A València, on hi rauen tantes coses

No sé què serà de mi l'any que ve. No sé on estaré ni què faré, ara que acabe la carrera. Només sé que si me n'he d'anar, enyoraré molt València. Però tornaré, tornaré sempre o tornaré algun dia. Hui que plou i estic lluny he escrit sobre València, per començar a tindre un repertori gran que et llegiré el dia que torne.

He tornat a València esta nit entre les dotze i la una

ha arribat el tren que para prop de ta casa.

He tornat a València després de tants anys

i he mirat la lluna, que ni és plena ni buida,

és només la lluna de València.

He tornat a València per buscar-te en la nit

per recórrer els carrers que ja vam recórrer

i per pujar-me a una bici d'aquelles antigues

com les de fa tants anys, quan féiem carreres

pels carrers més estrets de la ciutat vella.

He tornat, sí, amb la cara més arrugada que mai

i amb l'esperança d'agradar-te encara

tot i amb els pits caiguts, com em juraves

que t'agradaria per molt que passaren els anys

per molt que passaren les coses.

T'he buscat per València tímidament, 

i quan ha clarejat el dia t'he trobat,

gran i alt com sempre, però més vell que mai,

agafat d'una mà que no és la meua,

una mà jove i verge, i suau.

Havia tornat a València per dir-te "t'estime"

com vaig jurar que faria fa cinquanta anys

quan junts somniàvem estimar-nos per sempre

innocents i joves, creent-nos en possessió

de tota la veritat sobre l'amor

Però no m'has vist, a València esta vegada,

perquè una altra mà centrava la teua atenció

que abans sempre em dedicaves a mi.

Només tenies ulls, quan començava a eixir el sol,

per aquella mà nua i tendra.

T'he trobat a València amb una xiqueta a la mà,

amb una néta menuda que porta els teus cabells

i el meu nom, doncs t'he sentit nomenar-la.

Fugaçment m'ha paregut sentir que em cridaves a mi

però ja no sóc jo qui ocupa els teus pensaments

Com pesa

I deixes la mirada quieta, en l'aire, mirant a l'infinit, però en realitat no veus res. Ho veus tot borrós perquè un tel humit t'ho tapa i perquè tampoc no t'hi fixes en res. Les mosques volen al voltant, carronyaires, com si oloraren la mort que s'apropa. Dels teus llavis ix un fil de veu, suau, dolç com sempre. Fa calor i les mosques no et deixen en pau. Et sents incòmode i intentes centrar la mirada, però les paraules no et deixen. I quan acaben, et cau un pes immens a sobre, i et sents cansat sense haver fet res.

Diumenge

És un diumenge qualsevol a la ciutat de València, i fa molt bon dia. Malgrat la pluja i el vent dels últims dies, hui ha amanegut assolellat i amb una temperatura agradable: de pantalons texans i camiseta de mànega curta.

En realitat no és un diumenge qualsevol, sinó el diumenge d'abans de festes. Tinc certa exitació en el cos de pensar que el ve en quatre dies, i això explica també que este cap de setmana haja sigut de relax: cal cuidar-se la salut i la butxaca. També per això estic a València, sense res que fer, mirant com passa el dia agradable de hui.

Feia temps que no m'alçava un dia sense tindre res que fer, sense cap pla ni cap preocupació. Els dies com hui, als jardins de Vivers són agradables. La gent passeja, els xiquets aprenen a anar en bici, les parelles es fan petons i els avis lligen el periòdic. Molts gossos corren amunt i avall i fins i tot alguna família acudeix a fer-se les fotos de la comunió. Trie un lloc sobre la gespa, entre el sol i l'ombra, i destape el periòdic que acabe de comprar a la gasolinera. Que, per cert, seria negoci segur obrir un quiosc un diumenge de matí a Benimaclet: no hi ha manera de trobar cap lloc obert on comprar la premsa!

Asseguda sobre una gespa creixent i en la qual s'hi amaguen centenars de bitxos, em venen al cap els diumenges de Lisboa. De vegades pujava al jardí de Estrela, també a llegir. La sensació era molt pareguda: molta gent, aigua, gespa, sol i ombra. Allà hi havia una gran basílica que ací no trobe, això sí. I tampoc trobe els cafés ni les torrades que feien als quioscs dels parcs, especialment al de Príncipe Real. Però hi ha altres coses, sempre n'hi ha.

