De la memòria dels vells, la dels joves i la històrica

Ara que estic a cals avis aprofite per saber-ne més del passat. Del seu, del meu i del del meu poble. Ells tenen gust de parlar-ne i a mi m'agrada escoltar-los. Ara duem tota la vesprada parlant. Quatre hores entre riures i lamentacions. De alegries, però sobretot de misèries. 

Entre tots els temes que parlem, sempre ix el de la guerra. El d'aquella guerra que es va iniciar l'any que va nàixer l'àvia: la guerra del 36. Una guerra que va acabar amb una república instaurada pel poder popular i que va imposar la por, la pobresa i la desigualtat. Ells van ser dels qui en van patir les conseqüències. Fills de rojos i de pobres, en van passar mil i una. Ara, quan ho conten, es riuen. Em ric jo, que em fa gràcia l'humor que té l'avi per explicar episodis del tot cruents. Però en aquell moment no els feis cap gràcia. Lluitaven per poder menjar cada dia, treballant de sol a sol des de ben menuts, aprenent el que podien en les hores que els quedaven lliures després del treball. "Això sí -diu l'avi- anàvem ben calçats i ben vestits". Però jo ja sé que ho diu amb ironia: si tenien sabates, estaven foradades, i la roba era sempre la mateixa. Van passar fam. Van passar por. Van passar misèria. Recorden com els quatre feixistes que manaven al poble ho controlaven tot i putejaven els més pobres, fins al punt de deixar-los sense menjar i afonar-los tant com podien. 

Després de tot això, se'n fan creus ara de vore que la jovent no en sabem massa de tot allò, que els nets d'aquells que van patir tant no demostren cap interés per conéixer el seu passat i encara menys per lluitar ara pels problemes socials actuals. L'àvia diu que una de les coses que més li dol és que no se'ns expliquen les coses del passat. Potser ella no ho sap, però quan diu això està parlant de la memòria històrica. 


Els joves de hui en dia coneixem la història, sabem que va haver una guerra, i tot això i allò que ens conten a l'escola. Però la gran majoria no en som conscients que això va passar no fa tant, que els nostres avis són hui en dia una conseqüència de tot allò. Ací, al que anomenen Espanya, mai no s'ha deixat clar què va passar ni s'ha condemnat tota aquella misèria. Som l'herència d'aquell franquisme del que em parlen els avis. Vam acceptar un rei triat per un dictador i sí, va haver-hi un procés de transició, però ja ho diu el nom: de Transició, no de Trencament. Els mateixos que havien governat al costat de Franco van seguir prenent les decisions més importants, i encara ara els alaba fins i tot la premsa considerada progressista (només cal veure les notícies de El País sobre la figura de Fraga després de la seua mort). 


A Alemanya, per posar un exemple, tothom té clar com de cabró va ser Hitler. I perdoneu l'expressió, però és que parlant amb la gent major que va patir tot allò, una s'encén de que encara hui en dia hi haja joves que isquen al carrer a cridar ¡Viva Fraco! i a honorar la seua memòria sense que això tinga cap transcendència. I després a Bildu se li exigeix que demane perdó. Però és que no ens n'adonem que a mans d'aquella Espanya nacional-catòlica van morir moltíssimes persones? Que moltes altres van ser reprimides i torturades? Que altres pergueren la seua dignitat i condició humana, quasi morts de fam i de vergonya? Que la pròpia ETA i les seues víctimes són una conseqüència de tot allò?


L'àvia té raó. Son indispensables unes lliçons d'història amb una lectura del passat molt més crítica. Cal recordar a cadascú qui és i d'on ve. Cal donar més importància a la memòria històrica. Tot i això, tinc poques esperances. Mireu Garzón. Mireu Fraga. L'avi només diu que espera que no torne la guerra. Jo pense que alguns haurien de tornar a la guerra per uns instants per ser-ne conscients del que va ser tot allò. 

Até breve, cidade bonita

Exactament no és saudade da te, sinó saudade de ti, però t'he entés. Ja t'ho veia a la mirada, quan has pujat a l'autobús, que en els propers mesos ens tindríem saudades. Em fa pensar, tot això, en com d'important es poden fer per a nosaltres algunes persones en ben poc de temps. Uns anys, uns mesos, tal vegada dies o hores. Hi ha persones que les coneixem de tota la vida i mai no ens han aportat res; persones que amb dues converses ja ens marquen per sempre. Ací n'he conegut de tots els tipus, però com sempre passa, quan me'n vaja em quedaran al record amb les millors, que no són poques.  

