiosa, on fins i tot hi estudien la majoria dels seus joves. Però moltes vegades els sellardos no anem més enllà de La Vila, Relleu, Orxeta, Benidorm o Finestrat. Així, donat l'esperit aventurer i curiós de què estic dotada, ja fa temps em vaig plantejar que havia de recórrer aquestes terres amb més profunditat. Ho he fet en aquests darrers anys, passant ja per quasi tots els pobles que conformen la comarca, però em queden molts racons per descobrir. L'estiu n'és una bona època.

Tàrbena

Ahir, amb poca cosa més que una càmera i un llibre, Josep i jo vam decidir anar a dinar a Tàrbena, a Casa Pinet, un bar mític i típic de la comarca l'amo del qual és l'avi del nostre amic Marc. Jo mai no havia estat en Tàrbena, però m'hi havien parlat molt bé. Per a arribar-hi des de Sella cal passar per Finestrat, La Nucia, Polop, Callosa i Bolulla, pobles que, per raons d'amistat o de música, conec més. Després de Bolulla comença una carretera sinuosa que ens porta a un poble no massa diferent del meu situat a la cima d'un barranc. Blanc, petit i allargat, té l'encant dels pobles d'alta muntanya on la gent feia vida als masos fins no fa massa i on la majoria de la població és vella. A més, a Tàrbena, repoblat pels veïns mallorquins, molta gent encara parla amb l'article salat, i això li dóna un punt exòtic. 

Vistes de Serra Gelada des d'Altea

Després d'una bona fartonà a Casa Pinet, on ens empapem de quadres comunistes i nacionalistes, de retalls de periòdics, de vells estris del camp i de premis que pengen per les parets sense deixar ni un espai buit, un bon cafè a la Plaça amb uns amics que arriben de Callosa. I abans de tornar a casa, per què no seguir el trajecte per La Marina? Tornant per La Nucia agafem el camí que, passant per l'Alfàs, ens deixa en Altea, tal vegada el poble amb més encant de la comarca. Aquest sí, un poble totalment blanc de pescadors que, tot i créixer, ha sabut mantenir a la perfecció el seu casc antic, fet de carrers de pedra i amb unes vistes a la mar precioses. Altea, que de vegades ens pot recordar l'illa d'Eivissa pel to bohemi i hippie que té, és una ciutat turística però calmada i neta, visita obligada per a tots els valencians.  

En començar a estar cansats, tot i que el sol encara llueix amb gana, decidim agafar el cotxe i tornar cap a casa. Eixe poble petit que hi ha al peus de l'Aitana del qual tenim la sort de formar-ne part ens espera per a colpir el dia amb una velada musicada per nosaltres mateixos, a l'assaig de la banda. Després de fer-nos una bona orxata, tornem a Sella, i per a fer-ho passem per La Vila Joiosa i Orxeta, per a completar així la volta que havíem iniciat de matí. Durant el trajecte parlem de llocs, i inconscientment fem una llista de tots aquells que ens queden per visitar. L'estiu és llarg, i el petit viatge de hui ens ha deixat un bon sabor de boca. La veritat és que no podem negar que som mediterranis.

Sella

Entre llibres I: Passions romanes, Maria de la Pau Janer

L'estiu és el moment en què, amb tot el temps del món, els estudiants ens podem dedicar a llegir llibres tranquil·lament i per plaer, d'aquells que ens omplen i que acumulem als estants durant la resta de l'any. Un estiu sense uns quants llibres no és res per a mi. Llegir a la Font Major, al terrat de casa o al llit abans de dormir es converteixen en escenes quotidianes que espere repetir tota la vida.

Maria de la Pau Janer

Quan vaig tornar de València portava entre mans "Homenatge a Catalunya", de George Orwell, un llibre que parla sobre la Guerra Civil a Barcelona des de la visió del periodista anglés que l'escriu, qui acudeix a participar activament en les milícies anarquistes del POUM. Interessant sobretot per conéixer el context de l'època i acumular una altra visió de la guerra, la veritat és que el llibre em costava bastant de llegir. Un dia, fruit d'oblidar-me aquest en el cotxe de ma mare, vaig agafar-ne un altre que rondava pels estants de sa casa: "Passions romanes", de Maria de la Pau Janer. Ja he llegit altres vegades l'autora i la veritat és que podria dir que és una de les meues preferides. La seua prosa descriptiva em captiva en la lectura, i a més sempre parla de Mallorca, terra a què li tinc gran estima des de la distància. 