Cansada d'enyorar converses perdudes i profundes, de rumiar sobre tu, sobre mi i sobre tot això i allò, de passar les hores a l'espera d'un veredicte que vull augurar llunyà, he intentat mesurar el valor d'una escena tan típica i mística de diumenge de matí com la de hui. I la conclusió és que no té preu. 

Se m'ha acabat l'estiu

Per a molts, l'estiu s'acaba en el moment en què ha de canviar la dinàmica de les vacances per alguna obligació. L'inici del curs, de la faena o simplement el retorn a l'habitatge habitual marquen la fi d'una etapa calurosa, però sovint alegre i atapeïda de fets. A Sella l'estiu s'acaba quan la gent se'n va, cadascú al seu destí. Per a mi, l'estiu acaba hui. Ja estic de camí a València, al familiar autobús d'Alsa que agafe amb freqüència des de fa quatre anys, per deixar enrere unes vacances que enguany han sigut més curtes, però diria que més intenses. Més prompte que mai, demà, dia 3 de setembre, hauré de tornar a la universitat per reprendre les pràctiques de ràdio que vaig començar en juliol. I la setmana que ve, se sumara a això l'inici del curs escolar, l'últim de la carrera en el meu cas, si tot va bé.

Enguany torne a València amb una sensació diferent, estranya. Potser és per com han sigut de curtes les vacances que no tinc ganes de tornar tan prompte. Em recorde altres anys amb l'ànsia de reiniciar les classes, l'any passat amb la il·lusió d'anar-me'n a Portugal, l'altre de canviar de pis, l'altre d'iniciar la vida universitària... Però la veritat és que este any no hi ha grans canvis: la mateixa casa, la mateixa ciutat, la mateixa carrera i pràcticament la mateixa gent, amb l'incentiu de tindre un nou company de pis, un amic jove i principiant en la vida universitària, que espere que aporte certa frescor a ma vida en la ciutat. Poc a poc, el cap i casal s'ha convertit en el lloc on torne, ja ho he dit moltes vegades. Al nº1 de Sant Petrillo de Benimaclet passe més hores que a la casa del carrer de fora de Sella, i per això tornar ja no és tan divertit.

A més, torne amb la sensació que açò ja s'acaba, que és l'últim any, i que després hi ha un buit enorme. “Què faràs em acabar la carrera?”, pregunta ara tothom. Doncs no ho sé, no tinc ni idea, no logre imaginar-ho. Perquè ara mateix, tal i com està la situació, l'única cosa que sóc capaç de vore és un forat negre que encara no he esbrinat com taparé. Però bé, tinc un any per davant, així que no cal patir. Un any que espere plenar d'anècdotes i de moments inoblidables, com ho han estat els tres anteriors. La veritat és que, ara que ho pense bé, he d'aprofitar-lo tant com puga. Serà, segurament, l'últim any que coincidiré amb molta gent de la carrera, del BEA, de Benimaclet, i fins i tot d'altres pobles. En passar, probablement s'acabe la bona vida -perquè és bona, la vida que duc- i m'haja de prendre les coses d'una manera ben diferent. Però és el que toca, i no em fa por. Em pregunte també què faré quan ja no visca amb Alba Ripoll, amb qui sens dubte he passat més hores que amb els meus pares en els últims quatre anys. A tot s'acostuma una, m'imagine.

Així que bé, sense massa ànim però amb positivisme, torne a València. S'acaben les vacances i deixe enrere un estiu en què m'ha donat temps a fer de tot. Unes vacances que començaven en agost, però que no per això han estat menys profitoses. Viatges, xerrades, nits de barraca, vesprades de piscina, matins de font major. Orxates a la plaça, banys fugassos a l'Alcàntara i passejades pel país. Hores de lectures i hores de música, i també algun record alegre. Cares noves i projectes de futur. Em pesarà en la consciència no haver anat a la Solana ni una sola vegada en tot l'estiu. Si l'auelo alçara el cap... També haver deixat l'escalada de banda i no haver passat per cap poble del Comtat ni l'Alcoià a celebrar les festes. Em compensa, però, haver passat per les d'Ontinyent; però sobretot, haver acabat l'estiu mirant els Castellets i el Puig Campana des d'un pedra perillosa però privilegiada. Mirant la meua terra, encara m'ha fet més ràbia haver-m'en d'anar tan prompte. Em pregunte si algun dia podré viure allí o si aniré sempre pegant voltes d'un costat a un altre, “sense parar”, com em diu tot el món. Una opció de vida, m'imagine. Però és massa prompte per plantejar-s'ho. De moment, toca començar el curs.