Estava ara asseguda a la taula central del Portas Larga, a la Rua Atalaia de Bairro Alto, i reflexionava sobre estos mesos. No em faig a la idea, però em queden poc més de dos dies a Lisboa abans d'anar-me'n per sempre. Estava sola, allà enmig, gaudint de la música brasilera en directe, i no podia evitar somriure als músics. Llàstima descobrir aquest local dues setmanes abans d'anar-me'n. D'haver-ho sabut abans, li hauria tret més partit. Però ara ja no valen els "anirem demà", "ja tornarem la setmana que ve", "potser em passe per allí en uns dies". En uns dies, senyores i senyors, ja no hi haurà tramvies que et remouen d'un costat cap a l'altre, minuters dels autobusos que sempre fallen, costeres inacabables ni la humitat que banya els carrers. No hi haurà Cais do Sodré, ni Praça do Comércio, ni finestres que donen al riu. Ni tampoc Bacalhoeiro ni Chapito, ni les endemoniades escaletes que porten fins l'escola de comunicação social, que fins i tot a elles les trobaré a faltar. En el record quedaran totes aquestes coses, que un dia no molt llunyà espere reviure. 

La idea de tornar a la vida de sempre em fa certa por. Intente pensar que darrere d'unes etapes en venen unes altres, i que sempre hi ha coses noves per fer i descobrir allà on estiguem. Però després d'una experiència tan excitant com pot ser un Erasmus, és un poc frustant haver de tornar a casa amb poques motivacions especials. Hi ha qui diu que sempre vull el que no tinc: quan vaig arribar que si me'n volia tornar, ara que és hora de tornar que em vull quedar per damunt de tot. Potser té raó, i el que em passa és que la proximitat amb el dia de partida em fa valorar moltíssim més totes aquelles coses que deixaré ací. Entre les més importants, moltes amistats. La majoria amistats amb persones d'aquelles que, com comentava abans, t'omplen amb només dues converses. Si haguera de triar la millor de  totes les coses que m'emporte d'esta experiència, segurament serien totes eixes amistats i els moments viscuts amb elles. Noentanto, que dirien ací, espere que ningú no em faça decidir què ha sigut allò millor, perquè seria molt difícil. 

Ara, mentre esperava una amiga a Praça Camões, se m'ha assegut al costat un brasiler i m'ha contat la seua vida. Diu que parle bé el portugués, i que no hauria de deixar de practicar-lo. Que té una caseta a Rio de Janeiro i una altra a Ipanema. Ara que a Brasil sembla que les coses van tan bé, una es planteja no desaprofitar ocasions com aquestes. Bogeries, supose, com ho ha sigut tota aquesta experiència, que va començar un dia en una subhasta quan tu em vas posar "Carcaixent" davant de tota la meua llista de destins escrits per ordre de preferència; i acaba ara, un any després i amb milers d'anècdotes a la motxila.

Tot acaba, i això ja ho sabia abans de vindre-me'n. Ara només puc demanar que els dos dies que em queden isca un sol radiant per a poder guardar en la retina les últimes i millors imatges d'una Lisboa que m'ha acollit i m'ha sorprés molt positivament durant tots aquests mesos. Até breve, cidade bonita. 

Vint-i-un anys

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys (que es compleixen durant tot el dia), algú em deia que s'estaven fent els retalls més grans en la història de la democràcia de l'estat espanyol. No sabia jo, per tot això, si hi havia massa que celebrar. Quedaven enrere dotze mesos en què haguera pogut cantar aquella cançó de Serrat que deia "ara que tinc vint anys" i no ho havia fet ni una sola vegada, i començava una etapa que no em feia massa gràcia, una vegada trencada la barrera dels vint, que diuen que a partir d'ara tot va molt de pressa. Quedava enrere tot un any de records i de detalls, un any ple i complet com els que més, un any tan gran que si em pare a pensar com va començar sembla que n'hagen passat desenes. Però per sort només n'ha sigut un. 