Així doncs, vaig mamprendre el llibre, que m'ha tingut capficada un parell de setmanes, però que he devorat amb ànsia. Era la primera vegada que llegia a Janer en castellà, ja que en aquesta llengua estava la versió que hi havia per casa. He trobat a faltar algun mot propi de ses illes, però no per això ha deixat d'agradar-me. "Passions romanes" és un llibre que transcorre entre Palma i Roma, dos ciutats connectades per diversos personatges amb les seues pròpies històries que al final acaben entrellaçant-se; va ser Premi Planeta l'any 2005 El tema principal és, com es pot endevinar pel títol, l'amor. La passió. Però no l'amor agradable, sinó l'amor trencat, l'amor farcit de mort i de desenganys, de viatges per deixar-ho tot. La veritat és que pot semblar una temàtica molt típica, però la redacció de Janer ens fa viure les històries d'una altra manera, tot donant-li sempre molta importància a l'art, als llibres i al coneixement en general: dones que s'enamoren de quadres, homes que roben llibres de la biblioteca... A més, curiosament, molts dels personatges eren periodistes, i això sempre em fa sentir un poc identificada. 

La veritat és que feia un temps que no devorava un llibre amb tanta rapidesa. Darrerament, amb tot això de les noves tecnologies que ens lleven bastant de temps, sembla que hem oblidat allò de seure en un racó per llegir durant hores i hores. La veritat és que m'ha resultat grat tornar a tenir eixa sensació de voler llegir a qualsevol hora i en qualsevol moment. 

Per no perdre el costum, acabe d'encetar "Kafka a la platja", de Haruki Murakami, que em va regalar el meu amic Josep quan vaig fer vint anys. Encara no he llegit res d'aquest autor tan reconegut, ja vorem què tal.  

Indrets

Li va llevar la pols a aquella vella bicicleta que feia anys que descansava a una habitació que s'havia convertit en un espai mort de la casa des que l'habitaven només dues persones. Era vella, però bona. El pare li havia inflat les rodes feia uns dies. Sobre rodes, va pensar, seria més fàcil menjar-se el món que caminant. Delerosa de rememorar indrets, de llegir tranquil·la, de matar el temps mort, va pujar a la bici i es va encaminar cap a llocs coneguts però oblidats darrerament. La bicicleta feia un soroll estrany, i se sentia gran damunt d'aquella connexió de ferros que conformaven el transport. Segurament l'última vegada que s'hi va pujar era molt més petita i li havia semblat enorme, però ara havia hagut de pujar-se el seient com sempre l'havia portat el pare, d'aquella manera en què el cul queda per damunt els braços quan els poses a sobre del manillar. Va arreglar un ferro que penjava de la roda de darrere i va seguir el seu camí.

Uns minuts de costeres amunt i avall, i s'endinsava en un món una mica més verd i una mica més silenciós. Carreteres sinuoses i algun caminal de terra, i a la fi, una fontenta, una sèquia, un toll d'aigua clara, freda i pràcticament verge. Passar amb la bici -que no damunt la bici- per aquells caminals estrets no era fàcil, però li agradava guardar l'equilibri, jugant a imaginar que en qualsevol moment caurien les dos, bici i persona, bancal avall. Li feia gràcia. Silenciosa, sola, lleva els esbarzers que s'enganxaven a les rodes, i es preguntava si era una bona idea endinsar-se per allí dins amb la seua companya d'aventures. Sort que pesava poc. Al final del caminet estret un espai més ampli, tot i que amagat sota els arbres, les saludava. L'aigua corria de dalt cap avall, i formava aquella petita cascada lluïda amb molsa on vàries vegades havia relliscat i caigut de cul. I per a culminar-ho, un toll relativament petit però suficient per a la rapidesa que la gelor de l'aigua demana per a cada bany. 

Va seure a la roca, va traure el llibre i va començar a llegir. No va trobar, en les dues hores que hi va estar, la postura correcta. Aquelles roques no estan fetes per a cossos acomodats, ni per a ànimes inquietes. Llegia i devorava les paraules d'un llibre que se li escapava de les mans, las pàgines del qual rossegava amb ànsia. I entre lletra i lletra, una jove i un gos que, animats per la calor d'una primavera que ja acabava, van entrar a l'aigua amb la mateixa rapidesa que van eixir. I darrere d'ells, dos joves més, que després d'una jornada de feina donaven les gràcies per poder gaudir d'aquell raconet. Ella hi rumiava al respecte. Els joves eren forans, o com a mínim poc assidus al poble; desconeguts per a ella. Agraïen poder gaudir d'aquell indret, igual que ho feia ella en aquell moment. Des del poble, però, sembla com si no existira eixe agraïment, com si no valoraren el que tenen. 