L'espai i el temps dels llibres

Els llibres també marquen un temps i un espai, un instant de la nostra vida. O no recordeu on vau llegir alguns llibres, o fins i tot llibres que vos recorden al lloc on el llegíeu? A mi em passa que recorde especialment aquelles lectures que faig fora de casa, en viatges o etapes a l'estranger. No em passava tant quan era menuda, ja que ara mateix no podria dir més de tres títols dels llibres que vaig llegir a l'escola, i encara menys dels seus autors. Però en els darrers anys me n'he adonat que cada llibre té el seu temps i el seu espai. 

Un dels records més especials que tinc és de quan me'n vaig anar a Irlanda un mes per a estudiar anglés, ara fa quatre estius. Ja portava algun llibre en dansa quan me'n vaig anar, però mon pare m'havia posat a la maleta Demian, de Hermann Hesse. Aquells dies de cel gris i pluges constants, de finestres sense persianes i camps verds i plans, de tristors i malenconies d'adolescents, van estar molt marcats per la que va ser la meua primera lectura de Hesse, seguides d'altres com Siddharta. Em recorde en aquella habitació tota de color de rosa i de princeses que m'havien preparat, que no em pegava ni en cola i no m'agradava gens, tirada al terra llegint el llibre, que també havia marcat una etapa per a mon pare. Un gest que li agraïré eternament, el d'haver-me prestat Demian: la estància al cèntric poble d'Athlone no hauria sigut igual sense ell.

També recorde amb molta claredat els llibres que m'he llegit enguany a Lisboa. No sé si es tracta de proximitat en el temps, però vull pensar que és més bé el paper que han tingut les lectures durant cinc mesos fora. Tantes hores d'autobús i metro amunt i avall no haurien sigut igual sense l'ajuda de Juan José Millàs (Hombrecillos), Manuel Rivas (Todo es silencio),  Francesc Bayarri (Crim a Sarajevo) o aquell sobre el conflicte palestí que em va deixar Marc, del qual ara no recorde ni el títol ni l'autor. Els llibres, fora de casa, sempre m'han servit com una espècie de refugi, un no vull pensar en res més i llig, i supose que és per això que quan viatge devore els llibres. 

Però no només els viatges fixen el temps i l'espai dels llibres, sinó també els estius queden marcats per ells. És en estes dates quan trie les lectures més llargues, perquè és quan dispose de més temps. Anar a la Font Major amb un llibre i llegir després del bany és molt plaenter. Dels darrers estius de ma vida recorde haver llegit, en anys diferents, els dos primers llibres de la Trilogia de Cassana, del mestre Enric Valor, recomanats pel meu amic Agostí: Sense la terra promesa i Temps de batuda. Una trilogia llarga però molt entretinguda i recomanable, de la qual Agostí em diria que encara tinc pendent la tercera part (l'estiu que ve). De l'estiu passat tinc el record d'engolir un llibre que d'alguna manera estava fora del seu temps i espai: Tòquio Blues, de Haruki Murakami, me'l va deixar Josep perquè me'l llegira a Lisboa, però no em vaig poder resistir i el vaig acabar abans d'anar-me'n. 