Obria els ulls en un llit estrany i massa gran per a la solitud d'aquesta habitació. O quarto, que li diuen ací, tant fa. Aquesta habitació tan gran també, i tan diferent d'aquella que m'acollia ara fa un any, quan mirava per la finestra i veia la pluja reflexada en el carrer i en les vies del tramvia els pocs dies que plovia, i podia veure quasi quasi la mar i totes les teulades del barri de Benimaclet, i la porta del Jacky Chen, que tot i estar a prop sempre el cridàvem perquè ens portara el sopar a casa, o anàvem a desdejunar. Ahir, deia, obria els ulls en un llit massa gran, enguany que estic tan sola, i en una habitació tan gran, enguany que ningú ve a fer-me companyia. En aquell caixonet passàvem les hores, tots dos, totes tres i fins i tot les quatre, apurant el poc espai disponible i amb la persiana oberta per arreplegar la calentoreta del sol. Ací el sol tampoc no arriba, i des de la finestra, que dóna al carrer des d'una planta baixa, no puc vore cap teulada, i encara menys la mar. La pluja, els pocs dies que plou, la veig córrer carrer avall, però no té aquell efecte lluminós que tant m'agradava als carrers de València. Aquella pluja que tant m'ispirava.

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys, que es diuen prompte però tarden en passar, passaven moltes coses. Tu pensaves en mi, maleint no haver tingut aquell mòbil a mà a l'hora exacta. Tu també, en les darreres hores de la vesprada, per deixar caure quatre parauletes que et retornarien el dia següent i que, sabies, em caurien en gràcia. Tu també m'escrivies, d'una manera més curta però més colpidora, i m'obries les portes a una realitat en part coneguda que, també sabies -tal vegada ho dubtaves-, m'agradaria. Tu m'agafaves el telèfon amb alegria, i em donaves les gràcies per tot i per res, i em treies el més gran dels somriures. I jo, ara ja fora d'aquell llit gran i aquella habitació solitària, em sentia per un dia important. Somreia, i tu, petita, somreies també des de l'altra punta de la taula de la biblioteca. Em somreies a mi, mentre li feies mala cara a aquelles portugueses que no callaven i no et deixaven concentrar-te ara que, després de quinze dies sense fer res, havies decidit estudiar per a l'examen de divendres. Els amics preparaven el sopar i s'encaminaven a ma casa, i cantàvem i ballàvem un poquet només, menejant les caderes, i menjàvem, sobretot menjàvem molt, tu i jo més que ningú, que ja ens havíem fet un litro de cervesa esperant al personal i ara només volíem que fer gala d'aquella merendinha que havíem fet amb tot l'amor del món i sobretot amb moltes rises. 

Passaven les hores, i jo deixava de complir vint-i-un anys, primer ahi i després ací, que anem una hora per darrere. De les retallades més grans de la història de la democràcia no me'n sabia res. Tampoc no volia recordar que l'endemà, o més bé en unes hores, tenia un examen. Mirava al meu voltant i somreia. Fa tot just un any també ho feia: tota envoltada d'amics, uns d'ací i altres d'allà, aleshores sopant al Terra, ara a Lisboa, tant fa. I tu, i tu, i tu, i tu també ja dormíeu, i jo no volia tancar els ulls perquè no s'acabara aquell dia per tornar al llit gran de l'habitació solitària, ni que fora en companyia. 

Entre llibres VII: "Cita a Sarajevo", de Fracesc Bayarri

L'any 1969 Vjekoslav Luburic és assassinat al poble de Carcaixent. El general croat, que per aquella altura ja feia uns anys que havia arribat a aquest poble de La Ribera Alta buscant refugi sota el franquisme, és mort a sa casa el mateix dia que Ilija Stanic, un iugoslau instaurat allà un temps enrere i amb qui Luburic mantenia una amistat molt propera, desapareix per sempre més del mapa. A partir d'aquest crim, del qual l'únic possible culpable en resulta Stanic, la policia, els serveis d'espionatge i la Interpol es dediquen a buscar-lo durant anys, sense cap mena d'èxit. Tot i això, Ilija Stanic, a qui la premsa franquista espanyola titlla d' "espia comunista enviat per la Iguoslàvia comunista de Tito" és designat com l'autor del crim. De l'assassinat no és dubta en cap moment que és de caire polític: Maks Luburic, com era conegut el general croat, havia estat al comandant d'un dels camps d'estermini a l'estat croata pronazi i havia portat a terme pràctiques molt bèsties amb els reclusos. Tant que alguns el calificaven de "sàdic extrem" i "malalt mental".   