En tot cas, ella no volia calfar-se el cap. Només llegia i llegia, i en algun moment es banyava els peus per sentir la frescor d'aquella aigua tan pura que baixava d'un barranc preciós. Es perdia en pensaments inconnexos, també, i com si d'una jove enamorada de la vida es tractés, obria els ulls i intentava captar tot el que l'envoltava, pensant que de vegades no valorava els petits detalls -o no tan petits- que la vida li havia deixat tan a prop de casa. 

La resta de grups parlamentaris

Els primers dies de vacances, aprofitats amb ànsia i de manera bastant solitària donat que una gran majoria encara no en té, ens serveixen per desconnectar de tot i fer la nostra, sense interessar-nos massa pel que passe a la resta del món. Així, gaudir d'un pis a la boca de la Mar Mediterrània pot ser quelcom molt agradable per a aquests primers dies -en passar-ne uns quants més es pot convertir en un fet fastigós-. Desentendre's de tot i passar els matins torrant-se al sol, amb un llibre a les mans i una bona càmera per a fotografiar tots els instants fotogènics que ens passen per davant, a mitjans d'un juny ja calorós en què encara és possible trobar espais amples i sense gent a la sorra. A partir de juliol és angoixant i desagradable, per això cal aprofitar estes últimes setmanes.

I mentre uns gaudeixen de les incipients vacances que duraran fins setembre, altres encara feinegen. A València, per exemple, els polítics acaben d'investir en el seu càrrec. I mentre una rau sobre la sorra tranquil·lament, amb un llibre a les mans, no sap si és millor saber o no saber el que passa a les Corts. Camps i Alarte, com si sobre ells dos caiguera el pes de tots els valencians, es passen la pilota d'un a l'altre i no fan més que retraure's el que han fet, no han fet, no faran o deixaran de fer. I ho fan en un perfecte castellà, tot infectat d'insults que ja estem cansats d'escoltar, uns i altres. Però no se n'adonen que aquest bipartidisme s'ha trencat, i que “la mayoría de los valencianos”, a qui tant apel·la Camps en el seu discurs, ja coneix altres noms més enllà de PP i PSOE. “La resta de grups parlamentaris”, com s'atreveix a etiquetar-los l'informatiu de migdia de Televisión Española, han deixat de ser “la resta”. Ara tenen nom i cognoms, i tot i que queden relegats a la vesprada per a dir el que tenen a dir i que, lamentablement, encara són una petita minoria, la gent ja els coneix. I parlen. I diuen. I fan i desfan. I tot i que tampoc ens delaten res nou, intenten aportar-li un aire un poc més fresc a unes Corts poderosament infestades de corrupció, de mentida, de manipulació i de dreta. O això és el que ens deixen veure que faran, i el que tots esperem d'ells. Compromís i Esquerra Unida tenen un llarg i dur camí per a consolidar-se en aquesta legislatura, que pot ser la definitiva. I PP i PSOE poden conformar ara “la resta dels grups parlamentaris”, ja que no hi ha massa diferència entre el discurs d'un i l'altre, com a mínim a les Corts. 

A la platja, lluny de València, la veritat és que tots tendim a pensar que el que passe a aquelles Corts ens afectarà poc. Encara menys a una platja de l'Alacantí on la majoria dels banyistes són madrilenys, andalusos o bascs. O simplement alacantins. I tot i que és més bonic raure sobre la sorra tranquil·lament, amb un llibre a les mans, sí que ens afecta. Cal dir, però, que ja no sé si és que ens han fet avorrir la política, com molts acostumen a dir, o que la trobem avorrida des d'un principi, i preferim dedicar el nostre temps a altres quefers. Llegir Maria de la Pau Janer és, per a mi, molt més divertit i entretingut. Però no ens queda altre remei, si no volem que aquest país, que semblava inamovible, continue olent a merda, fins i tot en la platja. Perquè no esperarem que vinguen a salvar-lo del centre de l'estat, d'aquell govern la delegada valenciana del qual assegura, també en un perfecte castellà, que han fet molt pels valencians: “como, por ejemplo, traer el AVE”. 

Alba, o dos anys a València

He entrat a l'habitació després d'una passejada nocturna per València i he trobat una espècie de caixeta damunt de llit, enllaçada amb una cinta verda que em resulta familiar. M'he quedat sorpresa. Què voldrà dir? M'he apropat i me n'he adonat que no és una caixa, sinó un àlbum verd. Li he llevat el llaç tremolosa, com sempre que obric un regal, i dins he trobat els millors records de dos anys a aquesta ciutat, recollits per potser la persona amb qui més temps he passat: tu. M'has fet plorar, xiqueta.