Com no podia ser d'altra manera, també aquest estiu ha tingut el seu llibre. De nou Haruki Murakami, però ara amb una història molt diferent: 1Q84. Dins del seu estil de les coses estranyes que, sense saber massa bé per què, enganxen al lector, es tracta també d'una trilogia de la qual fins ara només he llegit la primera part. I com que necessite descansar un poc del japonés abans de seguir amb la segona, ahir vaig revisar les estanteries de casa, que estan plenes de llibres. La veritat és que dels pares hi ha llibres molt interessant i diversos: des de Nosaltres, els valencians, fins a manuals de meditació o les lectures més clàssiques de la història. Jo buscava, però, un llibre curt i, com em va dir ma mare fa poc, "bonico de llegir". Entre uns i altres va aparéixer Laia, de Salvador Espriu, una novel·la de 115 pàgines que es desenvolupa en un poble mariner. Laia, a més, forma part dels meus orígens: en la part paterna, el meu nom el dec a aquest llibre. 

Hui he començat a llegir les aventures d'esta jove marinera que, pel que sembla, és molt diferent de mi, però per qui sent molt de respecte pel simple fet d'haver-me atorgat el nom. Malgrat les coincidències, Laia està per a mi en un temps i un espai molt distint al que envoltaren mon pare quan va llegir esta història d'Espriu. És a dir, que el temps i l'espai són molt personals, potser massa.

É só mais um passagem

Em sente al café de l'estació de trens a esperar que es faça l'hora de partir. Ana, a l'entrada de qualsevol lloc, es fuma un cigarret. A la dreta, gent que passa i puja i baixa sense aturar-se. Davant meu, algú que remena el café sense alçar el cap de la tassa. 

Lisboa ja s'havia acabat fa uns mesos, però retrobar-me amb ella (amb vosaltres) ha sigut tan especials com els mesos viscuts anteriorment. Amb la tranquilitat d'allò conegut i la companyia d'aquells estimats, Lisboa és diferent, tot i que alhora em fa la sensació que mai no me n'he anat. 

El ros de la trompeta que vaig conéixer al Bacalhoeiro i els seus amics que tocaven a Chiado els diumenges de vesprada, fan casualment un concert. El sol es pon com sempre, i deixa eixe color rosat tan característic de la cidade. És la una i encara no hem sopat, xarra que te xarra i birra rere birra al mirador de Santa Catarina. Com m'agrada això d'oblidar-me d'una necessitat tan vital com menjar: símbol infalible de com de bé estic. 

Tirats al terra, em recorda a les primeres nits d'estiu al mirador. Però hi ha una cosa diferent: ara som amics. Lisboa ja no és un inici i un punt final, sinó només una frase, un passatge llarg i bonic de la nostra vida, un seguit de paraules úniques que recordarem per sempre. És només un pas més. 

Geografia

Tinc un problema amb la geografia. 

Ara quan camine no sé on pose els peus, però tampoc on m'he deixat el cap. He perdut el nord i no he trobat encara el sud, tant que tots en parlen i tan a prop que em queda, segons sembla.Veig les muntanyes des de l'autopista, que passen una darrere de l'altra, i no sé situar-les, ni sé situar-me a mi entre cadascuna d'elles. Ja no em sé ni les comarques, i no et cregues que no em pesa. M'he oblidat de les províncies, i això que ens les recorden constantment. No em parleu ja de països, que no sé ni on comencen ni on s'acaben, ni com de gran és cadascun. Ja no sé si el sol ix per l'est o per l'oest, ni si era a Lisboa o a València on es ponia per la mar. He oblidat totes les rutes que plegats vam travessar, he esborrat tots els camins sinuosos i costeruts que quedaven prop de casa i que, diuen, són tan rebonics. He pujat dalt la muntanya que tenia més a prop i he mirat el blau del cel, i no he sabut distingir on començava la mar. 

Sé que el sol està enfadat. Que la lluna ja no em mira igual que abans, que ha clos ja els seus ulls clars i s'ha donat per vençuda. Però és que crec que tinc un alzéimer geogràfic, o és que li heu canviat el nom a tot? Jo creia que era d'un país que s'estimava les muntayes, que cuidava la terra i gaudia la mar. D'un país estret i llarg, amb nord, sud, est i oest, com tots, vaja. D'un país que era cultura, que era dansa i era pilota, i era música per tot arreu. Sobretot era música aquest país meu, i ella em portava a conéixer-lo. D'un país que eren molts pobles i alhora només n'era un. Jo creia que era d'un país que era valencià, com no podia ser d'altra manera. Però cada dia tinc més dubtes i ja no sé ni on estic: algú m'ho pot explicar?