Aquest és el punt de partida del darrer llibre que he llegit, Cita a Sarajevo, del periodista valencià Francesc Bayarri. L'autor, tres dècades després del curiós crim de Carcaixent, es proposa descobrir la vertadera història i s'embarca cap a Sarajevo per encontrar aquell que tothom va assenyalar com el culpable del crim. El llibre és, així, el resultat d'un gran treball periodístic d'investigació que es tradueix en una història captivadora i de gran interés públic i històric. Bayarri, que arriba a la capital del complex estat de Bòsnia i Hercegovina a l'estiu del 2003, troba Ilija Stanic i aconsegueix una entrevista amb ell. Amb l'Ilija Stanic que ni la policia, ni els serveis d'espionatge ni la Interpol havien sigut capaços de trobar. El pressumpte autor del crim, que ja ha prescrit, li confessa que ha tingut moltes altres ocasions de contar la veritat però que aquell és el moment adequat, amb un periodista de la terra on va ocórrer tot allò, que és la que realment ha de conéixer què va passar. El "revolucionari croat" -així és com ell s'autodenomina- li relata la història amb pèls i senyals, primer a Sarajevo i un temps més tard a València. Trenta-quatre anys després de la mort de Luburic, qui encara hui en dia té una estàtua al cementiri de Carcaixent, un periodista valencià aconsegueix saber la veritat. O no. 

Crim a Sarajevo és un llibre que m'ha fet capficar-me des del principi. El periodista ens fa entrar en la història com si fórem nosaltres mateixos els que hi som a aquell Sarajevo encara devastat per la guerra, descrit al més mínim detall, i ens fa estar en un ai en tot moment. Ens sorprén també, ja que sempre tendim a pensar que les històries de pel·lícula només passen lluny de nosaltres. Llegint Bayarri, un home a qui no conec personalment però a qui he vist vàries vegades i em resulta proper, pel fet de ser valencià, periodista, treballar a la UV i haver llegit algun altre llibre d'ell, m'és encara més fàcil posar-me en la seua pell i imaginar-me'l a un país desconegut, una llengua desconeguda i diverses cultures desconegudes, en busca d'un autèntic desconegut que li fera de protagonista. Allò que sembla utòpic es fa real, i Bayarri aconsegueix el que busca. Al final del llibre, però, l'autor farà una reflexió sobre si ha aconseguit realment el que volia i si certament ha descobert la veritat de la història del crim de Carcaixent. No obstant, siga com siga -segurament mai no ho sabrem- d'aquell gran treball d'investigació en queda aquest gran assaig periodístic. 

El llibre me'l vaig comprar perquè ens l'havien recomanat vàries vegades a la Universitat, alguns professors com Francesc A. Martínez. La veritat és que la recomanació era encertada: a banda de que és agradable de llegir, és interessant per a motivar els futurs periodistes, per mostrar-nos un bon treball d'investigació i per fer-nos vore que també nosaltres podem fer grans descobriments. I ja que això va de la Universitat, aprofite per dir que he publicat una ressenya del llibre "Viure sense el meu fill", de Josep Gironés, en l'últim número de la revista Caràcters de la UV, una revista de llibres.

També tu ets Lisboa, rapariga

Lisboa és passejar pels carrers i trobar un mirador des d'on deixar volar els pensaments al so d'una guitarra, el glop d'una cerveija i la veus dels amics, quan cau el sol. Lisboa és mirar per la janela trencada i vore el cel ben clar, i en tornar a mirar trobar-lo gris i deixant caure aigua a litres. És pujar i baixar escales i costeres per a anar a qualsevol lloc. I riure's en tractar de pujar-les mentre un riu de pluja fa un efecte cascada pels escalons. Lisboa és, també, anar al Bacalhoeiro a escoltar música diferent, vore pel·lícules rares o simplement xarrar amb la gent. Caminar pels carrers d'Alfama i acabar en un bar escolant fado. Lisboa és mirar la pantalla de la parada d'autobusos i saber que els minuts d'espera que hi posa estan, sí o sí, malament. És esperar inútilment davant d'un tot de semàfors vermells en un encreuament, o que un cotxe et pite perquè el teu semàfor s'ha posat en roig quan estaves a mig camí. És agafar l'elèctric des del cementiri de Prazeres fins a Martím Moniz, dinar a la Casa do Alentejo mentre un vell fa foc i ens deixa tot pudorosos a fum. És, també, que la boca de metro s'ompla del fum dels castanyers, que esperen just fora, o que conforme cauen les primeres gotes d'aigua apareguen els homes que vénen paraigües dins del metro. 