La músca ens va unir, sí. Gràcies a ella ens vam conéixer a aquell conservatori que freqüentàvem dia sí dia també i d'on ara podem contar tantes anècdotes. I de la música del conservatori, vam passar a la música de la terreta, als concertets pels pobles de La Marina i a les manis de València. Crec que això va ser el que va rematar que ens portàrem tan bé: que teniem gustos i pensaments pareguts, i que coincidíem en diferents llocs, més enllà de les aules on ens havíem conegut. Amb tu vaig alçar les copes més fortes i vaig ballar al ritme de l'ska sense parar. Amb tu també he ballat al Winston com una boja després dels concerts del conservatori i he viscut situacions inconfessables. I crec que d'un d'eixos concerts que derivaria en Winston i molts bailoteos, va sorgir la idea de vindre a viure juntes a València. La veritat és que en cap moment em vaig plantejar que les coses no pugueren anar bé amb tu. Aleshores no ens coneixíem tant com ara, però sempre ens havíem portat bé i dubtava que mai poguérem tindre cap problema.

Així que amb tota la il·lusió del món, com m'has dit tu, vam vindre amb dues amigues més cap a la city, a encetar eixa nova vida que tots ens havien pintat tan bé: la vida universitària. I la veritat és que no s'equivocaven massa: no ens ha faltat mai el riure, tampoc la festa, ni alguna vespradeta de platja, hores d'estudi perdudes en el sofà i nits llargues que acabarien de dia. Però mentiria si diguera que tot ha sigut glòria en estos dos anys que hem viscut juntes: també hem tingut els nostres moments, una i l'altra, i puc dir clarament que sempre que ho he necessitat has estat a punt per apropar-te a la meua habitació i donar-me una abraçada forta. De vegades no sabem què dir-nos, però sabem que ens estimem, i amb això em sobra. A més, i perquè quede constància, cal dir que a la univeristat també s'estudia, i que a banda de festes també hem compartit hores de biblioteca -de vegades també fins les tantes de la nit-. 

L'any passat vam viure les primeres experiències, el primer any fora de casa i les primeres lamentacions a la cuina -sobretot jo-. Vam ser més independents que mai no ho havíem sigut, i ens vam convertir en una espècie de germanes sense pares, que s'ajudaven en tot. Enguany hem canviat de pis, i hem tingut noves companyes, noves habitacions -xicotetes, com sempre- i noves experiències. Hem passat més moments durs i fins i tot ens hem adormit juntes al sofà esperant que es fera l'hora d'anar al Glop. M'has fet de mare, ho he de confessar, en moltes situacions. Sobretot t'he d'agrair -i crec que no sóc l'única- els dies que m'has fet el dinar o el sopar, així com les paelles de Pepita que menjàvem l'any passat cada dijous. Ho hauré d'admetre: després de dos anys fora de casa, continue sense tindre ni idea de cuinar, i tu ho fas requetebé. Ens hem foradat les orelles juntes, i hem anat a totes i cadascuna de les manifestacions que hem pogut. A més, hem sigut indignades algunes vesprades, matins i nits a la Plaça del Quinze de Maig.

L'any que ve me'n vaig, però només per a uns mesos. No estaré massa lluny, just a l'altra punta d'aquesta península que acostumen a anomenar hispànica. Espere que, tot i que jo no estiga, continues tu la revolució pel teu compte, perquè saps que quan torne seguiré en la mateixa línia. Me'n recordaré molt de tu, de vosaltres, quan estiga allà a Lisboa amb noves companyes, que estic segura que en cap cas vos igualaran. I quan necessite una abraçada, potser no hi haja ningú com tu per a donar-me-la. Però així quan torne ho reviurem tot amb més força. Perquè ja t'advertisc que quan torne, tornaré ací, a esta casa, a este caixonet d'habitació que espere que em guardeu bé durant els primers cinc mesos del curs. Vos esperaré, a tu i a totes, amb les portes ben obertes allà on vaja. I t'ho advertisc també: com no vingues a vore'm, te'n recordes. 

Potser de vegades, com ja t'he dit, ens costa dir-nos les coses. I no és que siguem precisament fredes, nosaltres, però hi ha coses que costa dir. Com que l'escriptura sempre és per a mi una eixida, com bé saps, aprofite estes línies per a dir-te que quan vaig decidir vindre a viure amb tu, tot i que ja sabia que no tindríem problemes, no pensava que poguera ser tan agradable. Aquests dos anys hem fet dels pisets on hem estat la nostra casa, i hem tingut la sensació que baixar a La Marina era anar, i no tornar. Hem vist sèries, hem decorat el saló i fins i tot hem culminat les parets amb una senyera. Així que done gràcies d'haver pres aquella decisió vestides de negre amb l'instrument a la mà, perquè sé que d'aquelles primeres hores d'orquesta ha sorgit una amistat molt gran, que ni lisboes ni portugals ni ningú podrà trencar.

T'estime, Alba