Lisboa són moltes i moltes coses, ja saps. Però des de ja fa un temps, Lisboa ets també tu, rapariga de cabelos crespos. I amb tu, Lisboa és mirar-se des de lluny i somriure. O també des de prop, tant fa. És ballar música reggea o escoltar Silvio Rodríguez, sentir amb gust la música que ix de la teua habitació. És posar una rentadora i que la meua roba es tinya dels colors de la teua, portar les mateixes sandàlies o comprar-nos les mateixes botes. Veure Cuéntame i donar-nos cops amb tots els mobles de la casa -i mira que n'hi ha pocs-. És prendre un café entre confessions en la terrasseta d'un bar mirant com plou a cànters. O fer-se una cervesa a l'Avenida i marejar-nos després del tercer glop. És positivisme, Lisboa, sempre felicitat, amb tu. Provar d'escalar, banyar-se entre les roques de Cascais. És tenir companyia sempre que es necessita, anar al metge i iniciar una conversa sobre la sanitat de copagament amb les treballadores. Patir inútilment, preocupar-se per tonteries. Parlar en acabar de sopar, tu amb un cigarret a la mà, jo amb un te amb mel. I parlant de mel, Lisboa és fer poma amb mel, o llet amb mel, o cullerades de mel. És descobrir-nos ràpidament, però alhora a poc a poc, amb detalls. Anar a una manifestació i acabar cantant cançons revolucionàries en portugués, o passejar pel riu quan ja s'ha fet de nit i no es veu absolutament res. Criticar a la dreta i salvar el món amb quatre arguments, tindre la solució a tots els problemes. Parlar de filologia i de nacionalisme, i descobrir que al nord i al sud no som tan diferents. És decidir anar a la Cinemateca, al Teatro do Bairro o al cine ordinari d'un moment a un altre. O simplement, és asseure'm al teu llit i que m'expliques com t'ha anat el dia, que era plujós i fred, i ara que has arribat a casa és un poc més dolç.

I passe el que passe d'ara endavant, tu sempre seràs una important part de la meua Lisboa. Sort d'haver-te conegut aquella nit a la Praça Camões i d'haver-me canviat de casa al poc temps. Els canvis, de vegades, ens fan molt feliços, ja ho saps. 

La ignorància de l'immigrant

Ara que estic fora de casa sé el que és sentir-se un estranger. Estragera, millor dit. Bé, l'altre dia al metge em van classificar en l'arxiu dels immigrants, i ben pensat és el que sóc jo ací, tot i que sempre diguem "estranger" o "erasmus", perquè sembla que la paraula "immigrant" té una connotació negativa. 

Sentir-se estranger (o immigrant, tant fa) té coses bones i dolentes. En el moment en què poses els peus en l'aeroport d'un país veí no et planteges que anar a viure-hi uns mesos no és com estar de vacances. Que t'hauràs de fer al ritme de vida d'allà, que hauràs d'adoptar les seues normes i lleis, tindre una targeta sanitària europea, dir que eres espanyola; que això de parlar per senyes et valdrà per uns dies, però que poc a poc hauràs d'aprendre un nou idioma, una nova cultura. En definitiva, que d'alguna manera hauràs de deixar enrere tots els prejudicis i obrir-te a participar d'una nova forma de vida que, ara, serà també la teua. I realment, què millor que intentar viure com un portugués més per a conéixer a la perfecció la seua cultura? També era eixe el meu propòsit quan vaig triar fer un erasmus, així que això intente fer ara que estic ací.

Una de les coses més importants per a entendre bé una cultura és conéixer la seua llengua. El llenguatge determina fins i tot la manera de pensar; la forma en què es construeixen les frases està totalment relacionada amb la manera en què es pensa. Així que un dels meus principals objectius era aprendre portugués. A l'espera que començara el curs que ens havien de fer als Erasmus a la universitat (sembla que començarà demà, ja era hora!), he fet algun intent curs per Internet i he tractat de tindre les orelles teses per a aprendre a base de sentir parlar a la gent. Una altra bona manera d'aprendre, vaig pensar, seria llegint. Així que fa poc em vaig encaminar cap a l'FNAC per a comprar algun llibre. Després de llegir uns quants títols, em vaig decidir per Portugués Suave, romance de Margarida Rabelo Pinto.

 

Quins factors ens influeixen a l'hora de triar un llibre, em pregunte ara. Em vaig fixar en aquella novel·la (he aprés que "romance" en portugués no vol dir "història d'amor", sinó "novel·la") perquè em va cridar atenció el nom. Portugués suave...uau, no? És tan dolcet... Vaig llegir el resum, i semblava una història interessant: distintes generacions de dones d'una família portuguesa que parlaven de la seua vida i descobrien secrets. Després de fullejar-la vaig vore que no seria difícil de llegir i, sense saber-ne res de l'autora, vaig decidir invertir setze dels meus preciats euros en aquell llibre, que pareixia que em salvaria del meu portugués de carrer. Mira que n'hi havia per allà al costat tota una col·lecció de José Saramago, però Portugués Suave sonava millor -ignorant...-. El vaig començar a llegir, i bé, no em va enganxar, no li trobava un transfons massa interessant, però he de confessar que havia posat tanta fe en aquell llibre que el llegia amb ganes de saber-ne més, d'aprendre paraules noves, i ni tan sols em vaig parar a analitzar-lo. Portugués Suave va resultar ser la marca d'un tabac que existia a Portugal fa unes dècades, i la novel·la sí que era una espècie de romance, tal i com nosaltres ho entenem. 

Bé, com que vaig amb el llibre a tot arreu, l'altre dia me'l van vore unes amigues portugueses. La cara que va fer Patrícia en vore el llibre no em va agradar molt. "Não gostas?". "Não, não gosto da autora". Em va explicar que era una dona que apareixia molt a la premsa rosa (pel que vaig entendre). "Sí, será como leerse un libro de Ana Rosa Quintana en España", va apuntar per a rematar la meua amiga Lucía, de Terol. Bé, crec que no calen més explicacions: he deixat de llegir el llibre, el Portugués Suave ha perdut tot l'interés que tenia a l'estant de l'FNAC abans de saber-ne res sobre ell.

Lisboa, cidade bonita

Últimament a Lisboa plou molt. Plou dia rere dia, descansant-ne algun, i d'una manera bastant agressiva. Això, sumat al vent atlàntic, de vegades fa por. Però açò és Portugal. Nosequi ens ha contat que fa uns anys va estar setanta dies seguits ploent, així que ens haurem d'acostumar. Una vegada superada la incipient depressió per la pluja, una vegada ja ens hem fet a la idea que això és el que hi ha i que, amb un bon paraigües i un bon abric, tampoc està tan malament, seguir descobrint Lisboa és el millor que podem fer. I si torna a eixir el sol, doncs somriurem i gaudirem dels colors que ens ofereix la ciutat.

Hui ha eixit. Encara queden mil racons per visitar, però què millor que, quan disposa de poc temps, eixir a conéixer el barri propi. Un barri proper al riu i on el sol es pon més tard, ja que queda a la part oest de la ciutat. En passejar pels carrers, es descobreix que és un barri qualsevol, com molts altres, amb un parell d'esglésies, un parell de miradors, cases caient-se, raconets en tots els carrers, i de repent un parell de places àmplies i boniques. I un museu, és clar. És l'encant d'aquesta ciutat, on pots per una banda de cel pots vore el color rosat de l'ocàs i per l'altre es presenta imponent una lluna plena; molt plena. 

 Comença a fer-se fosc, i els carrers s'omplen de gent que aprofita per fer l'últim passeig o la compra. Des del mirador que hi ha a la rua das Janelas Verdes es pot vore com alguns aprofiten el bon temps per a córrer pel passeig del riu, ample i separat de la resta de la ciutat per les vies del tren. Les dones majors parlen de finestra a finestra, i algunes d'elles ixen a arreplegar la roba que tenien estesa al carrer. En passar per costat d'una casa de color groc m'he d'apartar de la vorera, perquè la roba que penja d'uns fils de la façana em tapa el camí. Pense que la tinc tan a prop que fins i tot podria emportar-me alguna peça, però díficilment passarà això a Lisboa, perquè al contrari del que es puga pensar els portuguesos són gent bastant honesta. 

Les campanes de l'Església marquen les sis. És hora de tornar cap a casa, ja és pràcticament de nit. El dia, ací, acaba molt més prompte, i Lisboa és diferent quan perd els seus colors. No pitjor, només diferent. I per tornar a casa, en aquest barri, cal pujar escales, ho mires per on ho mires, arribes per on arribes. Caminant-lo, reflexionava que no està fet per a persones amb cadira de rodes (bé, la ciutat en general no està gens adaptada per a això). I al capdamunt de les escales i un parell de costeres, la casa. En caure els últims tocs rossats del cel, és l'hora de fer el sopar. Sí, tan prompte. Però la majoria no ens hem acostumat. Nosaltres berenarem, ja que a la Universitat hem dinat a les 12.30 i ja tenim fam. I després, mentre intentem cuinar alguna cosa de profit, entre cerveses, algú dir: ai Lisboa, cidade bonita.